Sant Joan de les Abadesses i Camprodon

Sant Joan de les Abadesses i Camprodon
Ripollès
15 de setembre de 2020

Sant Joan de les Abadesses

Aquest cop, la nostra escapada va ser a Sant Joan de les Abadesses, una vila i municipi català situat al sud-est de la comarca del Ripollès. Té una extensió de 53,7 km² i se situa en un entorn de vall prepirinenca a la llera del riu Ter. Compta amb un important patrimoni medieval vinculat al Monestir de Sant Joan de les Abadesses, a partir del qual s'originà la població que en prengué el nom.

El poblament a la vall de Sant Joan data d'èpoques prehistòriques, on les troballes arqueològiques demostren l'existència d'assentaments durant el paleolític inferior. Se sap ben poc de les èpoques posteriors i sembla que la romanització hi fou escassa, tot i que es coneix l'existència d'un ramal de la Via Augusta que remuntava la vall fins al Coll d'Ares.

Els orígens del poble actual estan vinculats a la fundació del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, consagrat l'any 887 per Guifré el Pelós. Aquest va ser el primer monestir femení de la Gòtia i la primera abadessa fou Emma de Barcelona, filla de Guifré. Es tractava d'una petita comunitat benedictina que va assolir una gran riquesa i tingué una activitat molt important durant el segle x. Tot i això només va perdurar fins a l'any 1017 quan les monges, acusades d'incomplir la regla per la qual es regien, van ser expulsades per una butlla del papa Benet VIII. Aquest episodi històric s'associaria amb el pas dels segles a la llegenda del Comte Arnau.

Amb l'expulsió de les abadesses s'inicia un període d'inestabilitat que s'acaba a inicis del segle XII amb el restabliment de la comunitat de canonges, sota l'orde de Sant Agustí, amb el suport de Ramon Berenguer III. Un dels primers abats agustinians fou Ponç de Monells, qui destacà per l'impuls de noves construccions: la nova església del monestir i la parroquial de Sant Pol. Així s'inicià una nova època d'esplendor del monestir, amb un augment del prestigi i l'activitat cultural que s'hi realitzava. Ens en donen fe la importància el seu arxiu i la troballa del cançoner trobadoresc.

Al redós del monestir es va crear la vila de Sant Joan. Al principi els vilatans vivien dispersos en masos i al voltant de l'església parroquial de Sant Pol, al barri conegut com El Raval. Quan la població va augmentar va ser necessària la construcció d'una vila emmurallada de nova planta, actualment anomenada Vila Vella, que es construí a les terres conegudes com El Vinyal a partir del segle XIII. La Vila Vella acollia els gremis medievals, entre els més importants els paraires i tintorers, la plaça Major, centre d'intercanvi comercial, i bells edificis dels quals avui encara queden reminiscències en alguna finestra gòtica o alguna portalada.

El final de l'Edat mitjana marca el declivi del poder eclesiàstic en favor del secular. Un fet clau és la secularització de la canònica agustiniana l'any 1592. La comunitat passa a ser una col·legiata i els béns del monestir passen a mans seculars. A inicis del segle XVIII es va realitzar el cambril barroc a l'església de l'antic monestir, tot modificant l'absis romànic anterior.

L'Edat Contemporània marca la població amb importants conflictes bèl·lics però també portarà la modernització i dinamització de la població.

Durant la Guerra del Francès la població va ser ocupada diverses vegades i patí l'esforç de guerra amb els homes i recursos que calgué aportar. Les tropes napoleòniques entraren a la vila l'11 de juny de 1794, fet que provocà diverses baixes.

Durant la tercera guerra carlina els carlins restauraren oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de 1874. En fou declarat President el general Rafael Tristany i Parera, que jurà els furs a Olot, i aquest seria seguit després per Francesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el pretendent carlí Carles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses, des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des de desembre de 1874 a març de 1875.

A mitjan segle XIX es comencen a explotar les mines de carbó d'Ogassa, la qual cosa incità la construcció de la línia de ferrocarril entre Barcelona i Sant Joan, inaugurada el 17 d'octubre de 1880. Aquest fet accelerà la industrialització de la vila i el creixement de la seva població. Com moltes altres poblacions riberenques del Ter, a Sant Joan de les Abadesses s'hi construïren diverses fàbriques i colònies industrials tèxtils que aprofitaven la força de l'energia hidràulica per a fer funcionar la maquinària.

Durant el període de la Guerra Civil espanyola el municipi passà a anomenar-se Puig-Alt de Ter. Durant la retirada republicana molts soldats i gent anònima passaren per la vila. Per altra banda l'exèrcit republicà en retirada destruí els ponts i l'estació de tren per tal de cobrir la seva retirada. Després de la guerra la indústria es recuperà i diversificà, afavorint un desenvolupament econòmic que permeté un major benestar a la població.

