Museu Egipci de Barcelona. Fundació Arqueològica Clos
Museu Egipci de Barcelona. Fundació Arqueològica Clos
Barcelonès
27 de setembre de 2017
També vam poder veure una estàtua en forma d'Osiris del faraó Ramsès II. El faraó sosté dos dels atributs característics de la reialesa: e gaiato (heqat) i el fuet (nejej). A la pilastra dorsal s'hi pot llegir part de la titulatura de Ramsès II.
Tot seguit vam visitar la sala on es troba tot el relacional amb els afers funeraris de l'antic Egipte.
També vam poder veure diferents tapes de taüts. La part central, flanquejada per dues representacions del xacal Upuaut, conté un text jeroglífic amb la característica fórmula de petició d'ofrenes i el nom del difunt.
O bé les tapes fabricades amb una sola peça de fusta. El color verd del rostre, vinculat a la idea de fertilitat, és el color utilitzat habitualment en les representacions del déu Osiris.
Una curiosa tapa de taüt antropomorf és la que va pertànyer a un personatge anomenat Padimin, fill de la "Dama de la Casa" anomenada Ankh. Conserva una versió del capítol 72 del Llibre dels Morts.
Amb molts trets diferencial vam veure una peça exemple de simbiosi cultural. L'estil dels trets facials, el pentinat, la individualització de les pestanyes, la posició dels braços i les mans, ... són els elements diferencial amb respecte a les produccions tradicionals. Es significativa també la utilització dels raïms, una planta associada al concepte d'eternitat.
Però una de les peces més boniques, al meu parer, va ser el cartronatge pertanyent a la Dama de la Cada Djed-Montu-iues-ankh, esposa de Pamiu. Des de l'Imperi Mitjà, el títol de Dama de la Cada fou un dels més comuns per referir-se a les dones d'elit. A les cases nobles, la Dama de la Casa era la responsable de la major part de les activitats domèstiques, com la fabricació de pa i cervesa, la cuina, el teixit, l'emmagatzematge de gra, la cura dels animals i la producció artesanal. Al seu cartronatge hi apareixen representades ombroses divinitats protectores, així com els textos jeroglífics que enuncien una característica fórmula de petició d'ofrenes i proporcionan el seu nom i el del seu espòs.
El equipaments funeraris documentats en nombrosos cementiris privats del Regne Mitjà (2040-1640 a.C.) ofereixen un repertori d'objectes molt ben definit. En les cambres sepulcrals, estàtues del difunt i maquetes funeràries que mostres diverses activitats de la vida terrenal substitueixen o complementen les representacions parietals de la capella de culte. El taüt, de forma rectangular, amés de la mòmia amb la seva màscara funerària, podia contenir atuells ceràmics o metàl·lics per a begudes o cosmètics, miralls, joies, armes, eines, ceptres, bastons, teixits, amulets, recolzacaps o sandàlies. Alguns d'aquests objectes també han estat trobats sobre la tapa del taüt o al terra de la cambra sepulcral.
Impressionant és el relleu parietal que podem veure al museu. Es tracta d'una paret d'una cambra coberta amb volta de canó formada per deu carreus originals i vuit restituïts. Conserva restes puntuals d'estuc pintat (peus de la màmia, vestits d'Isis, part inferior del vestit de la deessa Neftis...).
A la mateixa sala vam poder veure un cartronatge daurat de l'època romana. Es tracta d'una cobertura de mòmia dissenyada per a contenir de forma completa el cos del seu difunt propietari. Cronològicament es pot ubicar en època romana (segles I-II d.C.) i podria haver estat utilitzada per una dona jove. Està formada per diferents capes de benes a les que se'ls ha donat una relativa rigidesa mitjançant l'és de guixos i estucs, i presenta a la superficie un destacat tractament amb l'aplicació de pa d'or, incloent imatges d'una riquíssima iconografia funerària.
Els antics egipcis creien que la carn del deu Re, i per extensió, la de tots els deus era d'Or. Al recobrir la mòmia d'or, estaven donant un gran pas cap a la identificació del difunt amb els deus, i per tant, cap a l'eternitat.
Creences i pràctiques funeràries. El mite d'Osiris i la momificació
Els egipcis consideraren la mort terrenal com una interrupció temporal, ja que l'ésser humà tenia la possibilitat de viure eternament. Aquest privilegi, que en un principi afectava únicament als membres més importants de la societat, de mica en mica acabà extenent-se a tots els habitants del país. Des del punt de vista ritual, la momificació del cos era el procés que condicionava en més gran mesura la possibilitat de vida eterna. De la mateixa manera, l'individu havia de disposar d'una tomba o casa de l'eternitat que acollís la seva mòmia, l'equip suficient per a la seva subsistència i una zona de culte. Però tots aquests preparatius no servien de res si l'ànima del difunt no superava el judici al que era sotmesa per part d'un tribunal presidit per Osiris, déu dels morts. Un judici que valorava la rectitud i virtuositat de la persona; en el cas de resultar favorable, l'accés a la immortalitat estava garantit i de no ser així moria irremeiablement.
