Girona és una de les nostres ciutats preferides. Els carrerons del Call, l'escala a la Catedral, la Muralla, la Plaça de la Independència, els ponts sobre l'Onyar, la seva gent, ... sempre és un recurs visitar aquesta encantadora ciutat per desconectar del dia a dia. Aquest cop, sense disposar de molt de temps, vam decidir anar a visitar el Museu d'Història del Jueus i fer una passejada pels carrers del Call.
 |
| Vista de Girona i riu Onyar |
 |
| Pont d'en Gómez |
 |
| Carrer de la Força |
El principal objectiu del Museu d'Història dels Jueus és preservar i difondre la història de les comunitats jueves de Catalunya, que al llarg de tota l'edat mitjana varen formar part i varen contribuir decisivament a la trajectòria històrica i al desenvolupament cultural i científic del país. El museu ofereix tant una visió de la vida dels jueus a Girona, com una explicació genèrica de les formes de vida jueva a la Catalunya medieval.
Orígens. Sis-cents anys d'història
L'inici del recorregut pel museu relata els orígens de la comunitat jueva de Girona. Viatgem amb el Poble Jueu des d'antic, l'acompanyem al llarg de les seves travessies. Amb el punt de partida durant la persecució en temps de l'Imperi Romà, el Poble Jueu s'escampa pel Mediterrani, en un viatge sense fi. Les primeres famílies varen establir-se a la ciutat ja al s. IX, i varen crear-hi una comunitat amb vida i identitat pròpies.
 |
Menorà (representa els arbustos en flames que va veure
Moisès al Mont Sinaí
|
L'arribada i establement de les primeres famílies jueves a Girona és la culminació d'un llarg procés de diàspora que durà segles. Els jueus ja havien començat a poblar les ribes del Mediterrani des dels primers temps de l'Imperi romà. alguns testimonis epigràfics acrediten la seva presència a la Tarraconense en època paleocristiana i visigòtica (s. IV-VI).
Les primeres notícies de la presència de jueus a Girona són de finals del segle IX. Des d'aquell moment la comunitat jueva a la ciutat prosperà fins a viure una autèntica esplendor als segles XII i XIII, període que van comptar amb una figura de renom mundial, un mestre en l'estudi i la interpretació de la càbala: Mossé ben Nahman. Però els avalots de 1391, les controvèrsies amb els cristians, el tancament del call i l'expulsió dels jueus al segle XV van adormir durant gairebé mig mil·lenni l'empremta jueva a la ciutat, que no reviuria fins a la dècada de 1970, quan es despertà l'interès pel seu passat.
 |
| Pedra on es desava el Mezuzà |
La recuperació de la Girona jueva es materialitza en la creació del Museu d'Història dels Jueus, al Centre Bonastruc ça Porta, al bell mig del call. El museu recull i explica la història d'una comunitat que, pel seu altíssim nivell intel·lectual, va donar a Girona el renom universal de ciutat mare d'Israel.
El Mezuzà és un petit pergamí enrotllat, guardat en un estoig i situat al llindar dret de la porta d'entrada de les cases. Conté un fragment del llibre bíblic del Deuteronomi que recorda la grandesa de Déu. Tothom que accedeixi a la casa ha de passar-hi la mà, en senyal de respecte i veneració. En algunes portes de la ciutat de Girona es conserven encara les pedres amb les escletxes on havien estat inserits els estoigs per a mezuzà.
 |
| Mezuzà |
El Call. El barri d'Israel
Els calls van ser unitats urbanes singulars en diferents ciutats de la Catalunya medieval. Els carrerons, habitatges, tallers o obradors (forns i escorxadors), botigues i edificis rituals (sinagoga i banys) formaven un entramat que reunia les condicions per tal que es desenvolupés la vida jueva a la Catalunya medieval.
 |
| Maqueta de Girona (enfosquit el Call) |
El call era el barri on residia la majoria de famílies jueves de la ciutat. D'ençà de l'expulsió de 1492 va deixar de ser un indret jueu. Però els seus carrers encara guarden la remor de la vida dels segles passats en espais curulls d'olors familiars, de silenci agraït, de vida interior; llocs compartits amb la llei i amb la tradició, amb els avantpassats, amb la memòria; patis amb jardins d'un verd lluminós, d'olor de terra molla, de remor d'aigua juganera ... Espais de call fets a redós de ritus ancestrals i velles tradicions, racons de vida oberts a un món íntim i segur; espais serens, pausats, allunyats del tràfec i dels crits d'altres carrers de la ciutat...
Des de mitjan segle XI, el call de Girona es va articular a l'entorn del carrer de la Força, que a l'època es deia "carrer Major del Call". durant un temps hi visqueren amb certa harmonia famílies jueves i famílies cristianes, fins que a les darreries de l'època medieval el call s'emmurallà i finalment es prohibí que els jueus habitessin a l'oest del carrer principal. El pas dels segles ha deixat un barri amb personalitat, de fort impacte visual, fet de carrers esglaonats, estrets i costeruts, que són les artèries d'una trama urbana tan irregular com característica.
El call estava format majoritàriament per edificis d'habitatges que podien variar de forma i mida en funció de la importància de les famílies que hi residien. La majoria eren cases unifamiliars de façana estreta i planta allargassada; però també hi havia cases amb aspecte senyorial, amb finestrals decorats, patis i escalinates.
