Més enllà de les trinxeres (1936-1939). Fotografies d’Alec Wainman
Més enllà de les trinxeres (1936-1939). Fotografies d'Alec Wainman
Exposició al Museu d'Història de Catalunya (Barcelonès)
7 de juliol de 2019
L'exposició
Vuitanta anys després del final de la Guerra Civil, aquesta mostra vol recuperar el testimoni de les persones voluntàries que van venir d’arreu del món per contribuir a la lluita contra el feixisme, un testimoni que basteix la nostra memòria col·lectiva. Les fotografies, que són el resultat d’una recerca de quaranta anys per recuperar 1.650 negatius perduts d’aquest període, guien el descobriment de les seves històries.
Alec Wainman
Alec Wainman (1913-1989) va néixer a la Gran Bretanya i va estudiar a Oxford. Perseguint el somni d’una Espanya lliure i democràtica, Wainman optà per defensar la llibertat servint com a voluntari humanitari i va ser conductor d’ambulància, i després intèrpret i oficial de premsa a la Guerra Civil. Durant i després de la Segona Guerra Mundial va servir com a oficial d’intel·ligència a l’exèrcit britànic a Itàlia i Àustria. Va emigrar al Canadà l’any 1947 i, en qualitat de lingüista format a Oxford, es va incorporar a la Universitat de Columbia Britànica al Canadà com a catedràtic d’Estudis Eslaus, on va ensenyar fins a la seva jubilació. Les seves passions eren les llengües, la preservació de la cultura, la fotografia i els viatges. L’última llengua que va ensenyar al seu fill va ser el català.
L’any 1975 un editor de Londres va contactar amb Alec Wainman per publicar-ne la col·lecció fotogràfica, la correspondència de guerra i el dietari, i Wainman li va enviar tot el material. L’editor anglès, després de moltes dificultats econòmiques, va fer fallida i no va arribar a publicar mai el material enviat, que al final es va donar per perdut. També va contribuir a la pèrdua el fet que l’editor contragués Alzheimer. Així, Alec Wainman, que també va tenir la mateixa malaltia i hi va lluitar des del 1981 fins a la seva mort, l’any 1989, mai tornà a veure la seva col·lecció. Va ser el seu fill, John Alexander Wainman (conegut amb el pseudònim de Serge Alternês), qui, després d’una intensa recerca de quaranta anys, l’any 2013 va tenir la sort de contactar, per atzar, amb Jeanne Griffiths, la persona que el portaria a veure acomplert el seu somni. Griffiths, editora de Time-Life, l’any 2005 havia rescatat de la casa del Soho de l’editor, que acabava de morir, la maleta que contenia la col·lecció fotogràfica de Wainman.
Barcelona, epicentre revolucionari
Educació i lectura
A la base del projecte de transformació social de la República espanyola figurava el propòsit d’utilitzar l’educació per convertir els súbdits en ciutadans. La República va construir milers d’escoles i aviat es conegué com «la república dels mestres», no debades els mestres figuraren entre les primeres víctimes de la revolta militar. Al mateix temps, la República desenvolupà un programa per portar llibres a tots els racons del país. La fascinació dels barcelonins, i els catalans en general, pels llibres va resistir, fins i tot, la mateixa guerra. La Fira del Llibre de Barcelona, que va tenir lloc a l’estiu del 1938, ha va haver una gran assistència de públic. En aquella fira, la República, anticlerical a l’inici de la guerra, va permetre que els evangelistes protestants tinguessin un estand de la Bíblia.
Terra i poble
A més de captar l’estrès quotidià i la tristor de la vida en un país trencat per la guerra, Alec Wainman va prendre consciència de moltes altres coses que l’envoltaven. Amb el seu instint fotogràfic i la seva fidel companya, la seva càmera Leica, va copsar la bellesa del poble de Catalunya en els paisatges, el patrimoni industrial i l’art. Encara que les fotografies d’aquella època eren en blanc i negre, ens transmeten l’essència i la llum de la seva visió. Quaranta anys més tard, quan Wainman es va jubilar, es va submergir en l’estudi del català mentre escrivia les memòries dels seus anys a Espanya que acompanyarien les seves fotografies.