Vam visitar el monestir de Sant Joan de Ter que fou una fundació personal del comte Guifré el Pilós en el 885. Guifré creà un nou cenobi prop del Monestir de Santa Maria de Ripoll, per a una comunitat de monges benedictines. La primera abadessa fou Emma, filla dels Comtes de Barcelona, Guifré el Pilós i Guinedilda, els quals van donar com a dot per el monestir, el castell i termes de Montgrony, el terme d'Estamariu, unes terres a Vallfogona, unes vinyes al Conflent, unes propietats a Cabanes i uns servents.

Emma repobla el territori de manera que els habitants dels territoris sobre els que el monestir exerceix la seva protecció pagant només un cens anual de dos sacs de blat al bisbe. En 913, 500 habitants signen per seguir sota la seva protecció. La seva activitat fundadora arribà fins al Vallés. Tot plegat estimula l'ambició dels seus propis familiars. En 1017, Bernat Tallaferro, Comte de Besalú, per aconseguir una demarcació episcopal pel seu comtat, amb la complaença d'Oliba, abat de Ripoll, es fa amb una butlla papal de Benet VIII amb la que la comunitat fou dissolta, amb acusacions falses, ja que les germanes van ser acollides sense problemes en altres monestirs. L'última abadessa va ser Ingilberga, d'il·lustre memòria, segons el seu epitafi. Bernat I aconsegueix el seu objectiu i, amb una altra butlla emesa simultàniament, es crea el bisbat de Besalú sent un fill de Tallaferro, Guifré de Besalú, el primer i únic bisbe.

Hi fou instaurada una comunitat de canonges aquisgranesos, fins que el 1083 el monestir fou pres amb violència, amb el beneplàcit del comte Bernat II de Besalú, per l'abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella, que hi tornà a instal·lar una comunitat de monges (1098). És en aquest temps de violència quan el poble comença a parlar del monestir de Sant Joan com "de les abadesses", nom que ha perdurat fins als nostres dies.

Els canonges, sota la protecció del bisbe de Vic i de la regla augustiniana reeixiren a instal·lar-s'hi definitivament el 1114 i hi restaren fins al 1484. D'aquesta data fins al 1581, el monestir fou regit per bisbes i cardenals forasters i el 1592, el Papa Climent VIII, en suprimir les canòniques regulars agustines de Catalunya i Rosselló, erigí en col·legiata secular, suprimida pel Concordat de 1856. L'església romànica, que perdura en part refeta després del terratrèmol de 1428, fou renovada a partir de 1130 i consagrada el 1150.

L'església del Monestir de Sant Joan, concebuda com un edifici de tres naus, amb transsepte, i una àmplia capçalera amb absis, girola i capelles radials, segueix una estructura usual a França i especialment de les anomenades esglésies de peregrinació. El pla, però, no es dugué a terme i l'església té únicament una nau molt curta, de manera que a la pràctica esdevé un edifici de creu grega. Els absis són decorats interna i externament per arcuacions i columnetes formant una estructura de dos pisos. El terratrèmol de 1428 afectà la capçalera, que ja no fou reconstruïda a la manera original. Actualment, tres capelles radials s'obren al gran absis central, mentre que un petit absis s'obre a cada braç del creuer.

Un senzill claustre d'estil gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes arcades de l'anterior claustre romànic completen el conjunt. Entre l'església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del Santíssim), d'època barroca, amb cúpula i elements decoratius del tallista Josep Moretó, l'obra del qual (1710) fou continuada pel seu germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas.

Destaca sobre tot el conjunt escultòric que presideix l'absis major, anomenat el Davallament, tallat el 1250 i considerat com una de les mostres més destacades del romànic català. Aquest conjunt escultòric es coneix també amb el nom de Santíssim Misteri, ja que el 1426 es van trobar unes restes incorruptes a l'interior d'un reliquiari amagat en el cap de Crist.

En sortir del Monestir volíem visitar el Palau de l'Abadia on hi podem trobar el Centre d'Interpretació del Mite del Comte Arnau. La nostra sorpresa va ser que el Centre estava tancar perquè era la festa major de Sant Joan de les Abadesses. Decidirem doncs apropar-nos a Camprodon.

Camprodon

Camprodon també és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals. L'entitat de població principal és la vila de Camprodon, que es troba travessada pel riu Ter i pel seu afluent, el Ritort.

L'origen de la vila se situa en l'any 1118, quan Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va ostentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

Des del segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila el 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la Guerra Civil catalana (1462-1472). Durant la Guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren el 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys. El 1794, en el context de la Guerra Gran, entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872-1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins", en paraules de Bosch de la Trinxeria, experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià el costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la vila. Amb tot, la Guerra Civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del "desarrollismo" franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.