Al costat dels habitatges existien edificis de caràcter comunitari i institucional. El més important era la sinagoga; entre els segles XIII i XV se'n documenten dues: una al nord el call, al carrer de la Força, i una altra en l'actual ubicació del Centre Bonastruc ça Porta. al voltant de les sinagogues hi havia altres edificacions de caràcter comunitari, com la micvé (bany ritual), l'escola o l'hospital.
 |
| Marisa en una audiovisual del Call |
L'evolució de la trama urbana del call ve determinada per la successió de fets històrics que marcaren el caràcter de la comunitat jueva i el seu espai dins la ciutat medieval.
Se sap poc de la superfície ocupada per la comunitat al llarg dels segles XI i XII. En canvi, es tenen dades de l'extensió, el creixement i la densificació des de mitjan segle XIII fins a la gran pesta de 1348, període de màxima esplendor del call que coincideix amb una forta embranzida econòmica arreu del país. Els avalots de 1391 i les reiterades ordres d'emmurallament i segregació encongiren a poc a poc l'àrea ocupada fins a la total extinció de 1492. Al llarg dels segles el barri jueu s'havia anat consolidant en l'imaginari col·lectiu gironí com un espai amb identitat pròpia, diferenciat de la resta de la trama urbana. L'edicte d'expulsió va suposar la fi d'aquell indret urbà específicament jueu. El call va deixar d'existir com a tal i va ser integrat a la ciutat cristiana.
 |
| Jordi amb mapes de l'extensió del Call |
L'aljama. La vida en comunitat
L'aljama era l'estructura organitzativa de les comunitats jueves a la Corona d'Aragó. La relació amb el poder cristià era d'estreta dependència. Jurídicament, els jueus eren serfs del rei, que regularment exigia pagaments a les aljames i, en contrapartida, les protegia amb privilegis.
L'aljama constituïa l'`0rgan de govern i representació de la comunitat, en tots els àmbits. Durant els primers temps medievals les aljames catalanes es regiren per un govern liderat pels nesi'm o prínceps. Era un petit grup oligàrquic que dirigia la comunitat, amb relació directa amb les autoritats cristianes. Però a partir del segle XIII, concretament sota el regnat de Jaume I, es va imposar un nou sistema de govern format per un consell de l'aljama i uns secretaris encarregats d'executar les decisions del consell. Una de les comunitat jueves més importants de Catalunya fou la de Girona, que exercia de cap de col·lecta, una demarcació econòmica i fiscal que establia les quantitats de diners que havien de pagar a la Corona les comunitats jueves integrants. De Girona, en destacaren una sèrie de famílies il·lustres que sobresortiren en diferents camps, com els Caravida i els Falcó (prestadors), els Cresques (argenters), els Gracià i Desportal (metges) o els Ravaia (funcionaris reials), entre d'altres.
La família. Tradició i ritual
La vida dels jueus i les jueves estava marcada per episodis que responen a l'acompliment dels manaments divins i preceptes legals. Diversos testimonis documentals i gràfics il·lustren alguns d'aquests episodis, com el matrimoni o el naixement.
La comunitat celebrava i mantenia viva la seva memòria històrica i religiosa amb diferents festivitats desgranades al llarg de l'any. Aquí es poden observar i conèixer elements i objectes que encara avui són utilitzats a les festes i celebracions del calendari jueu.
El pare és al capdavant de la família; decideix tots els afers i compleix amb els seus dures de jueu; la seva jornada s'inicia amb les oracions matinals, després, s'ocupa de la feina, dels negocis i afers quotidians. compleix amb el repòs del dissabte i amb tots els preceptes a la sinagoga i a casa. La mare vetlla pel compliment de les tradicions, dels ritual i de les lleis dietètiques, s'ocupa de l'educació dels fills en els primers anys de vida. Els infants aprenen a respectar els preceptes i a seguir la Llei i se'ls ensenyen els costums i la història del seu poble.
La sinagoga. Espais comunitaris
Aquest àmbit del museu s'endinsa a l'espai sagrat de la sinagoga, lloc on la comunitat estudia, prega, es reuneix i celebra les festivitats. S'hi poden observar elements rituals i de culte, així com també troballes arqueològiques i documents (originals i reproduccions) que fan referència a les sinagogues de Girona.
La sinagoga és el lloc on la comunitat estudia, prega, es reuneix i celebra les festivitats. El
Séfer Torà (Rotlle de la Llei) ocupa un lloc preeminent, i es guarda a
l'Aron ha-qodeix (arca sagrada), en el mur orientat a Jerusalem.
 |
| Jordi amb el Séfer Torà |
A Girona, al segle IX la sinagoga s'ubica prop de la catedral. Als segles XII-XIV, al costat est del carrer de la Força s'hi aixeca la gran sinagoga, que conté una sala d'oració, un espai per a les dones, els banys, l'escola d'infants, patis i porxos. Potser en algun moment del segle XIV a Girona funcionen simultàniament dues sinagogues, però al segle XV només queda oberta la que està situada a l'espai que actualment ocupa el museu.
 |
| Mantell del Torà |
El fossar dels jueus. Montjuïc
Sala on trobem restes del cementiri de la comunitat del segle XIII, situat al nord de la ciutat. La sala mostra en un panell lluminós el recorregut que havien de fer les comitives fúnebres des del Call al fossar. Les làpides aquí exposades contenen bells epitafis escrits en record de les jueves i dels jueus que varen viure a la ciutat.
