Museu Egipci de Barcelona. Sala de Tutankhamon i Exposició temporal Animals Sagrats de l'Antic Egipte
Sala de Tutankhamon i Exposició temporal Animals Sagrats de l'Antic Egipte
Museu Egipci de Barcelona (Barcelonès)
27 de setembre de 2017
A l'entrada anterior del blog, hem vist el Museu Egipci on hem descobert diferents aspectes de la civilització egípcia. Com comentava, també vam veure dos espais relacionats amb aquesta cultura que tractarem en aquesta entrada; un primer dedicat al descobriment i la figura de Tutankhamon i un segon espai que contenia l'exposició temporal "Animals sagrats de l'Antic Egipte".
Tutankhamon, història d'un descobriment
Atesa la immensitat del conjunt funerari de Tutankhamon i de l'interès mediàtic que va generar, Howard Carter assumí ràpidament la possibilitat de publicar una memòria arqueològica a la vegada que realitzava els exhaustiu treballs arqueològics de la tomba. Amb l'especial ajuda d'Arthur Mace en el primer volum i la d'altres científics vinculats a l'equip, aquesta gran aventura arqueològica va ser recollida per Carter en els tres volums que componen The Tomb of Tut.Ankh.Amen, narrada de manera amena i directa, i profusament il·lustrada amb les fotografies de Harry Burton. Aquesta mostra ret homenatge a la gran aventura arqueològica que va suposar el descobriment de la tomba de Tutankhamon i del treball realitzat per l'equip dirigit per Howard Carter.
Harry Burton. Participà a les excavacions de Theodore Davis a Tebes i el 1914 formà part com a fotògraf de la Missió Egípcia del Metropolitan Museum of Art, de Nova York. El 1923 prestà els seus serveis a Lord Carnarvon i Howard Carter, realitzant les nombroses fotografies de la tomba de Tutankhamon i del seu contingut.
Després del parèntesi de la Primera Guerra Mundial, Carter i Carnarvon començaren els seus treballs a la Vall dels Reis el 1917. A partir de diverses troballes realitzades per Davis anteriorment (objectes amb el nom de Tutankhamon i tombes mal atribuïdes), Carter estava convençut que la tomba de l'enigmàtic faraó encara s'havia de descobrir. Aplicaren durant cinc anys un sistema de recerca exhaustiva que els propicià escassos resultats. L'1 de novembre de 1922, després d'haver-se plantejat la dissolució de la societat, començà la que havien pactat com a última campanya d'excavació a la Vall; tres dies més tard, un graó tallat a la roca conduí Carter fins a una tàpia intacta marcada amb els segells de la necròpolis reial. El descobriment va ser notificat a Lord Carnarvon, que arribà a Luxor el dia 23 disposat a començar una de les aventures més grans de la història de l'Arqueologia.
L'Egipte de Tutankhamon.
Els últims anys de la Dinastia XVIII van ser testimoni d'un fet únic en època faraònica. Amenhotep IV/Akhenaton fou, al costat de la seva esposa Nefertiti, el promotor de l'anomenada "revolució amarniana". En un enfrontament obert amb el clergat d'Amon, Akhenaton traslladà la capital del país al el-Amarna, va proposar al déu Aton com a divinitat única i va executar una proposta absolutament original i nove en l'estil i el format de les manifestacions artístiques. Amb la desaparició dels principals protagonistes d'aquest tèrbol i efímer període, Tutankhamon va ser considerat com el candidat més adient per succeir-los com a faraó.
La mort de Tutankhamon
Entre l'11 i el 19 de novembre de 1925, diferents especialistes coordinats per Carter varen desembenar i estudiar la mòmia de Tutankhamon. Amés de la descripció antropològica, s'establí l'edat de la seva mort (entre els 16 i 19 anys); també foren assenyalades algunes lesions menors, així com diversos desplaçaments ossis atribuïts a la manipulació dels embalsamadors. Hi havia grans expectatives per poder determinar la causa de la mort, però no es va trobar cap indici sobre aquest tema.
