Castell de Montjuïc (Centre d'Interpretació i Exposició "Nazis i Feixistes. L'ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945)")
Centre d'Interpretació i Exposició "Nazis i Feixistes. L'ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945)"
Castell de Montjuïc (Barcelonès)
Barcelona, 2 de març de 2018
Baluard de llengua de serp
Marisa contemplant del mar a la muralla de Marina
Pati d'armes
Pou del pati d'armes
Marisa i baluard de Santa Amàlia
Vista de Barcelona
Marisa
El Castell de Montjuïc va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el 1988.
Exposició
Nazis i feixistes. L’ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945)
Castell de Montjuïc (Barcelonès)
Barcelona, 2 de març de 2018
Sense pensar-ho massa, aquest divendres vam decidir anar a visitar el Castell de Montjuïc, aprofitant que la Marisa no el coneixia i que es feia una exposició sobre la presència del nazisme i feixisme a la Barcelona de 1939 i 1945 que ens interessava.
 |
| Marisa preparant les municions |
Vam arribar aviat i vam decidir primer fer un tomb per tot el castell. Un cop vam travessar el pot llevadís i el cos de guàrdia, vam accedir a dins del castell passejant pel baluard de Sant Carles, la muralla de Marina i el Revellí des d'on vam veure el baluard de llengua de serp i les llunetes de mar i terra. Després de passar pel baluard de Santa Amalia, des d'on vam veure el fossar on van assassinar al President Lluís Companys, vam accedir al pati d'armes.
 |
| Entrada al Castell (Pont llevadís i Cos de Guàrdia) |
Des del pati central, vam poder visitar a una de les sales l'exposició "Nazis i feixistes. L'ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945)" i el Centre d'Interpretació del Castell de Montjuïc, en acabat vam pujar a veure al Torre de Guaita. Acabada la visita se'ns va fer l'hora d'anar a buscar la Marina a l'institut.
Centre d'Interpretació del Castell de Montjuïc
Una muntanya sense Castell
El castell de Montjuïc està situat a la part més alta de la muntanya, i gràcies a la documentació conservada i a les diverses campanyes arqueològiques practicades, se sap que ha estat habitat de manera més o menys continuada des de l’època prehistòrica fins a dia d’avui. Les diverses intervencions que s’hi han dut a terme, amb una cronologia des de l’epipaleolític fins a l’època medieval, permeten traçar un recorregut a través de la història de la muntanya sense castell.
El vestigi més antic d’ocupació humana a Montjuïc és el taller de jaspi del Morrot. Tot i que des de molt antic es coneixia l’existència d’estris prehistòrics fets de jaspi de Montjuïc a jaciments prehistòrics del Barcelonès i del Baix Llobregat, mai s’havia pogut localitzar el centre productor a la muntanya. Va ser gràcies a les grans transformacions realitzades al turó amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, que es va localitzar el taller del Morrot mitjançant una campanya de prospecció, al peu del Castell, al nord del vessant que mira al port. Gràcies als treballs realitzats es va comprovar que les matèries primeres utilitzades eren jaspi i òpal, sílex de color crema i, en menys quantitat, quarsos i quarsites, i que la principal característica d’aquest taller era l’extracció de nòduls de jaspi. Una de les altres noves troballes pel que fa a la prehistòria de Montjuïc és un assentament del Bronze Final situat al carrer d’Anníbal en la confluència amb el carrer de Margarit, a la zona de contacte entre Montjuïc i el Poble Sec.
Centre d'Interpretació del Castell de Montjuïc
Una muntanya sense Castell
El castell de Montjuïc està situat a la part més alta de la muntanya, i gràcies a la documentació conservada i a les diverses campanyes arqueològiques practicades, se sap que ha estat habitat de manera més o menys continuada des de l’època prehistòrica fins a dia d’avui. Les diverses intervencions que s’hi han dut a terme, amb una cronologia des de l’epipaleolític fins a l’època medieval, permeten traçar un recorregut a través de la història de la muntanya sense castell.
El vestigi més antic d’ocupació humana a Montjuïc és el taller de jaspi del Morrot. Tot i que des de molt antic es coneixia l’existència d’estris prehistòrics fets de jaspi de Montjuïc a jaciments prehistòrics del Barcelonès i del Baix Llobregat, mai s’havia pogut localitzar el centre productor a la muntanya. Va ser gràcies a les grans transformacions realitzades al turó amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, que es va localitzar el taller del Morrot mitjançant una campanya de prospecció, al peu del Castell, al nord del vessant que mira al port. Gràcies als treballs realitzats es va comprovar que les matèries primeres utilitzades eren jaspi i òpal, sílex de color crema i, en menys quantitat, quarsos i quarsites, i que la principal característica d’aquest taller era l’extracció de nòduls de jaspi. Una de les altres noves troballes pel que fa a la prehistòria de Montjuïc és un assentament del Bronze Final situat al carrer d’Anníbal en la confluència amb el carrer de Margarit, a la zona de contacte entre Montjuïc i el Poble Sec.