Exposició al Museu d'Història de Catalunya (Barcelonès)
7 de juliol de 2019
L'exposició
Al juliol del 1936, Alec Wainman (1913-1989) era un jove de 23 anys ple d’ideals, pacifista, quàquer i apolític que, davant l’angoixa que li produïa la situació que vivia Espanya, on els nacionals s’havien aixecat contra la República espanyola, s’apuntà com a voluntari de la Unitat Mèdica Britànica (BMU), cosa suposà l’inici d’un viatge de dos anys que li marcaria la vida. El 31 d’agost va arribar a la República espanyola per donar suport al poble que simbolitzava, per la seva resistència al cop militar i feixista, l’esperança per al món. Va venir amb la seva fidel companya, la seva càmera Leica, que va donar testimoni d’aquelles persones i de les seves experiències. Lingüista amb talent, ràpidament va aprendre a parlar amb fluïdesa espanyol, català i basc, la qual cosa, a més de ser-li molt útil, el va apropar a la gent.
Com en el cas de La maleta mexicana de Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour i la «maleta francesa» d’Agustí Centelles, la «maleta anglesa» d’Alec Wainman és també la història d’una maleta perduda.
Vuitanta anys després del final de la Guerra Civil, aquesta mostra vol recuperar el testimoni de les persones voluntàries que van venir d’arreu del món per contribuir a la lluita contra el feixisme, un testimoni que basteix la nostra memòria col·lectiva. Les fotografies, que són el resultat d’una recerca de quaranta anys per recuperar 1.650 negatius perduts d’aquest període, guien el descobriment de les seves històries.
Alec Wainman
Alec Wainman (1913-1989) va néixer a la Gran Bretanya i va estudiar a Oxford. Perseguint el somni d’una Espanya lliure i democràtica, Wainman optà per defensar la llibertat servint com a voluntari humanitari i va ser conductor d’ambulància, i després intèrpret i oficial de premsa a la Guerra Civil. Durant i després de la Segona Guerra Mundial va servir com a oficial d’intel·ligència a l’exèrcit britànic a Itàlia i Àustria. Va emigrar al Canadà l’any 1947 i, en qualitat de lingüista format a Oxford, es va incorporar a la Universitat de Columbia Britànica al Canadà com a catedràtic d’Estudis Eslaus, on va ensenyar fins a la seva jubilació. Les seves passions eren les llengües, la preservació de la cultura, la fotografia i els viatges. L’última llengua que va ensenyar al seu fill va ser el català.
 |
Alec Wainman als 24 anys
Barcelona 14 de març de 1937
|
L’any 1975 un editor de Londres va contactar amb Alec Wainman per publicar-ne la col·lecció fotogràfica, la correspondència de guerra i el dietari, i Wainman li va enviar tot el material. L’editor anglès, després de moltes dificultats econòmiques, va fer fallida i no va arribar a publicar mai el material enviat, que al final es va donar per perdut. També va contribuir a la pèrdua el fet que l’editor contragués Alzheimer. Així, Alec Wainman, que també va tenir la mateixa malaltia i hi va lluitar des del 1981 fins a la seva mort, l’any 1989, mai tornà a veure la seva col·lecció. Va ser el seu fill, John Alexander Wainman (conegut amb el pseudònim de Serge Alternês), qui, després d’una intensa recerca de quaranta anys, l’any 2013 va tenir la sort de contactar, per atzar, amb Jeanne Griffiths, la persona que el portaria a veure acomplert el seu somni. Griffiths, editora de Time-Life, l’any 2005 havia rescatat de la casa del Soho de l’editor, que acabava de morir, la maleta que contenia la col·lecció fotogràfica de Wainman.
Barcelona era l’epicentre on confluïen tots els matisos de l’esquerra republicana. Voluntaris de les diferents democràcies del món van viatjar a Espanya i, prenent com a punt de referència la ciutat comtal, van donar resposta a l’ansietat que els provocaven les conseqüències que podia tenir per a la resta del món la derrota de la República espanyola. Aquestes fotografies retraten una República que, per al fotògraf, i també per a molts joves, era l’oportunitat de contribuir a la lluita contra el feixisme a Espanya i arreu del món.