Diverses variants d'assassinat, d'accident o de malaltia han estat postulades des d'aleshores ençà com a possibles explicacions de la mort del jove rei.
La carb fou un dels aliments d'origen animal més preuats pels antics egipcis, destacant-ne la de bòvid i la de certes aus, tan domèstiques com salvatges. Un àpat que anava adreçat als vius, però també als déus i, tal com es desprèn d'aquestes tres obres de context funerari igualment als difunts.
Animals i Déus. Esfinx criocèfala
Animals i Déus. Ibis, Babuïns i el déu Tot
A les necròpolis d'Ibis, les mòmies eren dipositades a l'interior de taüts de diferents tipus. Ara bé Generalment es tractaven de gerres de ceràmica que contenien un o diversos exemplars d'Ibis. També eren freqüents les caixes de fusta, algunes de les quals tenien representacions pintades als laterals, o bé textos escrits que registraven dades diverses, com ara la data de l'ofrena, el nom o els càrrecs dels oferents, o bé una lloança al déu Tot. Menys comú era el sarcòfag realitzat a partir de la figura de l'animal, buidat per tal de contenir una mòmia dins seu. La tomografia mostra la figura de l'au completa, con connexió anatòmica i presentada en la posició més habitual: potes i ales arreplegades, cap girat i recolzat sobre el dors, ben bé com si estigués dormint.
Des del punt de vista religiós, el comportament i l'aspecte del babuí varen motivar diverses lectures. Pel colo blanquinós del seu pelatge, hom pot deduir la seva relació amb la lluna, sota l'aspecte del déu Hedy-ur ("el Gran Blanc"), el qual rebia el sol cada matí i li obria les portes per a que pogués dur a terme el seu recorregut diürn. Originari de la ciutat d'Hermòpolis, Hedy-ur fou assimilat, en darrera instància, al déu Tot, arran de la seva funció com a deïtat del còmput del temps. D'altre banda, la imatge del babuí assegut evoca inequívocament la posició adoptada pels escribes, dels quals Tot n'és la divinitat tutelar per ser l'inventor de l'escriptura.
Un home amb cap d'ibis és la representació més habitual del déu Tot. diverses raons expliquen aquesta associació. Aquesta deïtat fou el Senyor de l'Escriptura i del Calendari, del còmput del temps, basat en origen en el coneixement del cicle lunar. Al plomatge de l'ibis sagrat (una de les espècies d'aquesta au que habitaren a la vall del Nil) s'hi combina el color blanc i el negre, igual que succeeix a les ases creixent i minvant de la lluna; més explícit és el text sapiencial les Ensenyances d'Amenemope, on s'equipara el bec corb de l'ibis al dit de l'escriba (perquè suposadament és el que subjecta el càlam per a escriure).
Desenes de milers de mòmies d'ibis han estat localitzades a la necròpolis de Saqqara, però sobretot a Tuna el Gebel. Es tracta d'un dels cementiris d'Hermòpolis, la ciutat del déu Tot, on inclús s'ha pogut documentar-hi l'existència de granges d'aquestes aus, indispensables a l'hora de satisfer la gran demanda existent per part dels devots que costejaven la seva momificació i la seva sepultura. És possible que Tuna el Gebel sigui el lloc de procedència del taüt de fusta que conté el següent text demòtic: "Any 10, tercer mes d'Ajet, dia 2: el déu d'Apoloni (nom de l'oferent), fill de Pasi (...)". Les tomografies de la mòmia mostren l'esquelet al complet de l'animal, així com nombroses closques de cargol, les quals foren col·locades a l'interior d'una bossa a mode d'ofrena d'aliment.