Arribem en aquest punt del museu a una de les peces més esperades. Es tracta d'una mòmia de l'època romana coberta amb una xarxa de denes i la representació d'una cara divina. El color blau de la xarxa li confereix propietats relacionades amb la resurrecció i els serrells de la part inferior, equiparables als raigs del sol, propicien la transformació del difunt en un ens celestial.
L'anomenada "Dama de Kemet" és una mostra tardana d'una de les activitats més singulars practicades pels egipcis. Sobre les benes s'al·ludeix mitjançant representacions divines el cicle de mort-resurrecció-continuïtat de la vida, objectiu últim que es pretén per a ella. Els doctors Fèlix Escalas i Xavier Lucaya realitzaren el 1998 l'estudi morfològic i anatòmic de la mòmia mitjançant l'aplicació de Tomografia Axial Computeritzada Helicoidal. Els resultats han permès confirmar el seu sexe femení així com l'edat (15 anys) i l'alçada (1,65m). No es localitzaren traumatismes importants però si que es detectà la perforació occipital realitzada per a l'extracció del contingut cranial.
Els vasos cànops s'utilitzaren per a contenir les vísceres dels difunts extretes durant el procés de momificació. representaven als quatre fills d'Horus i estaven associats amb un òrgan, una divinitat protectora i un punt cardinal concret. Així al recipient d'Amset (home) que representat per la deessa Isis i el punt cardinal Sud, es desava el fetge, al cànop Hapy (babuí) representat per Neftis i el Nord s'hi desaven els pulmons, al Duamutef (xacal) representats per Neith i l'Est s'hi guardava l'estómac i el fill d'Horus anomenat Quebehsenuf (falcó) representat per Selquis i l'Oest, custodiava els intestins.
Osiris gaudí d'un protagonisme molt especial en la religiositat de l'antic Egipte. Aquest déu momificat i renascut simbolitzava el ressorgiment i la vida emergent, d'aquí que es vinculés a nocions com la regeneració i la vida d'ultratomba, però també amb la vegetació i la fertilitat de la terra. El culte és un dels més antics documentats a Egipte i gaudí sempre de gran popularitat.
Curiosa la vitrina que vam veure de figuretes eròtiques. En època Ptolemaica, les representacions eròtiques a Egipte quedaren afectades per canvis substancials. Són abundants les figures que mostren homes amb genitals hipertròfics, aïllats o en activitat sexual conjunta. Els personatges representats podrien identificar-se amb Harpòcrates, el nan patec, o els sacerdots sem, exercien funcions relacionades amb la fertilitat.
A partir de representacions parietals o estàtues femenines s'ha documentat l'ús en la vida quotidiana de vestits formats per un reticle romboïdal de denes, dels quals únicament es coneixen dos exemplars reals. Més abundants i millor documentats són els vestits de denes d'ús funerari que eren col·locats sobre la mòmia i solien servir de suport a representacions divines vinculades a la resurrecció i a la protecció del difunt com és el cas de l'escarabat alat.
Arts i oficis. La joieria
La civilització egípcia destaca per la gran quantitat de creacions materials llegades a la posteritat. Obrers, artesans i artistes emprare tota la seva mestria en la realització de construccions arquitectòniques i objectes que, avui en dia, desperten un interès i una admiració generalitzats. En activitats creatives com la joieria o el treball de la pedra, els egipcis aconseguiren arribar a nivells inigualables, sent els seus productes les mostres més evidents d'una sofisticada cultura i d'un domini de les diferents tècniques utilitzades.
Les joies eren clars indicadors del rang dels seus portadors. D'aquesta manera, els més poderosos podien lluir joies realitzades amb or, plata, cornalina o lapislàtzuli. Amb el caràcter màgic de les joies, el disseny de les quals normalment estaven inspirats en símbols i personatges divins, els egipcis esperaven propiciar la millora o el bon desenvolupament de les qüestions relatives a la vida terrenal i la d'ultratomba.
Hem pogut veure també un conjunt de joies. La simbologia va des del lotus, flor que emergeix de les aigües cada matí, per amagar-se al capvespre essent un símbol de la regeneració i el renaixement, o les mosques d'or o d'argent, que eren condecoracions militars simbolitzant el valor i l'assetjament que havia de patir l'enemic.
També hi ha joies funeràries com pectorals, esteatites i faiances, que eren peces que podien substituir l'escarabat del cor, per tal de propiciar un judici just per l'ànima del seu propietari.
Més endavant vam veure un conjunt de collarets des de prehistòrics (període predinàstic 4000-3000 a.C.) que ens sorprenen per la seva bellesa assolida amb la combinació d'elements com ara petxines, ullals i pedres de diferents tipus (calcàries, basalt, alabastre o grauvaca), collarets de coralina (hersef) (període romà segle I d.C.) que fou la pedra més freqüent a la joieria faraónica i que era especialment abundant al desert oriental, collarets usekhet (dinastia XVIII 1550-1307 a.C.) que integren elements de tipus vegetals i amulets terminats amb la flor de lotus o collarets menat que utilitzaven les grans dames o sacerdotesses vinculades al cult d'Hathor, i que quan eren sacsejats emetien un so semblant al del sistre.