 |
| Làpides funeràries |
La comunitat jueva de Girona era propietària, des del segle XIII, d'uns terrenys al nord de la ciutat que complien les normes de puresa i ubicació necessàries per als cementiris jueus: fora de les muralles, en un terreny sense conrear, en pendent i pròxima un corrent d'aigua. Allà, a la falda de la muntanya de Montjuïc, topònim que vol dir "muntanya jueva", hi van enterrar els seus morts fins al 1492. Amb l'expulsió, els jueus gironins van haver d'abandonar el cementiri, que va ser donat per l'aljama a en Joan de Sarriera. El terreny ha romàs sense edificar durant cinc segles i aha conservat l'estructura quasi exacte que tenia a l'època en que era el cementiri dels jueus de Girona.
Cultura jueva. Girona, ciutat mare d'Israel
La producció científica, literària i filosòfica en època medieval té com a destacats protagonistes personalitats del judaisme català. El panell de gran format que presideix la sala és un homenatge a tots aquells noms il·lustres. D'entre aquests destaca Mossé ben Nahman o Nahmànides, el Mestre de Girona. La personalitat més lúcida del judaisme gironí d'època medieval té reservat un espai on s'hi fa esment de la qualitat i notorietat de la seva obra i del seu periple vital des de Girona a Israel.
 |
| Meguilat d'Ester (Pergamí del segle XVIII) |
Els jueus catalans varen distingir-se en l'estudi i en l'exercici de les matemàtiques, la medicina, l'astronomia, les llengües i totes les ciències en general. Personalitat destacades del judaisme català conformen un capítol important del saber medieval. També la seva producció literària i poètica va ser molt valuosa. La filosofia jueva és especialment remarcable, ja que va tenir un paper clau en l'evolució del pensament medieval. A Girona va ser representada sobretot en l'escola de Càbala i en l'estudi del Talmud.
La càbala, un corrent de pensament que cercava el coneixement del món, de la divinitat i de la creació, més enllà dels paràmetres de l'experiència racional, va originar-se a les comunitats jueves del Llenguadoc i la Provença al segle XII. Els textos fonamentals de la doctrina cabalística eren el
Bahir, Llibre de la Claretat, el
Sefer Yetsirà, Llibre de la Creació , i el
Zohar, Llibre de la Resplendor.
A inicis del segle XIII els contactes d'estudiosos gironins amb el cabalista provençal Isaac el Cec (Sagi Nagor) van portar la doctrina teosòfica a Girona, on els savis de la comunitat jueva la van desenvolupar amb tanta excel·lència que la ciutat va ser coneguda arreu del món com a "Ciutat Mare d'Israel".
Mossé ben Nahaman, el Mestre de Girona va ser la més alta autoritat legal i religiosa del judaisme del seu temps a la Península Ibèrica. Filòsof, talmudista, cabalista i poeta, va néixer a Girona el 1194 i va passar la major part de la seva vida a la ciutat, on feia de rebí i de metge. Va ser autor, entre altres obre, d'un important Comentari a la Torà, d'un tractat intitulat La Llei de l'Home i de sermons i poemes que encara s'utilitzen avui en dia en la litúrgia d'algunes sinagogues d'arreu del món.
El 1263 va intervenir, defensant el judaisme, en la controvèrsia de Barcelona, on havia estat cridat pel rei Jaume I, amb qui l'unia l'amistat. Al final de la seva vida va partir cap a la terra d'Israel, i va contribuir molt especialment al restabliment de la comunitat jueva de Jerusalem. Des d'allà va escriure cartes emotives als seus fills, en les quals manifestava la seva enyorança de Girona. Va morir a Akko a l'entorn de 1270.
L'activitat i la producció científica dels jueus catalans va ser extraordinària. Al llarg de l'època medieval, varen difondre les ciències clàssiques per terres de Catalunya i Provença. Varen confeccionar calendaris i taules astronòmiques s de gran qualitat i instruments utilitzats en l'art de navegar, com ara brúixoles, astrolabis i mapes.
És coneguda la fama dels metges jueus, alguns dels quals treballaven al servei dels monarques. A Girona destaquen mestre Mossé ben Nahman (que ja he comentat abans) que es va dedicar a altres ocupacions, a la medicina, o el Rabí Nissim que va ser metge de cort a Barcelona. També foren metges gironins il·lustres Saltell Gracià, Bendit Caravita, Abraham Descatllar de Besalú i Cresques Benvenist de Figueres. algunes dones exercien pràctiques curatives al servei de princeses i reines, con Na Floreta, que rea metgessa de la reina Sibil·la de Fortià i Bonanada, que tenia cura personal de la reina Violant de Bar.
 |
| Fragment del Meguilat d'Ester |
Guanyar-se el pa. L'activitat econòmica
L'artesanat, el comerç i el préstec monetari eren les seves principals ocupacions. A més, l'alfabetització imposada als nois per la religió jueva va donar lloc a una destacada especialització científica, amb reconeguts metges, cartògrafs o astrònoms.
