Pel Barri Gòtic el dia de la Mercè
Un vol pel Barri Gòtic el dia de la Mercè
Barcelona (Barcelonès)
24 de setembre de 2020
Com és tradició a la nostra família, el dia de la Mercè vam anar al carrer Petritxol de Barcelona per fer uns xurros amb xocolata a la granja La Pallaresa.
Afortunadament la pandèmia del covid19 ens va permetre aquesta jornada anar a Barcelona i gaudir un any més d'aquest tradicional esmorzar. Aquest any ens acompanyaren l'Ariadna i la Marina.
Després d'esmorzar vam apropar-nos a la Plaça del Pi i a la Plaça de Sant Josep Oriol. Vam recórrer els buits carrers d'una Barcelona que encara s'estava despertant. Mai havíem entrat a l'Església de Santa Maria del Pi, i vam decidir que d'aquest any no passaria.
L'església del Pi està documentada des del 987. Hi ha la tradició que diu que existia en el mateix lloc una capella ja en el segle V (415). Està situada en la confluència de l'antiga Riera de Collserola (o de Sant Miquel) amb la via sepulcral dels segles I a III de la ciutat romana de Barcino.
A partir del segle IV al seu voltant es va formar un dels primers ravals de la ciutat fora muralles anomenat la Vilanova del Pi que, a poc a poc, va anar conformant l'actual barri. El seu cementiri medieval és documentat l'any 1074 i des de l'any 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica.
La construcció de l'actual temple gòtic català es deu a la primeria del segle XIV. Consta el 1321 l'existència ja de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballava en el quart tram de la nau, que fou coberta a la segona meitat del segle XIV.
Pere el Cerimoniós feu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins a la seva mort l'any 1497. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va causar seriosos danys a l'església, sobretot a la façana.
El segle XV es correspon amb un període d'esplendor per l'església del Pi que s'havia convertit en una de les comunitats principals de la ciutat. El nomenament de rector anava aparellat a càrrecs de responsabilitat a la cort, com ara personatges de la talla d'Alfons de Tous i Felip de Malla, membres destacats de la política de les primeries del segle XV en foren rectors. L'any 1508 Pere Joan Matoses n'era sagristà i deixà una important biblioteca que es va convertir en una de les primeres biblioteques públiques de la ciutat.
Des de 1697 fins al 1714, la comunitat del Pi va participar activament en els successius setges que patí Barcelona, principalment amb aportacions econòmiques destinades al suport del cos militar que defensava la ciutat.
El setge dels anys 1713-1714 va ser el més difícil i dramàtic degut a les destruccions que patí i als morts comptats entre els membres de la comunitat. La repressió posterior a la caiguda de la ciutat l'11 de setembre de 1714 l'afectà sensiblement com a la resta de les comunitats eclesials amb la pèrdua de les rentes que van ser segrestades per les autoritats borbòniques i l'exili d'alguns dels seus beneficiats.
El segle XIX és moment de creixement de la comunitat de preveres en detriment de la junta d'obra, tradicionalment considerada la propietària i gestora principal de l'edifici. L'any 1817 s'eliminà el cementiri, actual plaça de Sant Josep Oriol, que va ser traslladat al Poblenou seguint les directrius higièniques del moment. La desamortització de Pascual Madoz, l'any 1855, l'afectà directament amb la pèrdua de béns immobles.
A partir d'aquell moment s'inicia una llarga decadència de la vida comunitària tot i que s'esdevé la declaració de basílica menor l'any 1925 i que comença el reconeixement històric i artístic de l'edifici que és declarat monument nacional l'any 1931. L'any 1936 la Guerra Civil espanyola representà un cop molt for a la vida parroquial tal com s'havia esdevingut fins aquell moment i al llarg dels segles, i va desaparèixer definitivament per aquesta raó la comunitat de preveres beneficiats.
En sortir de l'Església de Santa Maria del Pi, tot passejant vam apropar-nos a la plaça de Felip Neri. La plaça de Sant Felip Neri és una plaça singular de Barcelona, que rep el nom de l'església de nom homònim d'estil barroc que la presideix.
Aquest terreny va ser el cementiri de la Catedral de Barcelona i s'hi enterraven els seus parroquians i alguns membres de les confraries i gremis que tenien un altar assignat a la catedral o que estaven residenciades. El lloc funerari també rebia el malnom del cementiri dels condemnats perquè s'hi enterraven els sentenciats a morir a la forca o a ser esquarterats; s'havien enterrat també alguns botxins per l'aprensió de molts barcelonins a ser enterrats al mateix cementiri que ells. El cementiri disposava d'una casa per al fosser i una capella petita dedicada als condemnats la qual tenia una imatge del Sant Crist de l'Agonia.[4] Entre els executats enterrats en aquest cementiri hi ha l'il·lustre militar austriacista Josep Moragues, el bandoler Joan de Serrallonga i els màrtirs de l'orgue (Ramon Mas, Julià Portet i Pere Lastortras). També va ser conegut com fossar de Natzaret. Posteriorment, l'espai va ser substituït per una plaça molt més reduïda que l'actual.
El matí del 30 de gener de 1938, l'aviació feixista italiana, aliada de Franco, va bombardejar la ciutat de Barcelona, de les 9,00 a les 11,20 hores del matí, de manera ininterrompuda.
L'església de Sant Felip Neri, en mans de la Generalitat republicana, servia de refugi per a la mainada del barri i d'altres indrets de l'Estat, que fugien del terror feixista. les bombes van ensorrar l'església i van sepultar les nenes i nens que buscaven aixopluc al soterrani. Una vintena van morir. Els bombardeigs no van cessar, i els esforços d'evacuació eren en obstaculitzats per les bombes. Fins a quaranta-dues persones van ser assassinades aquell matí i més d'un centenar van resultar ferides. la plaça va quedar devastada. Únicament va quedar dempeus la façana de l'església, amb les restes de metralla encara avui visibles.