Animals i Déus. La Gata Bastet
La gata és l'animal sagrat de la deessa Bastet, sovint representada amb cos de dona i cap de gata. Entre els seus atributs, hi figuren l'arracada, el sistre, un collaret i un cistell, dins del qual hi pot dur les seves cries. en oposició a la força i la feresa incontrolables de la lleona, la gata - que es pot domesticar - posa la seva agressivitat i la seva habilitat a l'hora de caçar al servei de la protecció de la llar i de la pròpia divinitat solar (en aquest sentit, és Bastet, el Gran Gat, que elimina la serp Apofis i que, de retruc, permet que el sol surti cada matí).
El culte a la deessa Bastet fou especialment important a partir de la dinastia XXII, època en què Bubastis (Delta oriental) s'erigí en capital del país. Amés d'un temple dedicat a la divinitat, al voltant del qual s'han pogut localitzar di`pòsits amb incomptables figuretes de bronze, milers de felins momificats formaren part de la necròpolis de gats més extensa de l'antic Egipte. La demanda d'aquest animals, amb la finalitat d'emprar-los com a exvots, arribà a ser tan alta, que en molts casos els gats eren sacrificats per tal de procedir a la seva momificació, tal com demostren les tomografies realitzades a la mòmia completa més petita.
Animals i Déus. Tueris, la Gran
La representació de la deessa Tueris ("la Gran") reuneix trets humans (pits i avantbraços), al mateix temps que diferents parts del cos d'animals poderosos i perillosos: potes de lleó, cua de cocodril, cap i tors d'hipopòtama prenyada que, de fet, hi és l'animal predominant. La hipopòtama habita a les tranquil·les aigües dels vorals del Nil, un entorn que evoca el Nun (és a dir, l'oceà primigeni anterior a la creació). Per tant, Tueris és una deessa relacionada amb la inundació i la renovació de la vida. El furor amb què la hipopòtama pot arriba a defensar les seves cries, va comportar que els egipcis li encomanessin la protecció de les dones embarassades i dels recent nascuts contra tot tipus d'éssers malignes i malalties. El símbol sa (protecció) que subjecta davant seu és un compendi de les facultats de la deessa.
Animals i Déus. Sobek, el cocodril
Als textos més antics, Sobek es mostra com una divinitat malèfica, furiosa i agressiva. Amb el pas del temps, potser perquè ja havia deixat de ser una amenaça pels habitants del país del Nil, es varen acabar imposant els seus aspectes positius. Com succeeix en bona part del animals que habiten a les aigües del Nil, el cocodril és una divinitat primordial, relacionada amb la creació a partir de les aigües de l'oceà primigeni (Nun). D'altra banda, se'l vincula simbòlicament amb dues de les deïtats més rellevants del panteó faraònic: quan s'oculta sota l'aigua, se'l relaciona amb Osiris, en tant que déu del món subterrani; ara bé, quan emergeix de les aigües, aleshores se l'associa amb el sol naixent que surt renovat.
La mòmia de cocodril conté una cria d'aquest animal. Presenta una fractura a la columna vertebral, la qual és probable que fos la causa de la seva mort.
Animals i Déus. Els peixos del Nil
La seva absència en llistes i taules d'ofrenes, així com la constatació en alguns textos religiosos en què se'ls considerava un aliment impur, indica que en determinats contextos i èpoques potser va existir certa aversió envers els peixos. Malgrat això, a més d'haver-se localitzat nombroses restes que mostren el seu consum efectiu, les diferents espècies de peix tingueren connotacions de caire religiós i simbòlic de primer ordre. És el cas de l'oxirric, peix considerat sagrat per haver menjat el fal·lus del desmembrat cos d'Osiris; o de la tilàpia, associada a la deessa Neit i amb un important centre de culte a Esna (Latòpolis). El curiós comportament de la tilàpia, que protegeix els seus ous i els alevins que entren i surten de la seva boca, la van convertir en un símbol de renovació vital i de fertilitat. Per últim, el Lepidot, caracteritzat per la seva forta aleta dorsal, fou l'animal sagrat de la deessa Mehyt.