A les ciutats, on residien majoritàriament, l'artesanat era la professió que predominava entre la població jueva de nivell mitjà. Es dedicaven al comerç i a l'activitat mercantil, però sobre tot feien de sastres, sabaters, teixidors, basters, mercers, assaonadors, corralers, didalers, ferrers, orfebres i argenters. També feien de relligadors de llibres i il·lustradors. Alguns homes tenien oficis relacionats amb la comunitat, com cantor, rabí, mestre d'infants o notaris. Entre les dones, hi havia perleres, sederes, merceres i altres artesanes, però els oficis més comuns eren els domèstics, algunes eren dides, com Bonadona i Ester, de Barcelona o Mariam de Besalú. D'altres feien de criades, com Dolça de Girona, que el 1389 servia a Barcelona a casa del jueu Massot Ferrer.
Molts jueus i força jueves es dedicaven a deixar diners en préstec amb interès. Aquesta activitat que a l'edat mitjana era coneguda com a usura aviat va adquirir connotacions pejoratives, i va ser motiu d'atacs als jueus, tot i que segons la seva llei era una activitat ben legal, fins i tot els reis atorgaven decrets que protegien aquesta ocupació. Exceptuant les grans fortunes, la majoria de prestamistes tenien algun altre ofici, i es dedicaven al préstec com a activitat complementària.
Entre el 1311 i el 1361 a Girona hi ha documentats prop de cent jueus prestadors, d'entre els que destaquen, per les quantitats prestades i per la seva gran activitat, en Bonjudà Cresques i en Saltell Gracià. entre les dones que s'hi dedicaven, a finals del segle XIII destaca Bonafilla, filla d'Astruc Ravaia, que exercia activament, sola o associada amb algun poderós de l'aljama.
Una relació difícil. De la coexistència a la marginació
La radicalització de les mentalitats, els canvis polítics i socials i les situacions de crisi fan que la coexistència pacífica es converteixi en una situació d'extrema violència. A partir del segle XIV les comunitats jueves son sovint atacades, marginades i acusades de cometre diversos crims i sacrilegis. A finals del segle XV, l'edicte de conversió dels jueus aboca a l'exili moltes famílies.
L'estiu de 1391 un violent atac al call de Girona va portar molta gent jueva a córrer desesperada cap a les piques baptismals, per salvar la vida. El crit d'assalt, aquella nit trista de Sant Llorenç, era "baptisme o mort!". La primavera de 1409, el predicador valencià Vicent Ferrer, des de Sant Domènec, va engegar esermons aferrissats per convertir els jueus. la gent del call va ser obligada a oir-los reclosa dins un tancat de fusta, enmig de les injúries i cridòries d'una població enfurismada que veia en ella la causa de tots els seus mals. Després d'allò, un bon nombre de jueus va acceptar el baptisme. El febrer de 1414 s'acabava la Disputa de Tortosa, convocada per Benet XIII, una forma ofensiva psicològica contra el judaisme català, la qual va provocar a Girona una nova onada de batejos, no pas tots sincers. Tres anys més tard, es convertia en massa la comunitat de Castelló d'Empúries. finalment, quan l'abril de 1492 es va fer públic l'edicte d'expulsió del rei Ferran contra la població jueva dels seus regnes, a Girona la majoria va optar per l'única via possible de restar a la ciutat i al país, el bateig cristià.
Algunes d'aquelles conversions foren sinceres, però moltes van ser forçades per la por i la violència, fetes a corre-cuita, sense temps ni mestratge per aprendre la nova religió. Molta gent va abraçar la nova fe sense cap convenciment, sense saber-ne el significat ni conèixer-ne el ritual i va continuar practicant d'amagat l'antiga Llei de Moisès, guardant les tradicions i complint amb els rituals judaics.
Tanmateix, l'heterodòxia abastava altres pràctiques, més enllà de les judaïtzants. A la Girona dels segles XVI i XVIII hi havia luterans, reformistes i gent amb creences i actituds que els poders eclesiàstics tenien per herètiques. Hi havia persones que tenien pensaments o activitats sexuals considerades pecaminoses. D'altres guarien emprant arts i remeis que eren qualificats de màgia i bruixeria. Toss aquesta comportaments dissidents eren perseguits pel sistema dominant, per tal d'eradicar-los del teixit ciutadà i controlar el sentir, el creure i el pensar de tota la població.
Societat conversa i Inquisició
El 1478 els Reis Catòlics van crear el Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, per perseguir l'heretgia i imposar la fe cristiana. Tota la població conversa era, per a la Inquisició, sospitosa de judaitzar en secret. Per això se la controlava i se la perseguia amb insistència. La sala gira entorn els horrors i les penúries d'aquelles i aquells que foren perseguits i torturats.
 |
| Escut de la Inquisició |
L'estiu de 1492 els jueus catalans abandonaven el país del qual feia segles que formaven part. Deixaven enrere una història compartida i una terra que era casa seva. S'enduien tradicions, costums i rituals, esdevenien guardians d'una memòria col·lectiva i d'una llengua pròpia, que es va perdre en el temps. L'aura d'aquella cultura antiga perviu encara als carrers dels calls. Els jueus i les jueves de Catalunya foren protagonistes d'un llarg viatge. Se n'anaren mar enllà, abocats a nous horitzons que es oferiren una renovada esperança, cap un futur que mai no deixà d'estar marcat per la nostàlgia de l'ahir.
Els reis catòlics havien sol·licitat al Papa Sixte III la creació d'un tribunal per controlar i unificar els seus regnes sota la religió única. el 1480 a Castella es va instaurar oficialment el tribunal de la Santa Inquisición contra la herética pravidad, concebut principalment per perseguir els onv ersos que judaïtzaven.
