Jerusalem

Jerusalem
Festival Grec de Barcelona
1 de juliol de 2019

Després de molt de temps sense anar al teatre grec de Montjuïc, aquest any ho vam aconseguir. El pretext va ser molt senzill, dues entrades com a regal per la Marisa en el dia de la mare en el marc del Festival Grec de Barcelona. L'entorn del grec sempre ens ha semblat encisador i en ell hem tingut el plaer de gaudir de grans obres teatrals. 

Aquest cop l'obra escollida va ser "Jerusalem". Jerusalem de Sir Hubert Parry és un dels himnes no oficials d'Anglaterra. Composta pel músic britànic a partir dels versos "And did those feet in ancient time" del pròleg a Milton a Poem del poeta místic i obscur William Blake i que parlen de la construcció de la terra promesa, la nova Jerusalem, a Anglaterra, des de fa 100 anys és un símbol de l'illa britànica, la quinta essència de la englishness i que ha sonat als casaments de la casa de Windsor.

Segons les crítiques, sobre aquesta popular melodia religioso-patriòtica, el dramaturg anglès Jez Butterworth, un dels noms més destacats del nou teatre britànic, va construir un text dionisíac, tocat per a la poesia de Shakespeare i Blake, que, a parer de Josep Maria Pou és un dels més importants del teatre contemporani europeu. Tot unes bones credencials que ens feien tenir unes bones expectatives abans de veure la funció.

L'obra estrenada a Londres l'any 2009, és en aquesta ocasió una coproducció entre el Festival Grec de Barcelona, el Teatre Romea i el Centro Dramático Nacional. Amb tretze actors a l'escenari i una durada de pràcticament tres hores, en Pou ho qualifica com un esdeveniment extraordinari, "una celebració del caos, el desordre i la llibertat". Segons en Pou, el personatge d'El Gall és molt especial: "No m'havia trobat un personatge com aquest" en una obra "que ens parla del diví, allò que se'ns escapa, i el sagrat, els mites" i que és un autèntic "crit de llibertat". 

Pere Arquillué interpretà Johnny El Gall Byron, segons els articles llegits, un Falstaff modern decadent i patètic, valent i agosarat, un antiheroi protagonista total d'aquesta "festa major" que se celebra per Sant Jordi coincidint amb la fira del comtat en una clariana d'un bosc del sud anglès, escenari tradicional de mites poblats per elfs i gegants. Byron, és un personatge que coneix i explica històries i llegendes entre la veritat i la mentida, a uns joves que es reuneixen al bosc per beure, drogar-se o evadir-se d'un món oficial que vol desnonar al protagonista del remolc on viu per edificar-hi cases de nova construcció que destruiran aquest espai de llibertat.

Bé, fins aquí tot el que he recollit dels entesos i especialistes del món del teatre, però un altre cosa van ser les nostres sensacions envers aquesta obra. Podríem definir-les com del tot decebedores. 

Al llarg del temps hem vist moltes obres de teatre, unes que ens ha omplert, d'altres que ens ha enriquit, unes divertides, també tristes, clàssics, transcendents o intranscendents, bé, de tot tipus. Tot i l’entorn acollidor i encisador del grec, aquest cop però, l’espectacle no ens va fer gaudir gens. A l’intermedi (després de dos hores de funció) vam decidir marxar a casa sense veure el final de l’obra. Jerusalem no va saber (o potser no vam entendre) el que volia transmetre. Dues hores de decadència total reiterada ens va sobrepassar sense que trobéssim un fil argumental que es fes aturar-nos per saber com acabava la història. Un relat, trobàrem, amb trets de disbauxa sense fi farcit de drogues per justificar un personatge decadent i apocalíptic, amb el que poc compartíem de l’estrat de la societat anglesa. De les dues hores, només vam trobar sentit a uns cinc minuts on afloraren dos temes interessants que no es desenvoluparen fins aquell moment, la hipocresia de l’autoritat civil que comprava droga a en Byron i un possible cas d’abús de menors en el padrastre que cercava una nena desapareguda. En fi, aquest ha estat malauradament el primer cop en que no hem acabat una funció de teatre malgrat les expectatives.