 |
Baluard de Santa Amàlia
|
L’emplaçament geogràfic de la muntanya, amb una gran percepció del pla de Barcelona i la Serralada Prelitoral, amb el mar als seus peus i el riu Llobregat, va convertir Montjuïc en un lloc adient per tal que els ibers s’hi instal·lessin i fundessin un hàbitat i un gran centre comercial. Les diverses actuacions arqueològiques que s’hi han practicat al llarg dels anys han permès conèixer millor el Montjuïc iber i actualment es pot parlar de diversos assentaments i de troballes disperses. Les primeres restes daten dels segles VII i VI a.C. i es troben entre el Castell i el cementiri, a la confluència entre els camins del Molí Antic i de la Font de la Mamella. L’àrea que ha proporcionat més troballes d’aquesta època és el sector on es localitzava l’anomenat Pont de l’Esparver, per on passava la Via Magòria (actualment l’avinguda dels Ferrocarrils Catalans). En un petit promontori molt proper, s’hi van localitzat restes d’una sèrie d’estructures del que podria ser el poblat ibèric de Montjuïc, com un gran mur que podria tractar-se d’una tanca o de la muralla del poblat. En el context d’aquesta àrea s’ha localitzat un important conjunt de sitges que respondrien a qüestions comercials i d’intercanvi. Cal tenir en compte que la seva ubicació propera al mar i a la desembocadura d’un riu important (i aleshores navegable) com era el Llobregat, fa pensar en un port natural on s’hi concentrarien i redistribuirien mercaderies, des de i cap a d’altres ports mediterranis.
 |
| Baluard de Sant Carles |
No va ser fins al 1929 que, amb motiu de les obres per a l’Exposició Internacional de 1929, es van localitzar una sèrie de troballes d’època romana en el camí que conduïa de l’estadi a la zona de Vista Alegre. Es tractava de restes de murs de pedra i morter, sitges retallades al terreny natural i material arqueològic amb una cronologia de finals dels segle II a.C. fins al segle VI d.C i que es podrien interpretar com a restes d'una petita vil·la rústica.
Una de les grans riqueses de Montjuïc és la pedra que la configura, el gres. La majoria edificis singulars de Barcelona s’han construït amb aquest material: la muralla romana, el temple romà, la primera església cristiana o les catedrals romànica i gòtica, entre d’altres. La localització d’aquestes pedreres, però, no ha estat possible donat que les noves explotacions haurien fet desaparèixer les traces de les pedreres d’època romana. Una de les característiques de l’explotació de pedra de Montjuïc és la ubicació geogràfica al litoral de la costa barcelonina, ja que la proximitat amb el mar proporcionava facilitats en el comerç i el transport dels blocs de pedra a la zona on s’estava construint la colònia Barcino. En el transcurs de la intervenció per als nous accessos de l’Anella Olímpica l’any 1989 es va localitzar una d’aquestes pedreres, actualment l’única coneguda a Barcelona. La troballa de la làpida de Gai Celi i d’altres elements constructius associats a la seva zona de producció van fer pensar que aquests materials no haurien sortit mai del taller on es van produir.
Una de les grans riqueses de Montjuïc és la pedra que la configura, el gres. La majoria edificis singulars de Barcelona s’han construït amb aquest material: la muralla romana, el temple romà, la primera església cristiana o les catedrals romànica i gòtica, entre d’altres. La localització d’aquestes pedreres, però, no ha estat possible donat que les noves explotacions haurien fet desaparèixer les traces de les pedreres d’època romana. Una de les característiques de l’explotació de pedra de Montjuïc és la ubicació geogràfica al litoral de la costa barcelonina, ja que la proximitat amb el mar proporcionava facilitats en el comerç i el transport dels blocs de pedra a la zona on s’estava construint la colònia Barcino. En el transcurs de la intervenció per als nous accessos de l’Anella Olímpica l’any 1989 es va localitzar una d’aquestes pedreres, actualment l’única coneguda a Barcelona. La troballa de la làpida de Gai Celi i d’altres elements constructius associats a la seva zona de producció van fer pensar que aquests materials no haurien sortit mai del taller on es van produir.
 |
| Marisa sobre el pont llevadís |
Pel que fa a la història de la muntanya en època medieval es disposa de diversos tipus de dades -documents administratius, compres, vendes, testaments o donacions- que identifiquen algunes zones del turó. El Castell de Port, del qual es té constància documental des de 1031, s’ubicava en un petit promontori del turó cara al mar, per sobre de l’actual cementiri del sud-oest. En aquestes primeres referències, es parla d’una torre de guaita (1031) i de la instal·lació d’un llum per al far (1091). D’altra banda, també estan documentades moltes petites esglésies romàniques a Montjuïc tot i que se’n conserven poques restes. Hi hauria la de Sant Julià, del segle X, situada a prop del fossar dels jueus i enderrocada al segle XVII amb la construcció del Castell; la de Sant Fruitós, de la qual se’n tenen referències des del segle XI que sofrirà canvis d’advocació en el transcurs dels segles; l’ermita de Sant Ferriol, ubicada a mitja muntanya, de la qual es té constància documental des del segle XIII i que va desaparèixer durant el segle XVII; la de Sant Bertran, tot i que de petites dimensions, va arribar a ser una de les més importants de Montjuïc, situada a la zona del Morrot i que va ser destruïda a causa de la guerra del Francès; i finalment, la de Santa Madrona, de la qual se’n té constància des del segle XV i fins al 1714.