La implantació en terres catalanes va tenir una forta oposició per part del govern de la Generalitat i dels Consellers de Barcelona. Al·legaven que el país ja tenia una Inquisició (d'origen medieval) i, amés, afirmaven que a Catalunya no calia el control i la repressió de judaïtzants perquè aquí, deien, pràcticament no n'hi havia. Sobretot, s'oposaven a una intervenció forana "contra les llibertats i les lleis de Catalunya". Finalment, el 1484 el rei Ferran va aconseguir d'imposar a Catalunya el model d'Inquisició castellana.
El Tribuna treballava amb gran zel per acabar amb l'heretgia conversa i, en un temps molt curt, va portar a terme una brutal persecució. entre 1484 i 1503 va processar 1.263 persones, de les quals 609 van ser cremades en estàtua, i 629 vives. El 1503 gairebé no quedaven judaïtzants a Catalunya i, durant el segles XVII i XVIII, pocs descendents de conversos van patir la repressió inquisitorial. Ja el 1623 Jeroni Pujades escrivia que "las causas de fee que ay esta inquisición (de Barcelona) de ordinaria son muy pocas porque aquí no hay judaísmo...".
El tribunal català tenia la seu a Barcelona. Entre l'agost de 1490 i juny de 1491, a causa d'un brot de pesta, es va instal·lar a Girona. Hi va torna l'estiu de 1494. Durant la seva estada a la ciutat van ser processades per judaïtzar 47 persones, entre ells, 41 foren cremades en estàtua perquè havien fugit i 8 van ser cremades vives. El 1504 i el 1505 el tribunal va tornar a Girona, va dictar dues condemnes en estàtua i dues més a galeres. el 1593, i de nou a causa d'un brot de pesta a Barcelona, també es va instal·lar a la ciutat.
Habitualment, però a Girona, com en altres ciutats catalanes, hi actuava una delegació de la Inquisició integrada per pocs membres: el notari, el comissari, el lloctinent, el carceller i alguns corredors. els familiars n'eren els informadors i feien d'intermediaris entre els processats i el tribunal. El 1600, a les comarques gironines, almenys 99 poblacions comptaven amb familiars inquisitorials. A tall d'exemple, a Girona n'hi havia 9, a Olot 6, a Castelló d'Empúries i a La Bisbal 5, a Sant Feliu de Guíxols i a Torroella de Montgrí 4, a Camprodon 3 i a Besalú 2.
Un procés inquisitorial s'iniciava amb al denúncia que, sempre anònima, alertava els inquisidors d'una dissidència, autèntica o falsa. Així s'activava la macabra maquinària inquisitorial, que endegava una investigació detallada del comportament de cada persona denunciada, al qual conduïa a la seva detenció. Un cop fet un primer interrogatori, es formulava oficialment l'acusació. La tortura era practicada no només en els tribunals inquisitorials sinó també en tots els altres. La gent era presa i engrillonada, i les condicions de les presons, fos quina fos la institució que les regentava, eren infrahumanes.
Després de l'acusació, de l'interrogatori i del turment, el tribunal dictava sentència, que es feia pública amb gran dramatisme durant la celebració de l'acte de fe. les principals sentència eren, en ordre de menor a major gravetat: la reconciliació (en cas de no trobar-se proves de l'acusació), l'abjuració de levi (per una falta lleu), l'abjuració de vehementi (per una falta greu) i la relaxació, que significava la mort a la foguera. Si la persona acusada havia fugit, se la processava i cremava en estàtua, és a dir, representada per un ninot. com que era una institució religiosa, la Inquisició no podia matar, per la qual cosa el braç secular executava les sentències de mort.
Les persones condemnades per la Inquisició eren obligades a cobrir-se amb unes teles de saca que rebien el nom de gramalletes o samarres. Simbolitzaven el seu càstig psíquic i social i les cobrien d'infàmia, a elles i a les seves famílies. Tenien pintada una creu vermella al pit i una altra a l'esquena i s'havien de portar al damunt dels vestits durant el temps que dictés la sentència inquisitorial. Un cop complerta aquesta, eren penjades en una església, a la vista de tothom, per escarni perpetu de tota la família.
Les gramalletes no eren ben vistes per les famílies de les víctimes de la Inquisició i, sovint, al cap dels anys eren enretirades. Sabem que a Barcelona estaven exposada a Santa Caterina. A Girona, eren a Sant Domènec, però en van ser tretes el 1569 i van ser enviades a Barcelona, on van desaparèixer també aviat. Al segle XVIII amb prou feines en quedava cap enlloc de Catalunya.
A Galícia s'han conservat les úniques gramalletes (sambenitos) de tot l'estat espanyol. són del Segle XVII i precedeixen de Tui, on van estar molts anys exposades al claustre de la catedral. Actualment es conserven al Museu Diocesano.