Tot seguit vam veure l'estàtua de l'Inspector del Tribunal, Idy. Van existir nombrosos tribunals i magistrats que s'encarregaren d'impartir justícia en qüestions de tota mena. S'han conservat edictes i processos minuciosament enregistrats per escrit que permeten obtenir idea aproximada sobre temes legislatius i judicials.
Un altre estàtua és la d'un personatge noble. Amb el peu avançat, dirigint els seus passos cap a l'eternitat, aquesta magnífica talla ens mostra a un noble lluint una perruca curta i un lleuger faldellí. Porta el ceptre sekhem i un bastó. es tracta d'una obra excepcional per les seves dimensions i pel seu magnífic estat de conservació.
Bella i completa representació d'Huy, de qui en desconeixem els seus títols. Es tracta d'una peça molt emotiva, ja que els textos jeroglífics indiquen amb la frase "...del seu fill, que fa viure el seu nom..." que va ser dedicada per un fill (l'escriba Huy) al seu difunt pare. Així mateix, a la plataforma apareix el nom d'un altre fill, l'escriba Iny.
I per acabar aquest conjunt d'estàtues veien un relleu parietal amb un personatge vestit amb la indumentària característica del visir, que escriu a la paret de la seva tomba. Am la mà esquerra agafa una petxina i amb la dreta un càlam i, sota la cadira, es troba el que podria ser un contenidor de papirs.
Escriptura jeroglífica
L'escriptura jeroglífica (o medu netjer, "paraules divines") era considerada com un regal dels déus, una invenció de Tot, déu de la saviesa. Els signes jeroglífics i les seves simplificacions en format cursiu (hieràtic i demòtic) foren àmpliament utilitzats pels antics egipcis en la redacció d'incomptables documents escrits, els quals constitueixen una font fonamental pel coneixement de la civilització faraònica. Així, detallats registres administratius en què es detallen quantitats de productes de tota mena; relats mitològics escrits sobre papirs, o bé sobre les parets de tombes o temples; textos de caràcter privat, literaris o científic; decrets reials, etc.
Gràcies a la tasca erudita iniciada pel savi francès J. F. Champollion qui, l'any 1822, va publicar els seus primers resultats relatius al desxiframent de l'escriptura jeroglífica, ha estat possible recuperar una part important de l'antic Egipte, després de molts segles d'ignorància i oblit.
Al museu trobem el papir funerari de la dama Bary de la Dinastia XIX (1307-1196 a.C.). S'identifiquen dos personatges en senyal d'adoració anomenats Dama Bary i el seu espòs.
És un text redactat en jeroglífics cursius distribuït en onze registres verticals. Permet identificar el papir com part d'un exemplar del Llibre dels Morts, concretament el capítol 168B (anomenat "de les ofrenes"). És un text poc documentat, del qual únicament es coneixen vuit versions. La raresa del text rau en què es tracta d'un capítol addicional, no integrat en les quatre grans seccions que inclouen els quasi 200 que composen el Llibre dels Morts.
Tot seguit veiem una estàtua del déu Amon. Amon, el nom del qual significa "l'Ocult", es convertí en la divinitat nacional d'Egipte a partir del Regne Nou. A Tebes va substituir el déu local Montu en el paper de divinitat principal, formant parella amb la seva dona Mut i el seu fill Khonsu. El fastuós temple de Karnak és la demostració més rotunda del poder d'Amon.
La Marisa es va fotografiar al costad d'un sarcòfag, que contenia les restes d'Unnefer, fill de Padiset i de Shepsesamontakheret. El déu Osiris acapara un gran protagonisme en els textos que figuren en tot tipus d'objectes de caràcter funerari. En aquest sarcòfag, Osiris, Sokar-Osiris i Anubis són invocats pel faraó (fórmula hetep-di-nesu) per tal de que proporcionin els elements necessaris per a la vida del difunt en el Més enllà (pa, llet, vi, aus de corral, teixits, encens, ...). Alguns dels epítets més habituals que acompanyen les mencions a Osiris son "Gran Déu", "Senyor de Shenu i de Ro-setau", "Qui presideix l'Occident"; ara bé, cal destacar-ne un de ben especial, Unnefer ("l'Ésser perfecte") que és, a més, el nom propi del propietari del sarcòfag. Utilitzat freqüentment per grecs i romans, el nom Onofre és també el d'un sant cristià que va viure al desert egipci durant el segle IV d.C. El nom actual d'Onofre és doncs, un dels vocables o expressions de l'Egipte faraònic que han arribat fins als nostres dies.
El culte als temples
El temple egipci fou concebut com la casa dels déus, una llar adequada per a la seva adoració. Amb les activitats de culte l'ésser humà havia de procurar el manteniment de l'ordre còsmic, demostrant el seu agraïment per haver-li permès habitar a la terra. En principi, el faraó era l'únic ésser que podia aproximar-se al déu, però la laboriositat dels rituals (que havien de realitzar-se diàriament) i la gran quantitat de temples existents a Egipte, implicà la delegació d'aquestes tasques als sacerdots. El déu s'havia d'alimentar diverses vegades al dia, era rentat, vestit i purificat, acompanyat de cants i lletanies proferides pels sacerdots.