Cal destacar la presència d’una necròpolis jueva, activa com a mínim entre els segles IX i XIV, que va sortir a la llum gràcies a una excavació realitzada el 1949 al vessant nord-oriental de la muntanya. La construcció de les antigues instal·lacions del “Tiro al pichón” van comportar l’excavació de fins a 171 tombes, agrupades en tres tipus: de cavitat lateral, antropomorfes i de taüt. L’excavació del 2001 va permetre localitzar 557 tombes més i s'hi va identificar un nou model d’enterrament: les tombes de retall en forma de banyera. Una de les troballes més excepcionals d’aquesta intervenció va ser una gran làpida amb epigrafia de la tomba 435 amb la data de defunció, 1229 dC, un dels pocs exemplars recuperats a Catalunya i a la Península. A la muntanya de Montjuïc en època medieval s’hi van seguir explotant les pedreres ja que les grans construccions d’aquest període són de pedra del turó, i es va convertir en una activa especialitat barcelonina.
Cal destacar la presència d’una necròpolis jueva, activa com a mínim entre els segles IX i XIV, que va sortir a la llum gràcies a una excavació realitzada el 1949 al vessant nord-oriental de la muntanya. La construcció de les antigues instal·lacions del “Tiro al pichón” van comportar l’excavació de fins a 171 tombes, agrupades en tres tipus: de cavitat lateral, antropomorfes i de taüt. L’excavació del 2001 va permetre localitzar 557 tombes més i s'hi va identificar un nou model d’enterrament: les tombes de retall en forma de banyera. Una de les troballes més excepcionals d’aquesta intervenció va ser una gran làpida amb epigrafia de la tomba 435 amb la data de defunció, 1229 dC, un dels pocs exemplars recuperats a Catalunya i a la Península. A la muntanya de Montjuïc en època medieval s’hi van seguir explotant les pedreres ja que les grans construccions d’aquest període són de pedra del turó, i es va convertir en una activa especialitat barcelonina.
 |
| Entrada del Castell |
Del farell al fortí de 1640
Abans del Castell, al cim de Montjuïc hi havia un farell o torre de vigia, documentat l’any 1073. Aquest "ispo farello", tal com apareix citat, era habitat per un mariner que feia la funció de vigilant i que tenia com a missió alertar la ciutat en cas d’arribada de naus hostils a la costa, mitjançant un sistema de veles durant el dia, i de focs a la nit. Es desconeixen, però, l’estructura o les dimensions d'aquest edifici primitiu.
Abans del Castell, al cim de Montjuïc hi havia un farell o torre de vigia, documentat l’any 1073. Aquest "ispo farello", tal com apareix citat, era habitat per un mariner que feia la funció de vigilant i que tenia com a missió alertar la ciutat en cas d’arribada de naus hostils a la costa, mitjançant un sistema de veles durant el dia, i de focs a la nit. Es desconeixen, però, l’estructura o les dimensions d'aquest edifici primitiu.
 |
| Armes |
Sembla ser que aquesta estructura es va mantenir més o menys aïllada fins a mitjans del segle XVII, sense cap altra construcció important al cim, i només es va ampliar amb una caseta al costat de la torre per aixoplugar els vigies dels llamps, i que, posteriorment, s’ampliaria com a casa del guarda.
 |
| Restes de la muralla de la Guerra dels Segadors |
Com a conseqüència de l’inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652) es va ordenar emmurallar el farell amb un fortí, i que representava l’inici de la militarització de la muntanya i de la seva importància com a talaia defensiva. Va ser el 1640 quan, davant del perill d’un setge naval a la ciutat per part de la flota espanyola de Felip IV, el govern municipal del Consell de Cent va decidir fortificar el cim de Montjuïc. La població es va mobilitzar davant la necessitat de defensar la capital i va procedir a construir, en trenta dies, una fortificació de petites dimensions de planta quadrangular que comptava amb quatre mitjos baluards a les cantonades. Aquests estaven dotats de troneres per disposar l’artilleria i així poder cobrir amb foc creuat qualsevol sector de la muralla, donant cabuda a uns pocs mosqueters i a unes dotze peces d’artilleria. La construcció estava custodiada per un dels terços de la ciutat, integrats per gremis (sabaters, sastres, etc.), soldats francesos i alguns miquelets. Des d’aquesta estructura defensiva es van refusar les tropes de Felip IV en l’anomenada Batalla de Montjuïc, que va tenir lloc el 26 de gener de 1641.
 |
| Vista des del Castell de la zona portuària |
Posteriorment, el 1643, el Consell de Cent i la Junta de Guerra van promocionar la reedificació del fortí gràcies a la seva nova importància estratègica. Es va acordar que la torre tingués la mateixa alçada que els baluards, així com diverses modificacions als parapets. També es va construir una habitació al replà de l’escala de la torre per emmagatzemar els barrils de pólvora i les bales. Finalment, es van col·locar cadenes i proteccions metàl·liques a les portes i un pont llevadís. Amb la presa de Barcelona per part de Felip IV (1652), el Castell va passar a titularitat monàrquica i s’hi va instal·lar una guarnició permanent. A finals de segle XVII van tenir lloc una sèrie d’atacs i setges marítims en el context de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), que van impulsar una nova millora del Castell, encarregada a l’enginyer militar Lorenzo Tossi. Finalment s’hi va construir una ciutadella amb l’antic recinte a dins i amb tres baluards defensius i un frontis rectilini orientat al mar.