Animals i Déus. Gossos i xacals a la necròpolis
Determinades característiques dels cànids foren interpretades pels antics egipcis des de la perspectiva del simbolisme religiós. La resistència física per a poder recórrer grans distàncies es troba, sens dubte, dins d'essència del déu xacal Upuaut, "aquell que obre els camins". Anubis és el déu de la momificació; és el xacal que volteja pels cementiris, removent les restes humanes cercant-hi menjar. De la mateixa manera que protegeix els amagatalls on enterra les seves presses, també és el guardià de les tombes, damunt les qualts hi sol aparèixer representat en posició asseguda i amb les orelles alçades en actitud vigilant.
Animals i Déus. Els senyors del cel
A banda d'Horus, altres divinitats foren associades al falcó. És el cas de Re-Haractes, el sol del migdia; del déu tebà Montu; del memfita Sokar; o de Quebehsenuf, un dels fills d'Horus, guardià d'un dels vasos cànops.
Tot i que és cert que l'arquetipus de falcó es degué inspirar, ben segur, en el falcó peregrí, els estudis realitzats sobre amplis conjunts de mòmies presumptament d'aquest animal han pogut determinar més d'una vintena d'espècies diferents d'au rapaç. És el cas de la mòmia del Museu, que conserva l'esquelet complet de l'au i, a més, en perfecta connexió anatòmica. Podria tractar-se d'un falcó negre o d'un moixet.
A l'amo i senyor del cel, els egipcis li atorgaren un ampli i un variat repertori de funcions i simbolismes. El falcó és Horus, la divinitat tutelar de la reialesa egípcia, el venjador i hereu del seu pare, Osiris. Amb aspecte humà i cap de falcó, o bé per complet amb forma animal, Horus acostuma a lluir la doble corona, símbol de la unió de les Dues Terres.
Animals i Déus. Lleones i lleons divins
Són diverses les divinitats egípcies que prengueren la representació de lleona. Es tracta de deesses poderoses com ara Sekhmet, l'esposa del déu demiürg Ptah; Mut, esposa del déu nacional Amon; o la deessa Uadjet, una de les dues protectores de la reialesa, juntament amb la deessa voltor Nejbet. Menys protagonisme varen tenir els lleons quant a presència en entitats divines, essent el més coneguts el déu Mahesa de Leontòpolis i una singular forma d'Horus a la ciutat de Buto. En l'amulet es combinen el poder del lleó amb la fortalesa i la màgia de l'udjat, l'ull sagrat del déu falcó Horus.
Sekhmet, la "Poderosa", fou la deessa lleona per excel·lència del panteó egipci. Representava l'energia destructora del déu Ra, el seu pare, que podia manifestar-se positivament (destrucció dels enemics del sol, protecció del faraó a la guerra o portadora de la vida a la vall del Nil amb l'arribada de la inundació); o, per contra, ho podia fer de forma molt negativa (propagació de malalties i desastres naturals). Una de les festivitats religioses relacionada amb Sejmet era la Festa de l'Embriaguesa, la finalitat de la qual era mantenir la deessa sota el seu aspecte més manso i benèvol. Hom creu que la major part d'estàtues de Sekhmet en granit es varen erigir per al temple funerari d'Amemhotep III, a Tebes Oest. Posteriorment, però, moltes d'elles foren reinstal·lades al temple de Mut, a Karnak.
Animals i Déus. Un univers de simbologia
Apis va ser el més poderós i popular dels toros sagrats vinculat a la fertilitat. Considerat com la manifestació del déu Ptah, el toro Apis era seleccionat entre tots els de la seva espècie a partir d'uns trets concrets per convertir-se en objecte de culte; a la seva mort es celebraven uns funerals fastuosos i era enterrat al Serapeum de Memfis.
Són moltes les divinitats que es representaren amb aspecte de cobra. Dues de les més freqüents són Uadjet (divinitat del Baix Egipte associada a la reialesa) i Renenunet, protectora dels naixements i vinculada a la lactància i la protecció de les collites.