Els diferents espais amb els que consta el temple constitueixen una metàfora de l'univers i del procés de creació. Des del profund santuari fosc i de dimensions reduïdes, es recorrien espais cada vegada més amplis i il·luminats (avantcambra, sala hipòstila, pati), fins arribar a l'exterior, on dos pilons monumentals assenyalaven l'entrada del temple, com a símbols de l'Horitzó per on s'alça i s'oculta el sol.
En comptades ocasions, els egipcis també divinitzaren als éssers humans que per les seves qualitats es feren mereixedors d'aquesta categoria. És el cas d'Imhotep, Summe Sacerdot de Ra a Heliòpolis i constructor de la primera piràmide d'Egipte per al seu rei Djesert (Dinastia III). La seva divinització va tenir lloc uns dos mil anys després de la seva mort. Va ser identificat amb el déu grec Asklepi i amb l'Esculapi romà.
Una de les estàtues que més m'ha agradat he estat la de la deessa Neftis. En la Teologia Heliopolitana, Neftis és l'esposa i germana de Set, encara que en realitat estigué més relacionada amb els seus altres germans Isis i Osiris. Així, ajudà a Isis a recuperar els fragments del cos del seu difunt espòs, pel que és una de les quatre deesses funeràries que apareix representada als sarcòfags i associada a un dels quatre fills d'Horus, als vasos cànops.
Bes fou una de les divinitats més populars d'Egipte. Una de les seves tasques era la protecció de les dones durant el part, els nados i els nens. Podia allunyar el mal amb el so d'un instrument musical o amb una espasa.
La figura de bronze d'un bou és exquisita. Sobre ella s'aprecien detalls del seu caràcter sagrat: els cabells arrissats sobre el seu front i entre les banyes, una corona en forma de mitja lluna. Així com el disc solar s'associa al toro Apis, el creixent lunar està relacionat amb el culte a Isis d'època romana; el toro era l'únic animal que podia oferir-se en sacrifici i, per aquest motiu, la seva figura fou utilitzada com a objecte votiu.
Ricament decorada amb escenes i motius de tipus religiós entre els quals destaquen diversos amulets (ulls udjat, pilar djed, el nus d'Isis, el signe de la vida ankh o el ceptre uas). També podem apreciar una falsa porta, una escena amb la propietària de la caixa davant dels quatre fills d'Horus i una altra amb les deesses Isis i Neftis flanquejant el fetitxe d'Abido, símbol del déu Osiris.
Les maquetes de barca foren incorporades amb freqüència com a equipament funerari a les tombes del Primer Període Intermediari i del Regne Mitjà. Podien imitar barques fabricades en fusta o en papir. Sembla ser que les de papir eren les més adients per fer la peregrinació a Abido.
A partir del primer període intermediari moltes tombes egípcies foren dotades amb estàtues de dones nues. Tradicionalment se'ls havia assignat el paper de concubines. També podrien tractar-se de símbols de fertilitat o representacions de substitutes d'Isis i Neftis, destinades a oficiar en una cerimònia especial per propiciar la regeneració del difunt, o la perpetuació de la seva família.
L'uixebti és una representació humana de petit tamany, d'estils, que en el Més enllà pogués portar a terme els treballs pels que el difunt era requerit. El significat de la paraula uixebti és "el que respon", així, quan el difunt era cridat per la feina es suposava que l'uxebti havia de contestar "aquí estic" i, en conseqüència, poder substituir-lo. Per tal que la figura pogués reviure per acomplir les seves obligacions, alguns exemplars o caixes contenien una versió del Capítol sisè del "Llibre dels Morts".
Tot seguit vam poder veure un altre contenidor més petit per a les vísceres dels difunts.
Fins aquí vam veure la planta baixa i primer pis del museu egipci que ens va oferir una visió global de l'antic Egipte. Avançarem doncs cap al primer soterrani que estava dividit en dos espais; un primer dedicat al descobriment i la figura de Tutankhamon i un segon espai que contenia l'exposició temporal "Animals sagrats de l'Antic Egipte". Això però ho veurem en una nova entrada del blog.
Barcelonès
27 de setembre de 2017
Aquesta jornada hem visitat el Museu Egipci de Barcelona que pertany a la Fundació Arqueològica Clos. És un museu que ja em visitat en altres ocasions però que ens agrada molt. En aquesta ocasió hi havia una exposició temporal dedicada als "Animals Sagrats de l'antic Egipte", per aquest motiu hem aprofitat per tornar-hi. Fem un resum de tot el que hem vist.
El Faraó
L'Estat egipci, sorgit a les riberes del Nil, va ser governat i dirigit per personatges dotats amb un gran poder: els faraons. El faró representava el grau més alt de la piràmide social: com a portador de la sang divina era el summe sacerdot que havia de construir temples i mantenir el culte als déus, comandant en cap dels exèrcits egipcis, jutge suprem, ... en definitiva, garant de l'ordre còsmic que assegura el correcte funcionament de l'univers.