A finals del segle XV i començaments del XVI, el tribunal va processar judaïtzants, majoritàriament. Als segles XVI i XVII, es va dedicar sobretot a reprimir els corrents reformistes relacionats amb el luteranisme. Destaquen alguns casos gironins peculiars, com el de Benet Ferrer, nascut a Camprodon i cremat viu a Madrid, per heretge, o el brot de luteranisme que hi hagué a Peralada, que va provocar la condemna de 10 habitants de la vila. La Inquisició també va perseguir la sodomia, de la qual es documenten casos a Girona, com el capellà dels Àngels, Joan Pons, acusat pel seu escolà. Les bruixes, en canvi, no eren gaire sovint objecte de procés inquisitorial, ja que el tribunal dona poca credibilitat a aquesta mena de denúncies. Van ser els tribunals civils locals que van jutjar moltes persones, en trobar-les culpables d'esdeveniments, pràctiques o costums ancestrals que escapaven a la comprensió del veïnatge.
El llegat material. Les restes arqueològiques: Micvé (segle XV)
El museu ocupa unes quantes finques del que havia estat el call de la ciutat. El 1435, la comunitat jueva hi bastia la darrera sinagoga medieval que va funcionar fins al 1492. Després del bateig o l'expulsió dels últims jueus i jueves de Girona, els edificis van romandre com a propietat privada fins la dècada dels 80 del segle XX. Aleshores se n'inicia la rehabilitació per convertir l'indret en el nucli de la recuperació del llegat jueu de la ciutat. El 2014 se n'identifica un element important: els banys "de les dones" o micvé, que conserva l'estructura original malgrat haver estat transformat posteriorment en una cisterna.
El micvé formava un conjunt tancat al qual s'hi accedia per una porta. L'interior contenia un petit vestíbul, un vestidor enrajola i la piscina. S'hi baixava salvant el marxapeu connectat a un replà de lloses de pedra i d'aquest es passava probablement a una escala submergida, avui perduda. L'abastiment d'aigua es feia per filtració natural, però també per mitjà del dipòsit ubicat en el pati que recollia l'aigua de pluja i la conduïa al bany.
 |
| Micvé |
El micvé o bany de purificació era un indret absolutament necessari per a la vida jueva als calls, era fins i tot més important que la mateixa sinagoga. Des dels inicis del judaisme, la prescripció religiosa de la immersió ritual periòdica s'estén a homes i dones, però són aquestes les que, per condicions físiques i biològiques, manifesten regularment períodes d'impuresa que és eliminada amb l'aigua purificadora del micvé. en aquest entorn, puresa i fertilitat formen un binomi clau. en la vida de la comunitat jueva de Girona, el ritual de micvé garantia la santedat de la concepció i aquesta, al seu torn, assegurava el compliment del precepte bíblic: "sigueu fecunds i multiplique-vos, ompliu la terra i domineu-la".
Tot indica que el bany ritual se situava a la planta baixa de la sinagoga. Les estructures excavades conformen un espai tancat al voltant d'una piscina ritual de planta quadrada. Al pati hi havia un col·lector que recollia l'aigua de la pluja, que era filtrada per extreure'n les impureses (amb fragments de ceràmica, material que la llei jueva considera sempre pur) i conduïda al micvé. De la porta d'accés al bany se'n conserva el llindar i l'arrencament dels brancals. El descens fins a l'aigua purificadora es feia gradualment, mercès a un replà de lloses de pedra que encara es pot veure, encastat a la paret de migdia.
El decret d'expulsió de 1492 forçava les comunitat jueves a marxar i desprendre's de les seves propietats immobles, les individuals i les comunitàries. El juliol d'aquell any fatídic els jueus gironins es van vendre la sinagoga, amb totes les dependències i estances que la formaven, entre les quals destaca el micvé. Els registres notarials de les successives vendes consignades els anys immediatament posteriors a 1492 permeten delimitar la seva ubicació dins del call i enumeren els diferents espais que contenia: l'escola dels homes, la de les dones, l'hospital i el bany ritual. La documentació i l'arqueologia hen demostrat que els complex s'aixecava just a l'espai del museu, a la xona nord-est de l'actual Centre Bonastruc ça Porta, afrontant al nord amb el carreró de Sant Llorenç, al sud amb el pati de la sinagoga, a l'oest amb altres estances sinagogals i a l'est amb la casa de l'il·lustre Lleó Aninai, secretari i regidor de l'aljama jueva de Girona.
Exposició temporal. A la taula d'Estelina
Per acabar la visita al museu vam visitar l'exposició temporal dedicada a l'alimentació jueva a l'edat mitjana. Hi vam poder veure estris que utilitzaven a l'època per cuinar així com la descripció d'aliments que feien servir així com els plats que hi cuinaven.
Tot seguit vam fer un tomb pel call i vam anar a veure les escales de la Catedral de Girona.
 |
| Catedral de Girona |
 |
| La Pia Almoina (gòtic) |
 |
| Carrerons del Call |
Des de mitjan segle XI, el call de Girona es va articular a l'entorn del carrer de la Força, que a l'època es deia "carrer Major del Call". durant un temps hi visqueren amb certa harmonia famílies jueves i famílies cristianes, fins que a les darreries de l'època medieval el call s'emmurallà i finalment es prohibí que els jueus habitessin a l'oest del carrer principal. El pas dels segles ha deixat un barri amb personalitat, de fort impacte visual, fet de carrers esglaonats, estrets i costeruts, que són les artèries d'una trama urbana tan irregular com característica.
Al costat dels habitatges existien edificis de caràcter comunitari i institucional. El més important era la sinagoga; entre els segles XIII i XV se'n documenten dues: una al nord el call, al carrer de la Força, i una altra en l'actual ubicació del Centre Bonastruc ça Porta. al voltant de les sinagogues hi havia altres edificacions de caràcter comunitari, com la micvé (bany ritual), l'escola o l'hospital.