L'escarabat piloter fou un dels animals que aportà major simbologia a la cultura egípcia. La bola que l'insecte fa rodar va identificar-se amb el sol, per la qual cosa l'escarabat es va convertir en el motor que transmet la seva força a l'astre rei. Fou, a més, un símbol de regeneració i d'autocreació.
Museu Egipci de Barcelona (Barcelonès)
27 de setembre de 2017
A l'entrada anterior del blog, hem vist el Museu Egipci on hem descobert diferents aspectes de la civilització egípcia. Com comentava, també vam veure dos espais relacionats amb aquesta cultura que tractarem en aquesta entrada; un primer dedicat al descobriment i la figura de Tutankhamon i un segon espai que contenia l'exposició temporal "Animals sagrats de l'Antic Egipte".
 |
Anell d'un personatge anomenat Sa-Neith. Or.
Dinastia XXVI (664-525 a.C.)
|
Pocs descobriments arqueològics han despertat una admiració i un interès tan universals com el que va experimentar la troballa de la tomba del faraó Tutankhamon. El novembre de 1922, el món dirigí la seva mirada cap a un remot racó d'Egipte en el qual s'havien enterrat alguns dels seus faraons més importants: la Vall dels Reis. Encara avui aquella troballa segueix captivant l'ésser humà.
 |
Maqueta d'una barca. Fusta.
Primer període Intermediari-inicis del Regne Mitjà, circa 2000 a.C.
|
Howard Carter. La seva destresa artística propicià que, amb només disset anys, anés a Egipte en qualitat de dibuixant per a l'Egypt Exploration Society. Treballà a les necròpolis de Beni Hassan i el-Bersha, i el 1892 participà a les excavacions que Flinders Petrie dirigia a el-Amarna. Entre 1893 i 1899 es consagrà com epigrafista en la còpia dels textos i relleus al temple de la reina Hatxepsut a Deir el-Bahari. Passà a ocupar, poc després, el càrrec d'Inspector d'Antiguitats de l'Alt Egipte. A Luxor, realitzà treballs de restauració i d'endreçament, així com alguns descobriments importants, entre els quals hi destaca la tomba de Tutmosis IV. El 1904, la seva meteòrica carrera el dugué al nord del país com a Inspector en Cap del Baix Egipte.
Lord Carnarvon. Membre de la noblesa anglesa, amb bona posició econòmica i amant de l'aventura i els avenços del seu temps. A causa d'un greu accident d'automòbil viatjà a Egipte per restablir la seva delicada salut; interessat per les antiguitats faraòniques va obtenir permís per a fer excavacions a Tebes. Entusiasmat per l'experiència, l'any 1907 va conèixer a Howard Carter, amb que va començar la seva relació.
 |
Taüt i ràplica d'una mòmia. Fusta pintada
Dinasties XXV-XXVI (716-525 a.C.)
|
Amb el regnat de Tutankhamon pràcticament es tanca un dels períodes més pròspers i convulsos de la història del seu país, protagonitzat pels seus antecessors de la Dinastia XVIII. Després de l'expulsió dels hicses de la Vall del Nil, faraons com Tutmosis I i Tutmosis III varen imposar l'hegemonia d'Egipte sobre els països de l'entorn immediat; Hatxhepsut, el propi Tutmosis III i Amenhotep III van aconseguir portar la producció artística a extrems insuperables de qualitat i d'originalitat. el clergat d'Amon vaser, al costat de la monarquia, el beneficiari principal d'aquesta situació.
 |
Màscara funerària. Lli pintat
Període Ptolemaic (304-30 a.C.)
|
 |
Estàtua d'un personatge noble.