La fortalesa del segle XVIII
La Guerra de Successió (1701-1714) es va iniciar com a conseqüència de la impugnació del testament de Carles II, mort sense descendència directa, per part dels Àustria amb el suport de Gran Bretanya, Holanda i Portugal. En les seves darreres voluntats, Carles II va designar nou rei d’Espanya a Felip de Borbó, duc d’Anjou, investit com a Felip V. Els Àustria, però, van reclamar els drets successoris per a l’arxiduc Carles, a qui van proclamar com a Carles III.
La fortalesa del segle XVIII
La Guerra de Successió (1701-1714) es va iniciar com a conseqüència de la impugnació del testament de Carles II, mort sense descendència directa, per part dels Àustria amb el suport de Gran Bretanya, Holanda i Portugal. En les seves darreres voluntats, Carles II va designar nou rei d’Espanya a Felip de Borbó, duc d’Anjou, investit com a Felip V. Els Àustria, però, van reclamar els drets successoris per a l’arxiduc Carles, a qui van proclamar com a Carles III.
 |
| Marisa al Baluard de Sant Carles |
La participació catalana es va determinar el 1705, quan gran part de la societat catalana va optar pels austriacistes, de manera que la guerra es va instal·lar al Principat fins l’11 de setembre de 1714, moment en què les tropes de Felip V van fer caure l’última resistència austriacista i van entrar a Barcelona.
 |
| Canó |
El 2 d’abril de 1706 els exèrcits borbònics i una esquadra francesa es van situar a les portes de Barcelona. Inicialment van decidir la presa estratègica de Montjuïc, que es va veure sorpresa per una intervenció popular procedent de la ciutat i que va obligar a l’exèrcit francoespanyol a retirar-se. Els combats i les bombes es van intensificar fins a deixar el Castell pràcticament en ruïnes i en va provocar la seva evacuació i posterior ocupació per part de les tropes borbòniques que van passar a centrar-se en el setge de la ciutat. Tot i així, l’arribada d’una esquadra aliada va capgirar la situació i l’exèrcit francoespanyol es va haver de retirar. La centralitat estratègica del Castell es va fer evident i de manera immediata se’n va iniciar la reconstrucció, amb obres de fortificació dels baluards de Ponent i de Llevant i noves comunicacions amb la ciutat. La guerra va continuar fins al nou setge, que va finalitzar l’11 de setembre de 1714. El dia següent les tropes borbòniques entraven al Castell.
 |
| Marisa |
Amb la implantació del Decret de Nova Planta (1716), que definiria les bases d’un nou ordre polític, es va perfilar també un sistema defensiu de la ciutat a través de dues fortaleses: la Ciutadella i Montjuïc. El domini de la ciutat de Barcelona es va plantejar a través del control de l’ordre interior , la Ciutadella, i de l’ordre exterior, amb la remodelació completa del Castell de Montjuïc. El 1745, l’enginyer militar Pròsper de Verboom, que seria l’ideòleg del projecte de la Ciutadella, va redactar un informe sobre les fortaleses de Catalunya, en el qual destacava les deficiències de la fortificació de Montjuïc i la necessitat d’una intervenció que millorés la seva capacitat defensiva. Es tractava, doncs, de la primera vegada que es plantejava una actuació planificada al Castell, ja que les intervencions anteriors havien tingut sempre un cert grau d’improvisació. Serà sota el mandat del capità general Jaime Miguel de Guzmán, marquès de La Mina, que se'n procedirà a la reconstrucció de forma gairebé paral·lela a l’edificació del Castell de Sant Ferran, a Figueres. L’artífex d’ambdues obres serà l’enginyer militar Juan Martín Cermeño.
 |
| Armament al Centre d'Interpretació |
El disseny es va realitzar el 1751 i les obres van començar el 1753. La nova fortalesa va adoptar la forma actual, amb una planta trapezoïdal irregular, adaptada a l’orografia de la muntanya i reforçada amb quatre baluards extrems: va mantenir el de Velasco i va millorar el de la Llengua de Serp, que va quedar cobert amb les noves llunetes de mar i de terra. L’antic baluard de Santa Isabel es veuria completat amb un nou flanc dret que canviaria el nom pel de Santa Amàlia; i finalment se’n construiria un de nou, el de Sant Carles, que s’uniria amb l’anterior mitjançant una nova cortina, on s’obriria la porta principal i els dos cossos de guàrdia, amb un pont fix amb un tram llevadís sobre el fossat. A la part davantera s’estendria el glacis, que es finalitzaria el 1779. L’interior, al qual s’accedia a través de dues rampes, va organitzar-se a partir de dues plataformes. A la part superior, un hornabec i un revellí servien de protecció de l’edifici superior. A més a més, s’hi va construir una cisterna d’aigua no potable aprofitant la conca de la muntanya, que quedava tancada per la cortina que unia els baluards de Velasco i de la Llengua de Serp. Per a beure s’utilitzava una altra cisterna al costat de l’edifici central.