La família. Tradició i ritual
La comunitat celebrava i mantenia viva la seva memòria històrica i religiosa amb diferents festivitats desgranades al llarg de l'any. Aquí es poden observar i conèixer elements i objectes que encara avui són utilitzats a les festes i celebracions del calendari jueu.
El pare és al capdavant de la família; decideix tots els afers i compleix amb els seus dures de jueu; la seva jornada s'inicia amb les oracions matinals, després, s'ocupa de la feina, dels negocis i afers quotidians. compleix amb el repòs del dissabte i amb tots els preceptes a la sinagoga i a casa. La mare vetlla pel compliment de les tradicions, dels ritual i de les lleis dietètiques, s'ocupa de l'educació dels fills en els primers anys de vida. Els infants aprenen a respectar els preceptes i a seguir la Llei i se'ls ensenyen els costums i la història del seu poble.
La sinagoga. Espais comunitaris
La sinagoga és el lloc on la comunitat estudia, prega, es reuneix i celebra les festivitats. El Séfer Torà (Rotlle de la Llei) ocupa un lloc preeminent, i es guarda a l'Aron ha-qodeix (arca sagrada), en el mur orientat a Jerusalem.
La comunitat jueva de Girona era propietària, des del segle XIII, d'uns terrenys al nord de la ciutat que complien les normes de puresa i ubicació necessàries per als cementiris jueus: fora de les muralles, en un terreny sense conrear, en pendent i pròxima un corrent d'aigua. Allà, a la falda de la muntanya de Montjuïc, topònim que vol dir "muntanya jueva", hi van enterrar els seus morts fins al 1492. Amb l'expulsió, els jueus gironins van haver d'abandonar el cementiri, que va ser donat per l'aljama a en Joan de Sarriera. El terreny ha romàs sense edificar durant cinc segles i aha conservat l'estructura quasi exacte que tenia a l'època en que era el cementiri dels jueus de Girona.
Cultura jueva. Girona, ciutat mare d'Israel
La càbala, un corrent de pensament que cercava el coneixement del món, de la divinitat i de la creació, més enllà dels paràmetres de l'experiència racional, va originar-se a les comunitats jueves del Llenguadoc i la Provença al segle XII. Els textos fonamentals de la doctrina cabalística eren el Bahir, Llibre de la Claretat, el Sefer Yetsirà, Llibre de la Creació , i el Zohar, Llibre de la Resplendor.
Mossé ben Nahaman, el Mestre de Girona va ser la més alta autoritat legal i religiosa del judaisme del seu temps a la Península Ibèrica. Filòsof, talmudista, cabalista i poeta, va néixer a Girona el 1194 i va passar la major part de la seva vida a la ciutat, on feia de rebí i de metge. Va ser autor, entre altres obre, d'un important Comentari a la Torà, d'un tractat intitulat La Llei de l'Home i de sermons i poemes que encara s'utilitzen avui en dia en la litúrgia d'algunes sinagogues d'arreu del món.
L'activitat i la producció científica dels jueus catalans va ser extraordinària. Al llarg de l'època medieval, varen difondre les ciències clàssiques per terres de Catalunya i Provença. Varen confeccionar calendaris i taules astronòmiques s de gran qualitat i instruments utilitzats en l'art de navegar, com ara brúixoles, astrolabis i mapes.
Molts jueus i força jueves es dedicaven a deixar diners en préstec amb interès. Aquesta activitat que a l'edat mitjana era coneguda com a usura aviat va adquirir connotacions pejoratives, i va ser motiu d'atacs als jueus, tot i que segons la seva llei era una activitat ben legal, fins i tot els reis atorgaven decrets que protegien aquesta ocupació. Exceptuant les grans fortunes, la majoria de prestamistes tenien algun altre ofici, i es dedicaven al préstec com a activitat complementària.
Entre el 1311 i el 1361 a Girona hi ha documentats prop de cent jueus prestadors, d'entre els que destaquen, per les quantitats prestades i per la seva gran activitat, en Bonjudà Cresques i en Saltell Gracià. entre les dones que s'hi dedicaven, a finals del segle XIII destaca Bonafilla, filla d'Astruc Ravaia, que exercia activament, sola o associada amb algun poderós de l'aljama.
Algunes d'aquelles conversions foren sinceres, però moltes van ser forçades per la por i la violència, fetes a corre-cuita, sense temps ni mestratge per aprendre la nova religió. Molta gent va abraçar la nova fe sense cap convenciment, sense saber-ne el significat ni conèixer-ne el ritual i va continuar practicant d'amagat l'antiga Llei de Moisès, guardant les tradicions i complint amb els rituals judaics.
Tanmateix, l'heterodòxia abastava altres pràctiques, més enllà de les judaïtzants. A la Girona dels segles XVI i XVIII hi havia luterans, reformistes i gent amb creences i actituds que els poders eclesiàstics tenien per herètiques. Hi havia persones que tenien pensaments o activitats sexuals considerades pecaminoses. D'altres guarien emprant arts i remeis que eren qualificats de màgia i bruixeria. Toss aquesta comportaments dissidents eren perseguits pel sistema dominant, per tal d'eradicar-los del teixit ciutadà i controlar el sentir, el creure i el pensar de tota la població.