Regne Antic. Dinastia VI (2323-2150 a.C.)
|
En el primer capítol de la seva obra The Tomb of Tutankhamon, publicada durant el treball de recerca arqueològica i abans d'haver arribat a la mòmia del rei, Howard Carter ja sospitava que es trobaria davant d'un monarca mort molt jove, després d'un regnat més aviat curt. D'altra banda, en analitzar l'entorn polític i els personatges supervivents de l'èpica amarniana, dos dels quals arribaren a convertir-se en faraons després de la desaparició de Tutankhamon, va definir aquest període com un terreny fèrtil per als esdeveniments dramàtics. Ell confiava que la mòmia que esperaven trobar a l'interior de la cambra funerària podria aportar més informació sobre aquest tema.
 |
Conjunt de vasos cànops. Calcària
Dinastia XXVI (664-525 a.C.)
|
Animals Sagrats de l'Antic Egipte
A més de la seva utilització com a recurs econòmic, mascota o presa de caça, els animals van estar presents en nombroses manifestacions culturals de l'Egipte faraònic. Així, són molts els signes jeroglífica que mostren animals, ja sigui complets o bé mitjançant determinades parts dels seus cossos; altres, foren reproduïts en objectes d'ús cosmètic, així com en mobiliari, i encara uns altres esdevingueren actors, tal com si fossin éssers humans, en composicions de caràcter satíric. Ara bé, fou en l'àmbit religió on el protagonisme dels animals va prendre més notorietat que en qualsevol altra civilització antiga. Per raons de tipus divers, la major part d'espècies conegudes pels egipcis foren associades a una divinitat concreta. Mamífers, insectes aus, peixos o rèptils van servir de model en el disseny d'imatges divines, ja fos en la totalitat del seu cos o part d'ell. fins i tot, van arribar a ser momificats per tal de que les seves restes servissin de suport físic a l'ànima immortal dels déus.
La força i la resistència d'alguns animals domèstics varen resultar fonamentals en el desenvolupament de certes tasques laborioses, com ara el conreu dels terrenys de cultiu, o el transport - a curta i llarga distància - de tot tipus de productes.
 |
Maqueta funerària amb una escena de conreu
Fusta pintada. Regne Mitjà, Dinastia XII (1991-1783 a.C.)
|
Animals i Déus. Esfinx criocèfala
A l'antic Egipte, les denominades esfinxs eren éssers imaginaris i de tipus híbrid, és a dir, combinaven originàriament el cos d'un lleó assegut amb el cap del faraó. Amb el pas del temps, varen sorgir diverses variants sobre aquest model inicial, destacant-hi les esfinxs de tipus criocèfal (amb cap de marrà, un altre animal sagrat relacionat amb el déu Amon) les quals foren utilitzades a les avingudes processionals vinculades als seus temples de culte, especialment els de Karnak i Luxor.
 |
Esfinx amb cos de lleó i cap de marrà
Pedra calcària
Període Ptolemaic (302-30 a.C.)
|
A les necròpolis d'Ibis, les mòmies eren dipositades a l'interior de taüts de diferents tipus. Ara bé Generalment es tractaven de gerres de ceràmica que contenien un o diversos exemplars d'Ibis. També eren freqüents les caixes de fusta, algunes de les quals tenien representacions pintades als laterals, o bé textos escrits que registraven dades diverses, com ara la data de l'ofrena, el nom o els càrrecs dels oferents, o bé una lloança al déu Tot. Menys comú era el sarcòfag realitzat a partir de la figura de l'animal, buidat per tal de contenir una mòmia dins seu. La tomografia mostra la figura de l'au completa, con connexió anatòmica i presentada en la posició més habitual: potes i ales arreplegades, cap girat i recolzat sobre el dors, ben bé com si estigués dormint.
 |
Sarcòfag d'ibis
Fusta, pa d'or i bronze.
Baixa Època (715-332 a.C.) o Període Ptolemaic (302-30 a.C.)