 |
| Al baluard de Sant Carles |
A mitjan de 1799 s'hi van concloure les obres i, des d’aleshores, es mantindran les tasques de millora, reparació i manteniment. A finals del segle XVIII va servir de presó de francesos durant la guerra contra la Convenció (1793-1795) i el 1808 va ser ocupat per les tropes de Napoleó.
El Castell del segle XX
No serà fins al segon terç del segle XIX, entre el 1833 i el 1843, que Montjuïc adquirirà un nou protagonisme històric en el context de la Barcelona liberal i revolucionària.
El Castell del segle XX
No serà fins al segon terç del segle XIX, entre el 1833 i el 1843, que Montjuïc adquirirà un nou protagonisme històric en el context de la Barcelona liberal i revolucionària.
 |
| Vista des del Castell del port de Barcelona |
El govern d’Espartero va liquidar els moviments insurreccionals de caire popular i el 3 de desembre de 1842, com a càstig a una revolta espontània de protesta, va ordenar el bombardeig de la ciutat des del Castell durant dotze hores ininterrompudes. Els canons van llançar fins a 1.014 bombes que van provocar un mínim de vint morts i destrosses per tota la ciutat. Al moment d’entrar-hi les autoritats, segons un testimoni contemporani, “La ciutat oferia un aspecte sepulcral: portes i botigues tancades, els carrers gairebé deserts, en alguns el pas obstruït per les ruïnes i runes de les cases enderrocades i cobertes pel fum que sortia de molts edificis que encara cremaven…”. Un any després, el 2 de setembre de 1843, es va formar la Junta Suprema Provincial, amb la qual es va iniciar la revolta coneguda com “la Jamància”, que demandava una millor redistribució de la riquesa. El 10 de novembre s’inicià des de Montjuïc un altre bombardeig sistemàtic a Barcelona durant dos mesos, que es va saldar amb 335 morts, 354 ferits i nombroses destrosses materials, fins al punt que al voltant de 40.000 persones van fugir de la ciutat. El juliol de 1856 es tornaria a bombardejar un cop més la ciutat des de Montjuïc, juntament amb la Ciutadella i les Drassanes, aquesta vegada per ordre del capità general Juan Zapatero i com a conseqüència del moviment popular sorgit arran del cop d’estat per expulsar els progressistes del govern. En aquesta ocasió es va ocupar la ciutat militarment i la repressió posterior va causar més de 400 morts.
 |
| Fossat on fou assassinat el President Lluís Companys |
Al darrer quart de segle, Montjuïc va esdevenir lloc de reclusió d’anarquistes, sindicalistes i revolucionaris que protagonitzaren diversos atemptats i actes terroristes a Barcelona, i es va convertir en escenari de consells de guerra contra civils, i d’afusellaments. El 1896, unes 700 persones van ser arrestades a causa de l’atemptat anarquista al carrer dels Canvis Nous, durant la processó de Corpus, que va provocar dotze morts. La policia, incapaç d’investigar amb professionalitat els fets, va practicar detencions massives. Es tractava, d’una banda, d’una acció impune contra adversaris ideològics del règim amb la intenció de desarticular l’anarquisme i intimidar el republicanisme, i, per l’altra, de trobar els culpables de l’atemptat. La majoria dels detinguts van ser empresonats, torturats i jutjats a Montjuïc, i finalment quatre dels processats van ser condemnats a mort i afusellats al fossat, i seixanta-set van ser sentenciats a penes de presó d'entre vuit i vint anys. Aquests fets van ser coneguts com el Procés de Montjuïc i van ser denunciats internacionalment gràcies a la pressió exercida per la ciutat, de manera que el govern de l’estat va haver d’indultar el presoners el 1901.
 |
| Vista de Barcelona des del baluard de Santa Amàlia |
Durant els fets de la Setmana Tràgica, el Castell va conservar la seva condició repressiva a causa de la vaga general declarada el 1909 contra l’ordre del govern d’enviar reservistes a la guerra colonial del Marroc. La vaga es va convertir en una revolta amb actes vandàlics, crema d’esglésies i profanació de tombes, amb un resultat de més de 100 morts, durant la qual es van detenir unes 2.000 persones. 5 d’aquestes van ser afusellades als fossats. Aquest va ser el cas del pedagog llibertari i creador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia. Posteriorment, el 1919, arran de la vaga general d’un mes i mig convocada amb motiu de l’acomiadament de vuit treballadors de la central elèctrica de La Canadenca, uns 3.000 treballadors van ser empresonats al Castell per haver-se negat a ser mobilitzats per l’exèrcit, per ordre del capità general Milans del Bosch.