La implantació en terres catalanes va tenir una forta oposició per part del govern de la Generalitat i dels Consellers de Barcelona. Al·legaven que el país ja tenia una Inquisició (d'origen medieval) i, amés, afirmaven que a Catalunya no calia el control i la repressió de judaïtzants perquè aquí, deien, pràcticament no n'hi havia. Sobretot, s'oposaven a una intervenció forana "contra les llibertats i les lleis de Catalunya". Finalment, el 1484 el rei Ferran va aconseguir d'imposar a Catalunya el model d'Inquisició castellana.
El tribunal català tenia la seu a Barcelona. Entre l'agost de 1490 i juny de 1491, a causa d'un brot de pesta, es va instal·lar a Girona. Hi va torna l'estiu de 1494. Durant la seva estada a la ciutat van ser processades per judaïtzar 47 persones, entre ells, 41 foren cremades en estàtua perquè havien fugit i 8 van ser cremades vives. El 1504 i el 1505 el tribunal va tornar a Girona, va dictar dues condemnes en estàtua i dues més a galeres. el 1593, i de nou a causa d'un brot de pesta a Barcelona, també es va instal·lar a la ciutat.
Un procés inquisitorial s'iniciava amb al denúncia que, sempre anònima, alertava els inquisidors d'una dissidència, autèntica o falsa. Així s'activava la macabra maquinària inquisitorial, que endegava una investigació detallada del comportament de cada persona denunciada, al qual conduïa a la seva detenció. Un cop fet un primer interrogatori, es formulava oficialment l'acusació. La tortura era practicada no només en els tribunals inquisitorials sinó també en tots els altres. La gent era presa i engrillonada, i les condicions de les presons, fos quina fos la institució que les regentava, eren infrahumanes.
Les persones condemnades per la Inquisició eren obligades a cobrir-se amb unes teles de saca que rebien el nom de gramalletes o samarres. Simbolitzaven el seu càstig psíquic i social i les cobrien d'infàmia, a elles i a les seves famílies. Tenien pintada una creu vermella al pit i una altra a l'esquena i s'havien de portar al damunt dels vestits durant el temps que dictés la sentència inquisitorial. Un cop complerta aquesta, eren penjades en una església, a la vista de tothom, per escarni perpetu de tota la família.
Les gramalletes no eren ben vistes per les famílies de les víctimes de la Inquisició i, sovint, al cap dels anys eren enretirades. Sabem que a Barcelona estaven exposada a Santa Caterina. A Girona, eren a Sant Domènec, però en van ser tretes el 1569 i van ser enviades a Barcelona, on van desaparèixer també aviat. Al segle XVIII amb prou feines en quedava cap enlloc de Catalunya.
A finals del segle XV i començaments del XVI, el tribunal va processar judaïtzants, majoritàriament. Als segles XVI i XVII, es va dedicar sobretot a reprimir els corrents reformistes relacionats amb el luteranisme. Destaquen alguns casos gironins peculiars, com el de Benet Ferrer, nascut a Camprodon i cremat viu a Madrid, per heretge, o el brot de luteranisme que hi hagué a Peralada, que va provocar la condemna de 10 habitants de la vila. La Inquisició també va perseguir la sodomia, de la qual es documenten casos a Girona, com el capellà dels Àngels, Joan Pons, acusat pel seu escolà. Les bruixes, en canvi, no eren gaire sovint objecte de procés inquisitorial, ja que el tribunal dona poca credibilitat a aquesta mena de denúncies. Van ser els tribunals civils locals que van jutjar moltes persones, en trobar-les culpables d'esdeveniments, pràctiques o costums ancestrals que escapaven a la comprensió del veïnatge.
El llegat material. Les restes arqueològiques: Micvé (segle XV)
Tot indica que el bany ritual se situava a la planta baixa de la sinagoga. Les estructures excavades conformen un espai tancat al voltant d'una piscina ritual de planta quadrada. Al pati hi havia un col·lector que recollia l'aigua de la pluja, que era filtrada per extreure'n les impureses (amb fragments de ceràmica, material que la llei jueva considera sempre pur) i conduïda al micvé. De la porta d'accés al bany se'n conserva el llindar i l'arrencament dels brancals. El descens fins a l'aigua purificadora es feia gradualment, mercès a un replà de lloses de pedra que encara es pot veure, encastat a la paret de migdia.
El decret d'expulsió de 1492 forçava les comunitat jueves a marxar i desprendre's de les seves propietats immobles, les individuals i les comunitàries. El juliol d'aquell any fatídic els jueus gironins es van vendre la sinagoga, amb totes les dependències i estances que la formaven, entre les quals destaca el micvé. Els registres notarials de les successives vendes consignades els anys immediatament posteriors a 1492 permeten delimitar la seva ubicació dins del call i enumeren els diferents espais que contenia: l'escola dels homes, la de les dones, l'hospital i el bany ritual. La documentació i l'arqueologia hen demostrat que els complex s'aixecava just a l'espai del museu, a la xona nord-est de l'actual Centre Bonastruc ça Porta, afrontant al nord amb el carreró de Sant Llorenç, al sud amb el pati de la sinagoga, a l'oest amb altres estances sinagogals i a l'est amb la casa de l'il·lustre Lleó Aninai, secretari i regidor de l'aljama jueva de Girona.
Tot seguit vam fer un tomb pel call i vam anar a veure les escales de la Catedral de Girona.