La mòmia de l'animal es troba al seu interior.
|
 |
Cap de babuí, animal sagrat del déu Tot
Pedra calcària. Dinastia XVIII (1550-1307 a.C.)
|
 |
Sarcòfag i mòmia d'ibis
Fusta. Període Ptolemaic (302-30 a.C.)
|
Animals i Déus. La Gata Bastet
La gata és l'animal sagrat de la deessa Bastet, sovint representada amb cos de dona i cap de gata. Entre els seus atributs, hi figuren l'arracada, el sistre, un collaret i un cistell, dins del qual hi pot dur les seves cries. en oposició a la força i la feresa incontrolables de la lleona, la gata - que es pot domesticar - posa la seva agressivitat i la seva habilitat a l'hora de caçar al servei de la protecció de la llar i de la pròpia divinitat solar (en aquest sentit, és Bastet, el Gran Gat, que elimina la serp Apofis i que, de retruc, permet que el sol surti cada matí).
 |
Mòmies de gat
Període Ptolemaic-romà (segles III a.C.-II d.C.)
|
 |
Figura de la gata asseguda. Bronze i or
Baixa Època (715-332 a.C.)
|
La representació de la deessa Tueris ("la Gran") reuneix trets humans (pits i avantbraços), al mateix temps que diferents parts del cos d'animals poderosos i perillosos: potes de lleó, cua de cocodril, cap i tors d'hipopòtama prenyada que, de fet, hi és l'animal predominant. La hipopòtama habita a les tranquil·les aigües dels vorals del Nil, un entorn que evoca el Nun (és a dir, l'oceà primigeni anterior a la creació). Per tant, Tueris és una deessa relacionada amb la inundació i la renovació de la vida. El furor amb què la hipopòtama pot arriba a defensar les seves cries, va comportar que els egipcis li encomanessin la protecció de les dones embarassades i dels recent nascuts contra tot tipus d'éssers malignes i malalties. El símbol sa (protecció) que subjecta davant seu és un compendi de les facultats de la deessa.
 |
Estàtua de la deessa Tueris
Granit. Baixa Època (715-332 a.C.)
|
Als textos més antics, Sobek es mostra com una divinitat malèfica, furiosa i agressiva. Amb el pas del temps, potser perquè ja havia deixat de ser una amenaça pels habitants del país del Nil, es varen acabar imposant els seus aspectes positius. Com succeeix en bona part del animals que habiten a les aigües del Nil, el cocodril és una divinitat primordial, relacionada amb la creació a partir de les aigües de l'oceà primigeni (Nun). D'altra banda, se'l vincula simbòlicament amb dues de les deïtats més rellevants del panteó faraònic: quan s'oculta sota l'aigua, se'l relaciona amb Osiris, en tant que déu del món subterrani; ara bé, quan emergeix de les aigües, aleshores se l'associa amb el sol naixent que surt renovat.
 |
Mòmia de cocodril
Baixa Època - Període Ptolemaic (715-30 a.C.)
|
 |
Màscara procedent d'una mòmia de cocodril
Guix pintat i guix cristal·litzat.
Baixa Època - Període Ptolemaic (715-30 a.C.)
|
La seva absència en llistes i taules d'ofrenes, així com la constatació en alguns textos religiosos en què se'ls considerava un aliment impur, indica que en determinats contextos i èpoques potser va existir certa aversió envers els peixos. Malgrat això, a més d'haver-se localitzat nombroses restes que mostren el seu consum efectiu, les diferents espècies de peix tingueren connotacions de caire religiós i simbòlic de primer ordre. És el cas de l'oxirric, peix considerat sagrat per haver menjat el fal·lus del desmembrat cos d'Osiris; o de la tilàpia, associada a la deessa Neit i amb un important centre de culte a Esna (Latòpolis). El curiós comportament de la tilàpia, que protegeix els seus ous i els alevins que entren i surten de la seva boca, la van convertir en un símbol de renovació vital i de fertilitat. Per últim, el Lepidot, caracteritzat per la seva forta aleta dorsal, fou l'animal sagrat de la deessa Mehyt.