El faraó comptà amb determinats atributs característics del seu rang i funció. Així, entre altres, destaca la corona pschent, emblema de la unió dels dos regnes en els que Egipte va estar dividit; o la cobra (ureo), protectora de la reialesa. Fins i tot per a la redacció del seu nom s'utilitzà un protocol especial, format per cinc elements en el moment més àlgid, dotat amb símbols específics com el serekh o el cartutx. Entre els més de 300 faraons que s'han documentat, hi va haver reis dels que es coneix poc més que el seu nom.
A la primera sala del museu podem veure una sèrie d'imatges i representacions de faraons que tot seguit comentem.
Després de la darrera dinastia pròpiament egipcia, la XXX, el tron d'Egipte va ser ocupat successivament per monarques d'origen macedònic, grec i romà. La tradició cultural faraònica era tan forta que aquest reis foranis es van fer representar oficialment segons els cànons i les normes del passat.
 |
Relleu parietal amb la representació del faraó Domicià.
Pedra calcària. Regnat de Domicià (81-96 d.C.)
|
Es considera que aquest tipus d'objectes (pseudomòmia itifàl·lica) estaven relacionats amb la celebració de les festes anuals del déu Osiris, com a símbols del renaixement. El text jeroglífic de la part inferior mostra la titulatura del faraó Ptolomeu VIII.
 |
Pseudomòmia itifàl·lica dins d'un taüt.
Fusta, or argila i benes. Periode Ptolemaic,
regnat de Ptolomeu VIII Evergetes II
(170-163, 145-116 a.C)
|
Nectàneb I fou el fundador de la Dinastia XXX, darrera dinastia "nadiva". Egipte no tornarà a gaudir d'una situació d'independència amb líders autòctons fins el segle XX. La identificació amb Nectàneb es basa en la comparació amb estàtues que conserven el nom d'aquest faraó.
 |
Cap d'estàtua del faraó Nectàneb I.
Dinastia XXX, regnat de Nectàneb I (380-362 a.C.)
|
Taharqa fou el més important dels anomenats faraons negres. Els seus uixebtis, trobats a la necròpolis de Nuri, mostren una versió especial del capítol VI del Llibre dels Morts. Després de l'abandó d'Egipte pels faraons de la Dinastia XXV, els seus descendents continuaren governant a Núbia. A la piràmide de Senkamanisken (Nuri) es trobaren més de mil uixebtis del monarca.
 |
Uixebti de Taharqa. Granit.
Dinastia XXV, regnat de Taharqa (690-664 a.C.)
|
 |
Uixebti de Senkamanisken. Serpentina.
Període napatenc, regnat de Senkamanisken (643-623 a.C.)
|
Es considera Ramsès III com l'últim gran faraó de l'Imperi Nou. A la primera part del seu regnat, realitzà campanyes militars victorioses contra els libis i els temibles Pobles del Mar. Després, la situació interior d'Egipte fou deteriorant-se tal i com demostren la vaga protagonitzada pels treballadors de Deir el-Medina i la cèlebre Conspiració de l'Harem, que va poder acabar amb la vida del monarca. A aquesta bella estàtua, Ramsès III sosté un estandart diví, que podria haver estat rematat amb el moltó Amon. Els textos jeroglífics mostren els diferents noms del rei.
 |
Estàtua del faraó Ramsès III.
Granit. Regnat de Ramsès III (1194-1163 a.C.)
|
Akhenaton fou el protagonista principal del moment més suggerent de la història d'Egipte, el Període Amarnià. considerada com una època "revolucionària", les arts, la religió i, fins i tot, la política, es veieren afectades per canvis tan profunds com efímers.
 |
Relleu parietal amb el rei Akhenaton realitzant ofrenes florals a Aton.
Sorrenca. Dinastia XVIII, regnat d'Akhenaton (1353-1335 a.C.)
|
Tot seguit vam poder veure l'estela falsa-porta de Khuneptah i de la seva mare Meritites, supervisora en el temple de culte funerari al faraó Quèops. A més de la fórmula de petició d'ofrenes dirigida a Anubis, els textos proporcionen el nom i enumeren els títols dels dos protagonistes de l'estela. Khuenptah, era un Khenty-xe (arrendatari) que va treballar com a carnisser en l'escorxador reial. Va actuar ocasionalment com a sacerdot i va ostentar el títol honorífic de Confident.
La seva mare, Meritites, a més dels títols honorífics de Coneguda del Rei i el de Sacerdotessa d'Hathor, va exercir el càrrec de supervisora en el temple on es duia a terme el culte funerari al faraó Quèops. Són molt poques les dones que, com Meritites, van tenir un càrrec de responsabilitat directament relacionat amb el culte al faraó.
 |
Estela falsa-porta de Khuenptah i de la seva
mare Meritites, supervisora en el temple
de culte funerari al faraó Quèops
Pedra calcària, Dinastia VI (2323-2150 a.C.)
|
Malgrat la mala imatge transmesa per les fonts clàssiques (principalment Herodot), la importància de Quèops per als antics egipcis queda demostrada pel fet que el seu culte funerari està molt ben documentat fins al final del Regne Antic, més de quatre segles després de la seva mort.