El Castell durant la Segona República i la Guerra Civil
Amb l’arribada de la República, el nou Ajuntament de la ciutat va insistir al govern en la cessió del Castell. Van sorgir diverses opcions sobre què fer-ne: des de l’enderrocament fins a la ubicació del nou Parlament de Catalunya o d’un museu contra la guerra.
El Castell durant la Segona República i la Guerra Civil
Amb l’arribada de la República, el nou Ajuntament de la ciutat va insistir al govern en la cessió del Castell. Van sorgir diverses opcions sobre què fer-ne: des de l’enderrocament fins a la ubicació del nou Parlament de Catalunya o d’un museu contra la guerra.
 |
| Baluard de Santa Amàlia |
La insurrecció del 6 d’octubre de 1934, encapçalada pel president Lluís Companys -que va proclamar l’Estat Català-, va retornar el protagonisme al Castell. Els caps militars que van seguir la crida hi van ser empresonats, i i la fortalesa va ser l’escenari, de nou, de consells de guerra i execucions de sentències a mort.
El 23 d’agost de 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes va prendre possessió del Castell i, amb la voluntat de fer visible el canvi de mans, va realitzar un acte simbòlic, en el qual van substituir el nom del pati d’armes per el de "Plaça de la Llibertat", on van penjar un cartell a l’entrada amb el lema “Ordre, serenitat i disciplina”, en un acte encapçalat pel president Lluís Companys, en el qual va hissar la bandera catalana.
El 23 d’agost de 1936, el Comitè de Milícies Antifeixistes va prendre possessió del Castell i, amb la voluntat de fer visible el canvi de mans, va realitzar un acte simbòlic, en el qual van substituir el nom del pati d’armes per el de "Plaça de la Llibertat", on van penjar un cartell a l’entrada amb el lema “Ordre, serenitat i disciplina”, en un acte encapçalat pel president Lluís Companys, en el qual va hissar la bandera catalana.
 |
| Torre de Guaita |
Ràpidament, el Castell va passar a convertir-se en un espai “de guerra” on es van reclutar les milícies d’ERC i es van assumir unes inoperants funcions de defensa antiaèria i, de nou, de presó política i militar, com a lloc de judicis i execucions al fossat de Santa Elena. La principal funció del Castell durant la Guerra Civil va ser la de presó militar vinculada a la repressió i afusellament dels caps militars de l’Alzamiento per sentència de consells de guerra. Aquestes funcions van donar lloc a condemnes per tribunals militars (les acusacions de rebel·lió militar) i populars (les acusacions per filiació falangista, tradicionalista, etc..). A partir dels Fets de Maig de 1937 es van perseguir, sobretot, delictes de traïció, espionatge, sabotatge i derrotisme, i la dissidència antifeixista.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), al Castell de Montjuïc s’hi van empresonar gairebé 1.500 persones i se’n va executar unes 250, la majoria militars i civils acusats d’alta traïció i espionatge contra la República. Només l’11 d’agost de 1938, al fossat de Santa Elena van tenir lloc 62 afusellaments.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), al Castell de Montjuïc s’hi van empresonar gairebé 1.500 persones i se’n va executar unes 250, la majoria militars i civils acusats d’alta traïció i espionatge contra la República. Només l’11 d’agost de 1938, al fossat de Santa Elena van tenir lloc 62 afusellaments.
 |
| Marisa a la terrassa superior del pati d'armes |
El Castell del franquisme
Les tropes franquistes van ocupar Barcelona el 26 de gener de 1939 amb la 105a Divisió del Cos de l’exèrcit marroquí a l’avantguarda i poc després entrarien al Castell. D’aquesta manera, el Castell va passar a formar part del bàndol nacional i es va convertir de manera provisional en lloc de concentració, amb milers de soldats presoners, que posteriorment serien traslladats al camp de concentració d’Horta.
Les tropes franquistes van ocupar Barcelona el 26 de gener de 1939 amb la 105a Divisió del Cos de l’exèrcit marroquí a l’avantguarda i poc després entrarien al Castell. D’aquesta manera, el Castell va passar a formar part del bàndol nacional i es va convertir de manera provisional en lloc de concentració, amb milers de soldats presoners, que posteriorment serien traslladats al camp de concentració d’Horta.
 |
| Jordi i torre de guaita |
Montjuïc esdevindria lloc commemoratiu dels vencedors (amb celebracions religioses), de memòria als Caídos (amb un monument inaugurat al fossat de Santa Elena) i d’escenari dels consells de guerra. D’aquesta manera va recuperar el paper de presó militar d’oficials i caps de l’exèrcit republicà. Dos dels més coneguts van ser el coronel Escobar i el president de la Generalitat, Lluís Companys.
