Monestir de Santa Maria de Montserrat

Escrita per
Monestir de Santa Maria de Montserrat
Bages
27 d'agost del 2017
Plaça de Santa Maria i façana nova del Monestir obra de
Francesc Folguera
Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat (al Bages), a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.
Plaça de Santa Maria
L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba, de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.
Monestir vist des de l'estació del Cremallera
Aquesta ermita s'havia convertit en la més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Mare de Déu que s'hi venerava des de l'any 880. El monestir aviat va esdevenir santuari, la qual cosa el va beneficiar, ja que els donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi del segle XII, l'abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a dotze, el mínim requerit perquè pogués ser considerada abadia.
Preparant-se per la visita
El segle següent va ser el de l'inici de la lluita de Montserrat per aconseguir la seva independència del monestir de Ripoll. Durant el Cisma d'Occident, el priorat de Montserrat era fidel al papa de Roma, tot i que el monestir de Ripoll donava suport a Benet XIII d'Avinyó. El rei Martí l'Humà va aconsellar a Benet XIII que convertís Montserrat de priorat en abadia i posés al capdavant com a primer abat Marc de Villalba, que ho era de Ripoll des del 1408. El 10 de març de 1409, una butlla papal de Benet XIII va crear l'abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis sobre Montserrat. Amb tenacitat, el seu primer abat aconseguí una butlla del papa Eugeni IV, l'11 de març de 1431, que alliberava definitivament Montserrat de tota servitud.
Escultura de l'abat Oliba obra de Manuel Xuclà
El 1493, Montserrat va perdre de nou l'autonomia. El rei Ferran el Catòlic va enviar al monestir catorze monjos procedents de Valladolid, i Montserrat va passar a dependre de la congregació d'aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors s'hi van succeir els abats catalans i castellans, i també els abats comanditaris no residents, entre els quals cal destacar el cardenal Giuliano della Rovere, futur papa Juli II. Aquell mateix any 1493, un frare de l'orde dels mínims, abans ermità de Montserrat, Bernat de Boïl, va acompanyar Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, cosa que va propiciar l'expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat en aquest continent.
Marisa i Marina a la porta d'accés al
Monestir
Escut del Monestir de Montserrat
El segle xix va ser especialment tràgic per a Montserrat: va ser incendiat dues vegades per les tropes napoleòniques, el gener de 1809, quan el general Desveaux, amb 800 homes,[1] arribà al monestir, però perseguit pel sometent, el destacament francès fou destruït,[2] i a partir del 25 de juliol del 1811 quan el prengueren les forces del mariscal Suchet, i el 1812. El 1835 va patir l'exclaustració arran de la desamortització de Mendizábal, va ser saquejat i incendiat i se'n van perdre molts dels tresors.
Claustre obra de Josep Puig i Cadafalch
L'exclaustració va durar poc i el 1844 es va restablir la vida al monestir. La congregació de Valladolid havia desaparegut, per la qual cosa Montserrat va tornar a recobrar la independència eclesiàstica. A partir del 1858, sota el guiatge de l'abat Muntadas, l'edifici sencer es va haver de restaurar, ja que no n'havien quedat més que les parets. Des de l'any 1862, la comunitat montserratina pertany a la Congregació de Subiaco de l'Orde de Sant Benet, de la qual és un dels principals monestirs.

Durant el franquisme, després d'un període proper al nou règim, el monestir prengué, a partir de les festes d'entronització de 1947 i coincidint amb l'abat Aureli M. Escarré, una actitud catalanista i es convertí en nucli de resistència antifranquista.

Des de llavors, el monestir de Santa Maria de Montserrat no ha deixat de créixer, i actualment (2008) conté una de les millors biblioteques del país, amb gairebé 300.000 volums i 400 incunables.[3] La congregació actual està formada per setanta-sis monjos, repartits entre Montserrat, el Miracle i Cuixà. A més, al monestir hi viuen els infants que componen l'Escolania de Montserrat, considerada l'escola de cant més antiga d'Europa, ja que es va fundar al segle XIII.



Entre molts d'altres premis en reconeixement de la seva tasca religiosa i cultural, l'any 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi, i el 1997, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
Façana interior de la Basílica
Sepulcre de Joan d'Aragó, príncep de
la casa reial de Catalunya i nebot
de Ferran el catòlic
L’Aeri de Montserrat
Per pujar a Montserrat, aquest cop vam fer servir l’Aeri. L’Aeri es un funicular aeri inaugurat el 1930 que comunica l'estació d'Aeri de Montserrat de la línia Barcelona-Manresa dels FGC i l'eix del Llobregat amb el Monestir.
Malgrat que durant un temps no va circular (degut als desperfectes ocasionats per la Guerra Civil) avui dia encara presta servei amb les instal·lacions originals.  L'aeri tanca quan hi ha altes ràfegues de vent o pluja elèctrica.
La instal·lació és de tecnologia alemanya totalment dissenyada i fabricada per la companyia Bleichert, amb seu a Leipzig.
Comentant les especificacions tècniques, podem dir que l’Aeri consta de dues cabines per a capacitat de 30 persones cadascuna, amb un pes per cabina de 2.175 kg i de 4.900 kg quan va plena. El recorregut longitudinal és de 1.350 metres i en horitzontal puja 1.243 metres. El desnivell és de 544 metres (de 139 a 683). L’angle del pendent geomètric del total del traçat és 23º 38’ i el pendent màxim que arriben a superar les cabines durant el seu trajecte: de 43º a 45º. El trajecte té dos suports o castellets.
Hi ha un motor elèctric de 84 CV de potència i 730 rpm que fa funcionar la màquina principal. Aquesta màquina fa avançar les cabines a una velocitat de 5 m/s, la qual cosa fa que puguin fer tot el recorregut en cinc minuts. Un motor elèctric de 38 CV de potència i 725 rpm que fa funcionar la màquina auxiliar, la qual fa avançar les cabines a una velocitat de 2 m/s. Ambdues màquines són totalment independents.
Un grup electrogen amb motor dièsel de 130 CV i 1.500 rpm que es connecta a les barres generals de l’edifici quan hi ha una manca de subministrament elèctric per part de la companyia elèctrica i que pot alimentar els dos motors i la resta de la instal·lació.
Hi ha dos cables portadors de 59 mm de diàmetre amb dos cables de tensió de 75 mm de diàmetre. També un cable tractor de 27 mm de diàmetre i un cable contratractor de 21 mm de diàmetre amb un cable de tensió de 38 mm de diàmetre. Cal afegir un cable auxiliar de 22 mm de diàmetre amb un cable de tensió de 38 mm de diàmetre.
L’equip té dos contrapesos dels cables de tensió dels portadors de 50.000 kg cadascun, un contrapès del cable de tensió del cable contratractor de 7.600 kg i un contrapès del cable de tensió del cable de socors format per dos blocs independents de 5.000 kg cadascun.