Són molt poques les representacions de Quèops en les quals apareix el seu nom. La més coneguda és una estatueta d'ivori conservada al Museu Egipci del Caire. Els atributs i, sobretot, l'expressió i la forma dels trets facials de l'estàtua del Museu Egipci de Barcelona són suficientment propers a l'estàtua cairota com per poder plantejar una identificació entre ambdues.
 |
Cap d'estàtua atribuïda al faraó Quèops
Serpentina. Regne Antic (circa 2550 a.C.)
|
Seguint pel museu es trobem amb una estàtua d'un home que porta un naos amb la imatge d'Osiris. La pietat personal dels fidels vers els dues es posava de manifest amb l'entrega d'ofrenes en els temples de culte; en aquest cas l'acte de l'ofrena es representa de manera precisa, entrega que es remarca amb la posició de la cama esquerra. La indumentària, el pentinat, la seva actitud i el seu estil son representatius del començament de l'època Saïta., moment al que les arts i, sobre tot, l'escultura, experimentaren una de les seves darreres fases d'esplendor.
 |
Estàtua d'un home que porta un naos amb la
imatge d'Osiris.
Calcària. Dinastia XXVI (664-610 a.C.)
|
 |
Estàtua en forma d'Osiris del faraó Ramses II
Sorrenca. Dinastia XIX, regnat de Ramsès II
(1290-1224 a.C.)
|
La tomba i els seu contingut: Les dependències funeràries.
Les tombes egípcies poden ser considerades com les veritables cases d'eternitat dels difunts. Piràmides, mastabes, tombes rupestres, ... variaren en forma i tamany en funció de la categoria dels seus propietaris o de la propia evolució de les estructures al llarg dels anys. Una característica pràcticament comú a totes és l'existència de dos àmbits perfectament diferenciats des del punt de vista funcional i topogràfic: les dependències funeràries i la zona dedicada al culte.
En el que concerneix a les dependències funeràries, la mòmia és l'element més important dels allí dipositats. Estava protegida per sarcòfags de materials i formes diversos, i entre les eves benes s'hi col·locaven amulets de tot tipus que garantien el seu benestar en el món d'ultratomba. Vasos cànops, uixebtis, representacions de divinitas funeràries, maquetes d'episodis del món terrenal, aliments, ... són els objectes que d'una manera més comú apareixen als equipaments sepulcrals de les tombes faraòniques.
En aquesta sala vam veure bases de taüt amb la representació de la deessa Nut. En la deessa Nut, el cel, neix i mor la divinitat solar. La seva imatge va ser un dels motius representats dins els taüts a la fi d'afavorir la resurrecció del difunt.
 |
Base de taüt amb la representació de la deessa Nut
Fusta estucada i pintada
Tercer Període Intermediari (1070-715 a.C.)
|
També vam poder veure diferents tapes de taüts. La part central, flanquejada per dues representacions del xacal Upuaut, conté un text jeroglífic amb la característica fórmula de petició d'ofrenes i el nom del difunt.
 |
Tapa de taüt de fusta estucada i pintada
Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
Tapa de taüt de fusta estucada i pintada
Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
Tapa de taüt antropomorf. Calcària.
Dinasties XXVII-XXX (525-332 a.C.)
|
 |
Coberta de Taüt
Terracota pintada
Període romà (segles III-IV d.C.)
|
 |
Cartronatge pertanyent a la Dama de la Casa
Djed-Montu-iues-ankh (Montu ha dit: que ella visqui),
esposa de Pamiu (el gat).
Tercer Període Intermediari, Dinastia XXII (945-715 a.C.)
|
El equipaments funeraris documentats en nombrosos cementiris privats del Regne Mitjà (2040-1640 a.C.) ofereixen un repertori d'objectes molt ben definit. En les cambres sepulcrals, estàtues del difunt i maquetes funeràries que mostres diverses activitats de la vida terrenal substitueixen o complementen les representacions parietals de la capella de culte. El taüt, de forma rectangular, amés de la mòmia amb la seva màscara funerària, podia contenir atuells ceràmics o metàl·lics per a begudes o cosmètics, miralls, joies, armes, eines, ceptres, bastons, teixits, amulets, recolzacaps o sandàlies. Alguns d'aquests objectes també han estat trobats sobre la tapa del taüt o al terra de la cambra sepulcral.
 |
Mòmia d'època romana (s. I-II d.C.) coberta amb una xarxa
de denes i la representació d'una cara divina.
Baixa Època (715-332 a.C.)
|
En el centre es troba la mòmia del propietari de la tomba ajaguda sobre un jaç funerari realitzat a partir de la figura d'un lleó. Les deesses Isis i Neftis, el paper de les quals és fonamental en la preparació de la mòmia, figuren amb gest d'adoració al capdavant i als peus del jaç, respectivament. El ba (esperit) del difunt vola per damunt de la mòmia (on pot entrar i sortir) subjectant amb les arpes el símbol shen (eternitat). Sota el jaç s'han reproduït els quatre vasos cànops, recipients destinats a la protecció de les vísceres del difunt.