El coronel Antonio Escobar Huerta va ser el cap del 19è Tercio de la Guardia Civil de Barcelona, que es va mantenir fidel a la República, lluitant en diversos fronts durant la Guerra Civil. Finalment va rendir-se a Ciudad Real i posteriorment va ser traslladat a Madrid on va ser sotmès a un procés sumaríssim per l’Audiència el juliol de 1939, per acabar sent reclamat per l’Audiència de Barcelona, on tenia causa oberta resolta contra els que havien estat els altres caps de la Guàrdia Civil, el juliol de 1936. El 7 de desembre va ingressar al Castell de Montjuïc i el 21 va tenir lloc el consell de guerra que va condemnar-lo a mort, malgrat els intents per indultar-lo. Finalment va ser afusellat el dia 8 de febrer a les sis de la matinada, agenollat i amb un crucifix a les mans.
El coronel Antonio Escobar Huerta va ser el cap del 19è Tercio de la Guardia Civil de Barcelona, que es va mantenir fidel a la República, lluitant en diversos fronts durant la Guerra Civil. Finalment va rendir-se a Ciudad Real i posteriorment va ser traslladat a Madrid on va ser sotmès a un procés sumaríssim per l’Audiència el juliol de 1939, per acabar sent reclamat per l’Audiència de Barcelona, on tenia causa oberta resolta contra els que havien estat els altres caps de la Guàrdia Civil, el juliol de 1936. El 7 de desembre va ingressar al Castell de Montjuïc i el 21 va tenir lloc el consell de guerra que va condemnar-lo a mort, malgrat els intents per indultar-lo. Finalment va ser afusellat el dia 8 de febrer a les sis de la matinada, agenollat i amb un crucifix a les mans.
Baluard de llengua de serp
El cas que va assolir, però, més transcendència política i simbòlica va ser el de l’empresonament i execució del president Lluís Companys. El 13 d’agost de 1940 va ser arrestat a La Baule, a la França ocupada per l’exèrcit alemany, per ordre de les autoritats espanyoles, i reclòs a la presó parisenca de La Santé, des de la qual va ser entregat a l’Espanya franquista. Després d’uns dies a la Direcció General de Seguretat de Madrid va ser traslladat a Barcelona i va ingressar a Montjuïc, on va romandre reclòs i aïllat dels altres presos, a les cel·les del capellà castrense situades al pati d’armes del Castell. El 3 d’octubre es va iniciar un procés judicial que es va concloure en tan sols deu dies, de manera que el 14 d’octubre de 1940 tenia lloc un consell de guerra sumaríssim que va durar menys d’una hora i va acabar amb sentència de pena de mort. Els fets que se li van imputar van ser oposar-se a l’Alzamiento i tolerar els crims a la rereguarda, a més del de rebel·lió militar. El 15 d’octubre, a les sis de la matinada, va ser afusellat al fossat de Santa Eulàlia. El Castell va quedar profundament marcat per aquest crim.
Marisa contemplant del mar a la muralla de Marina
Aquest caràcter de presó militar es va mantenir fins el 1960, tot i que amb una certa decadència. Llavors va ser cedit parcialment a la ciutat, tal com va escenificar el general Franco en una visita a Barcelona. El govern central seguia amb el control del nou patronat, gestionat a través del capità general i obligat a construir-hi un museu militar que havia de ser finançat per l’Ajuntament. El 1963 es va col·locar una estàtua eqüestre de Franco al centre del pati d’armes.
Pati d'armes
Contemporàniament es va dur a terme la darrera reforma destacada del Castell, a càrrec de l’arquitecte Joaquim Ros de Ramis, que va suposar una transformació important del conjunt, sobretot del primer recinte que va perdre la seva condició de caserna militar per tal de ser adequat com a Museu Militar i parc públic. El nou projecte només afectava la planta del pati d’armes, les casamates i les cobertes, així com el repicat de paret i sostres per tal de deixar a la vista les rajoles. A més es va reconstruir el pont llevadís, es va portar llum elèctrica a diversos espais i aigua corrent als sanitaris, i es van dur a terme diverses tasques de fusteria. En una segona fase d’aquesta intervenció es van condicionar les naus de sota la muralla de mar, que també havien de formar part del nou equipament. El Museu Militar va ser inaugurat el 24 de juny de 1963.
El retorn a la ciutadania
Després de llargues controvèrsies, un ordre ministerial del 27 d’abril de 2007 va modificar la cessió del Castell de Montjuïc a l’Ajuntament de Barcelona i, després de diverses gestions, va tornar definitivament a la ciutat com a equipament municipal i, per tant, com a propietat de tota la ciutadania.
El retorn a la ciutadania
Després de llargues controvèrsies, un ordre ministerial del 27 d’abril de 2007 va modificar la cessió del Castell de Montjuïc a l’Ajuntament de Barcelona i, després de diverses gestions, va tornar definitivament a la ciutat com a equipament municipal i, per tant, com a propietat de tota la ciutadania.
Pou del pati d'armes
El 15 de juny de 2008 va tenir lloc una gran festa popular per celebrar la seva recuperació per a usos civils, socials i culturals, amb actes d’homenatge al president de la Generalitat Lluís Companys, i al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, ambdós afusellats al Castell.
A partir de l’ordre ministerial de 2007 també es va iniciar el procés de desmantellament del Museu Militar, que va tancar definitivament les portes el 24 de maig de 2009. Es van catalogar i embalar totes les peces i se’n va iniciar el trasllat cap als museus municipals (si eren propietat de l’Ajuntament) i cap a Girona (si eren del Ministerio de Defensa).