 |
Barb del Nil o Lepidot (Barbus bynni)
Diorita. Dinastia XIX (1307-1196 a.C.)
|
Determinades característiques dels cànids foren interpretades pels antics egipcis des de la perspectiva del simbolisme religiós. La resistència física per a poder recórrer grans distàncies es troba, sens dubte, dins d'essència del déu xacal Upuaut, "aquell que obre els camins". Anubis és el déu de la momificació; és el xacal que volteja pels cementiris, removent les restes humanes cercant-hi menjar. De la mateixa manera que protegeix els amagatalls on enterra les seves presses, també és el guardià de les tombes, damunt les qualts hi sol aparèixer representat en posició asseguda i amb les orelles alçades en actitud vigilant.
 |
Cap de xacal Anubis
Pedra calcària. Regne Nou (1550-1070 a.C.)
|
 |
Estela d'un home anomenat Ptahrejsu
presentant ofrenes al déu Anubis
Pedra calcària.
Segon Període Intermediari (1640-1532 a.C.)
|
Animals i Déus. Animals amb rostre humà
En les imatges divines de tipus híbrid (combinació de trets humans i animals) són poques les ocasions en què el cos d'animal es mescla amb un cap humà. La més habitual és l'esfinx, que acostuma a presentar un cos de lleó i cap de faraó, components que es repeteixen amb Tutu, déu guerrer que garantia la protecció contra els éssers malignes. Per la seva banda, i davant del conflicte estètic que hagués suposat culminar un cos femení amb un cap d'escorpí, és probable que s'invertissin els termes per tal d'oferir una imatge més assimilable de la deessa Selquis. Per últim, i malgrat no tractar-se d'una divinitat, els egipcis atorgaren al ba (ànima) l'aspecte d'un ocell amb cap humà. |
Representació d'un faraó en forma d'esfinx
i cos de lleó. Pedra calcària
Període Ptolomaic (304-30 a.C.)
|
A banda d'Horus, altres divinitats foren associades al falcó. És el cas de Re-Haractes, el sol del migdia; del déu tebà Montu; del memfita Sokar; o de Quebehsenuf, un dels fills d'Horus, guardià d'un dels vasos cànops.
 |
Estàtua del déu Horus amb la corona doble
de l'Alt i el Baix Egipte (pa-sekhemty)
Grauvaca. Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
Sarcòfag i mòmia de falcó
Període Ptolemaic (302-30 a.C.)
|
Animals i Déus. Lleones i lleons divins
Són diverses les divinitats egípcies que prengueren la representació de lleona. Es tracta de deesses poderoses com ara Sekhmet, l'esposa del déu demiürg Ptah; Mut, esposa del déu nacional Amon; o la deessa Uadjet, una de les dues protectores de la reialesa, juntament amb la deessa voltor Nejbet. Menys protagonisme varen tenir els lleons quant a presència en entitats divines, essent el més coneguts el déu Mahesa de Leontòpolis i una singular forma d'Horus a la ciutat de Buto. En l'amulet es combinen el poder del lleó amb la fortalesa i la màgia de l'udjat, l'ull sagrat del déu falcó Horus.
 |
Representació de la divinitat Horus de Buto
Bronze. Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
Bust de la deessa Sekhmet.
Granit. Dinastia XVIII, regnat
d'Amenotep III (1391-1353 a.C.)
|
Apis va ser el més poderós i popular dels toros sagrats vinculat a la fertilitat. Considerat com la manifestació del déu Ptah, el toro Apis era seleccionat entre tots els de la seva espècie a partir d'uns trets concrets per convertir-se en objecte de culte; a la seva mort es celebraven uns funerals fastuosos i era enterrat al Serapeum de Memfis.
 |
Terracota i placa-amulet amb la representació
del toro Apis. Terracota i faiança.
Període Ptolomaic (302-30 a.C.) i Baixa Època
(715-332 a.C.)
|
 |
Cobra
Fusta. Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
| Escarabat alat. Baixa Època (715-332 a.C.) |