Per als egipcis l'ésser humà es compon de diverses entitats espirituals (entre les que destaca el ba, el ka, l'ankh) i una part física que és el cos. Amb la mort de l'ésser humà és necessari preservar-les totes per garantir la seva supervivència. De la mateixa manera que els components espirituals no necessiten un tractament físic concret, el cos s'havia de conservar mitjançant la pràctica de la momificació. Durant el període Ptolemaic moltes mòmies foren cobertes directament amb plaques de cartronatge pintades o daurades. La part superior consisteix en un collar usekhet amb un pectoral que mostra als déus Osiris, Isis i Horus; per sobre i per sota del collar s'aprecien un disc solar alat i una deessa alada amb la ploma de la veritat a les mans. En la peça inferior, flanquejant un text jeroglífic protagonitzat per Osiris, figuren els quatre Fills d'Horus i les deesses Isis i Neftis.
 |
Cobertura de mòmia d'or
Període Ptolemaic (304-30 a.C.)
|
 |
Cartronatge daurat
Època romana (segles I-II d.C.)
|
Els antics egipcis creien que la carn del deu Re, i per extensió, la de tots els deus era d'Or. Al recobrir la mòmia d'or, estaven donant un gran pas cap a la identificació del difunt amb els deus, i per tant, cap a l'eternitat.
Creences i pràctiques funeràries. El mite d'Osiris i la momificació
Els egipcis consideraren la mort terrenal com una interrupció temporal, ja que l'ésser humà tenia la possibilitat de viure eternament. Aquest privilegi, que en un principi afectava únicament als membres més importants de la societat, de mica en mica acabà extenent-se a tots els habitants del país. Des del punt de vista ritual, la momificació del cos era el procés que condicionava en més gran mesura la possibilitat de vida eterna. De la mateixa manera, l'individu havia de disposar d'una tomba o casa de l'eternitat que acollís la seva mòmia, l'equip suficient per a la seva subsistència i una zona de culte. Però tots aquests preparatius no servien de res si l'ànima del difunt no superava el judici al que era sotmesa per part d'un tribunal presidit per Osiris, déu dels morts. Un judici que valorava la rectitud i virtuositat de la persona; en el cas de resultar favorable, l'accés a la immortalitat estava garantit i de no ser així moria irremeiablement.
Arribem en aquest punt del museu a una de les peces més esperades. Es tracta d'una mòmia de l'època romana coberta amb una xarxa de denes i la representació d'una cara divina. El color blau de la xarxa li confereix propietats relacionades amb la resurrecció i els serrells de la part inferior, equiparables als raigs del sol, propicien la transformació del difunt en un ens celestial.
 |
Mòmia amb retrat d'El Fayum feta de benes, estuc i fusta.
Època romana (150-200 d.C.)
|
Els vasos cànops s'utilitzaren per a contenir les vísceres dels difunts extretes durant el procés de momificació. representaven als quatre fills d'Horus i estaven associats amb un òrgan, una divinitat protectora i un punt cardinal concret. Així al recipient d'Amset (home) que representat per la deessa Isis i el punt cardinal Sud, es desava el fetge, al cànop Hapy (babuí) representat per Neftis i el Nord s'hi desaven els pulmons, al Duamutef (xacal) representats per Neith i l'Est s'hi guardava l'estómac i el fill d'Horus anomenat Quebehsenuf (falcó) representat per Selquis i l'Oest, custodiava els intestins.
 |
Vasos cànops i tapadores fets de calcària, alabastre i fusta
Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
Diverses representacions del déu Osiris en bronze
Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
| Marisa visitant el museu |
 |
Figuretes eròtiques. Pasta vidriada i pedra.
Període Ptolomaic (304-30 a.C.)
|
 |
Vestit de denes. Faiança i turquesa.
Regne Antic (2686-2181 a.C.)
|
La civilització egípcia destaca per la gran quantitat de creacions materials llegades a la posteritat. Obrers, artesans i artistes emprare tota la seva mestria en la realització de construccions arquitectòniques i objectes que, avui en dia, desperten un interès i una admiració generalitzats. En activitats creatives com la joieria o el treball de la pedra, els egipcis aconseguiren arribar a nivells inigualables, sent els seus productes les mostres més evidents d'una sofisticada cultura i d'un domini de les diferents tècniques utilitzades.
 |
Arrecades amb làmines d'or.
Regne Nou (1550-1070 a.C.)
|
 |
| Or. Regne Nou (1550-1070 a.C.) |
 |
Casquet, Faiança i làmina d'or
Regne Nou (1550-1070 a.C.)
|
Més endavant vam veure un conjunt de collarets des de prehistòrics (període predinàstic 4000-3000 a.C.) que ens sorprenen per la seva bellesa assolida amb la combinació d'elements com ara petxines, ullals i pedres de diferents tipus (calcàries, basalt, alabastre o grauvaca), collarets de coralina (hersef) (període romà segle I d.C.) que fou la pedra més freqüent a la joieria faraónica i que era especialment abundant al desert oriental, collarets usekhet (dinastia XVIII 1550-1307 a.C.) que integren elements de tipus vegetals i amulets terminats amb la flor de lotus o collarets menat que utilitzaven les grans dames o sacerdotesses vinculades al cult d'Hathor, i que quan eren sacsejats emetien un so semblant al del sistre.