A partir de l’ordre ministerial de 2007 també es va iniciar el procés de desmantellament del Museu Militar, que va tancar definitivament les portes el 24 de maig de 2009. Es van catalogar i embalar totes les peces i se’n va iniciar el trasllat cap als museus municipals (si eren propietat de l’Ajuntament) i cap a Girona (si eren del Ministerio de Defensa).
Marisa i baluard de Santa Amàlia
D’aquesta manera s’iniciava un primer període de rehabilitacions de sales i espais polivalents del Castell, en el marc del Pla Director del Castell de Montjuïc d’abril de 2010. El 15 d’octubre de 2011 va tenir lloc un altre gest en aquest sentit, i la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van reposar la bandera catalana que havia hissat el president Companys el 1936, quan havia recuperat el Castell per a la ciutat.
El recinte
El castell de Montjuïc, tal com ha arribat fins als nostres dies, és resultat en bona mesura de la reforma de l’enginyer militar Juan Martín Cermeño (1699/1700-1773), projectada el 1751 i executada entre 1753 i 1779. Aquesta millora, que tenia com a objectiu completar l'estructura defensiva de la fortalesa, va suposar l’enderrocament d'una part del vell castell, conservant les millores realitzades en època del virrei Velasco, a finals del s. XVII, i la materialització de noves edificacions sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems, un fossat i un camí cobert perimetral.
El recinte
El castell de Montjuïc, tal com ha arribat fins als nostres dies, és resultat en bona mesura de la reforma de l’enginyer militar Juan Martín Cermeño (1699/1700-1773), projectada el 1751 i executada entre 1753 i 1779. Aquesta millora, que tenia com a objectiu completar l'estructura defensiva de la fortalesa, va suposar l’enderrocament d'una part del vell castell, conservant les millores realitzades en època del virrei Velasco, a finals del s. XVII, i la materialització de noves edificacions sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems, un fossat i un camí cobert perimetral.
Vista de Barcelona
La figura de Cermeño és paradigma de l’auge del paper de l’enginyer militar, vinculat al disseny i a la transformació urbanística de les grans places del país al llarg del segle XVIII. Barcelona va ser exemple d’aquest fet gràcies a l’enginyer reial Pròsper de Verboom, que va edificar la Ciutadella realitzada per Cermeño i va dur a terme l’enderrocament de bona part del barri de la Ribera i la creació de la Barceloneta, entre d’altres.
Més enllà del Castell de Montjuïc, Cermeño es va dedicar a seguir i perfeccionar el sistema de fortificacions en estrella ideat per l’enginyer francès Sébastien Le Preste (1633-1707), senyor de Vauban. El seu projecte més ambiciós, seguint aquesta línia, va ser el disseny i la construcció del castell de Sant Ferran a Figueres, considerat un dels millors exemples de fortificacions amb baluards d’Europa i del món, gràcies a les seves dimensions i a la qualitat de la seva fàbrica.
Més enllà del Castell de Montjuïc, Cermeño es va dedicar a seguir i perfeccionar el sistema de fortificacions en estrella ideat per l’enginyer francès Sébastien Le Preste (1633-1707), senyor de Vauban. El seu projecte més ambiciós, seguint aquesta línia, va ser el disseny i la construcció del castell de Sant Ferran a Figueres, considerat un dels millors exemples de fortificacions amb baluards d’Europa i del món, gràcies a les seves dimensions i a la qualitat de la seva fàbrica.
Marisa
El Castell de Montjuïc va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el 1988.
Exposició
Nazis i feixistes. L’ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945)
Nazis i feixistes. L’ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945). És la crònica gràfica dura i sense concessions d’un passat mal amagat. Amb la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes, el nou règim s'emmirallà en l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini per tal d’aniquilar qualsevol empremta del passat roig, republicà i catalanista de la ciutat.
La caiguda de Barcelona a mans franquistes el 26 de gener de 1939 va posar punt i final a tres anys de guerra civil espanyola. L'ocupació de l'espai públic barceloní amb esvàstiques i actes feixistes s'explica gràcies a la complicitat evident de les autoritats locals i provincials, que van articular una xarxa de simpaties i reconeixements mutus entre els règims de Hitler, Mussolini i Franco. L'entusiasme per la nova Europa de l'Alemanya nazi i les promeses de futur d el règim feixista italià es desplegaven amb una operació d'imatge contundent.
El número 2 de Hitler, Heinrich Himmler, i el gendre de Mussolini, el comte Galeazzo Ciano, i una llarga llista d'autoritats i delegacions italianes i alemanyes van visitar Barcelona i van ocupar simbòlicament els principals edificis de la ciutat: Ajuntament, Parlament de Catalunya, Palau de la Música Catalana, Universitat de Barcelona, Teatre Tívoli, etc. Les activitats organitzades es posaren al servei del triomfalisme ideològic del règim: exhibicions esportives, actuacions musicals, conferències i exposicions. Barcelona havia entrat en el sistema europeu nazi-feixista –com ho havia fet l'Espanya de Franco.