Tot seguit vam veure l'estàtua de l'Inspector del Tribunal, Idy. Van existir nombrosos tribunals i magistrats que s'encarregaren d'impartir justícia en qüestions de tota mena. S'han conservat edictes i processos minuciosament enregistrats per escrit que permeten obtenir idea aproximada sobre temes legislatius i judicials.
 |
Estàtua de l'Inspector del Tribunal, Idy
Imperi Mitjà, dinastia XII (1991-1783 a.C.)
|
 |
Estàtua d'un personatge noble. Fusta.
Dinastia VI (2323-2150 a.C.)
|
 |
Estàtua-cub d'Huy. Pedra calcària.
Dinastia XIX (1307-1196 a.C.)
|
 |
Fragment de relleu parietal amb un personatge
noble escrivint a la paret de la seva tomba.
Dinastia XIX (1307-1196 a.C.)
|
L'escriptura jeroglífica (o medu netjer, "paraules divines") era considerada com un regal dels déus, una invenció de Tot, déu de la saviesa. Els signes jeroglífics i les seves simplificacions en format cursiu (hieràtic i demòtic) foren àmpliament utilitzats pels antics egipcis en la redacció d'incomptables documents escrits, els quals constitueixen una font fonamental pel coneixement de la civilització faraònica. Així, detallats registres administratius en què es detallen quantitats de productes de tota mena; relats mitològics escrits sobre papirs, o bé sobre les parets de tombes o temples; textos de caràcter privat, literaris o científic; decrets reials, etc.
Gràcies a la tasca erudita iniciada pel savi francès J. F. Champollion qui, l'any 1822, va publicar els seus primers resultats relatius al desxiframent de l'escriptura jeroglífica, ha estat possible recuperar una part important de l'antic Egipte, després de molts segles d'ignorància i oblit.
 |
| Reproducció de la pedra Rosetta |
Tot seguit veiem una estàtua del déu Amon. Amon, el nom del qual significa "l'Ocult", es convertí en la divinitat nacional d'Egipte a partir del Regne Nou. A Tebes va substituir el déu local Montu en el paper de divinitat principal, formant parella amb la seva dona Mut i el seu fill Khonsu. El fastuós temple de Karnak és la demostració més rotunda del poder d'Amon.
 |
Estàtua del déu Amon. Bronze.
Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
Marisa al Sarcòfag d'Unnefer, fill de Padiset
i de Shepsesamontakheret
|
El temple egipci fou concebut com la casa dels déus, una llar adequada per a la seva adoració. Amb les activitats de culte l'ésser humà havia de procurar el manteniment de l'ordre còsmic, demostrant el seu agraïment per haver-li permès habitar a la terra. En principi, el faraó era l'únic ésser que podia aproximar-se al déu, però la laboriositat dels rituals (que havien de realitzar-se diàriament) i la gran quantitat de temples existents a Egipte, implicà la delegació d'aquestes tasques als sacerdots. El déu s'havia d'alimentar diverses vegades al dia, era rentat, vestit i purificat, acompanyat de cants i lletanies proferides pels sacerdots.
Els diferents espais amb els que consta el temple constitueixen una metàfora de l'univers i del procés de creació. Des del profund santuari fosc i de dimensions reduïdes, es recorrien espais cada vegada més amplis i il·luminats (avantcambra, sala hipòstila, pati), fins arribar a l'exterior, on dos pilons monumentals assenyalaven l'entrada del temple, com a símbols de l'Horitzó per on s'alça i s'oculta el sol.
En comptades ocasions, els egipcis també divinitzaren als éssers humans que per les seves qualitats es feren mereixedors d'aquesta categoria. És el cas d'Imhotep, Summe Sacerdot de Ra a Heliòpolis i constructor de la primera piràmide d'Egipte per al seu rei Djesert (Dinastia III). La seva divinització va tenir lloc uns dos mil anys després de la seva mort. Va ser identificat amb el déu grec Asklepi i amb l'Esculapi romà.
 |
Representació del déu Imhotep. Bronze.
Dinastia XXVI (664-525 a.C.)
|
 |
Representació de la deessa Neftis. Fusta.
Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
Representació del déu Bes. Grauvaca i alabastre.
Període Ptolemaic (304-30 a.C.)
|
 |
Figura en bronze d'un toro.
Període romà (segles I-II d.C.)
|
 |
Caixa de fusta utilitzada com a contenidor de
vísceres durant el període Ptolemaic (302-30 a.C.)
|
 |
| Maqueta funerària. Regne Mitjà (2040-1640 a.C.) |
 |
| Col·lecció d'uixebtis |
 |
Estàtua femenina. Fusta.
Dinastia CI (2134-2040 a.C.)
|
 |
Caixa d'uixebtis de la dama Tadibastet,, filla
de Xaitenamon i de Tasen(he)ru i grup d'uixebtis
de Padiosiris, fill de Taurethernefer.
Pasta vidrada. Baixa Època (715-332 a.C.)
|
 |
Caaixa de fusta utilitzada com a contenidor
de vísceres durant el període Ptolomaic
(302-30 a.C.)
|