L’arribada dels voluntaris nord-americans de la Brigada Lincoln, la ciutat coberta amb quantitat de cartells i propaganda d’artistes de prestigi reconegut com Renau, Bofarull o Monleón, i la formació dels reclutes militars i els joves per part del Ministeri d’Estat donaven a Barcelona una sensació de pel·lícula, que Wainman va saber copsar amb la seva càmera fotogràfica.
L’arribada dels voluntaris nord-americans de la Brigada Lincoln, la ciutat coberta amb quantitat de cartells i propaganda d’artistes de prestigi reconegut com Renau, Bofarull o Monleón, i la formació dels reclutes militars i els joves per part del Ministeri d’Estat donaven a Barcelona una sensació de pel·lícula, que Wainman va saber copsar amb la seva càmera fotogràfica.
 |
Edifici de Karl Marx al passeig de Gràcia, anteriorment el
Jockey Club de Barcelona. Aquest nou quarter general del
PSUC va tenir un paper primordial en els Fets de Maig, que
va comportar una onada de repressió política i la persecució
d'anarquistes. Inicialment, la Unió Soviètica i Mèxic van ser
els únics aliats de la República. Més tard, Stalin va perdre-hi
interès davant els preparatius de la Segona Guerra Mundial.
Barcelona, 14 de març de 1937
|
 |
Seguici fúnebre de Hans Beimier, un polític alemany que va
aconseguir escapar-se del camp de concentració de Dachau.
Cap d'una de les Brigades Internacionals, va caure en la
defensa de Madrid. Barcelona, 6 de desembre de 1936
|
 |
Instrucció militar d'un grup d'homes practicant amb armes
de foc. Barcelona, 14 de gener de 1938
|
 |
Arribada del primer Batalló Nord-Americà
Abraham Lincoln de les Brigades Internacionals.
Walter Benjamin Stephen Garland va ser músic
en un estudi de Nova York per a Lucky Strike i
activista al llarg de la seva vida. Després de ser
ferit a les batalles de Jarama i de Brunete, va ser
ascendit en dues ocasions. Més endavant, va servir
com a oficial durant la Segona Guerra Mundial.
Per la seva col·laboració amb la República
espanyola, no va ser enviat a l'estranger durant
la Segona Guerra Mundial malgrat la seva
determinació de combatre el feixisme. La guerra
civil va causar moltes baixes. Un terç dels
aproximadament 2.800 voluntaris nord-americans
no van sobreviure. Barcelona, 17 de gener de 1937
|
Educació i lectura
A la base del projecte de transformació social de la República espanyola figurava el propòsit d’utilitzar l’educació per convertir els súbdits en ciutadans. La República va construir milers d’escoles i aviat es conegué com «la república dels mestres», no debades els mestres figuraren entre les primeres víctimes de la revolta militar. Al mateix temps, la República desenvolupà un programa per portar llibres a tots els racons del país. La fascinació dels barcelonins, i els catalans en general, pels llibres va resistir, fins i tot, la mateixa guerra. La Fira del Llibre de Barcelona, que va tenir lloc a l’estiu del 1938, ha va haver una gran assistència de públic. En aquella fira, la República, anticlerical a l’inici de la guerra, va permetre que els evangelistes protestants tinguessin un estand de la Bíblia.
 |
Dones compromeses amb els ferits i els veterans.
Barcelona, 15 de juny de 1937
|
 |
La plaça de Catalunya amb l'Hotel Colon, seu central del
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la façana
del qual pengen imatges prosoviètiques de Lenin i Stalin.
Els voluntaris estrangers eren examinats aquí pels funcionaris
estrangers del Partit Comunista. La seu del PSUC seria un
element central de la revolta de maig del 1937. Barcelona,
26 de gener de 1937
|
 |
Amiga d'Alec Wainman a l'Hotel
Oriente de la Rambla.
Barcelona, 28 de febrer de 1937
|
Terra i poble
A més de captar l’estrès quotidià i la tristor de la vida en un país trencat per la guerra, Alec Wainman va prendre consciència de moltes altres coses que l’envoltaven. Amb el seu instint fotogràfic i la seva fidel companya, la seva càmera Leica, va copsar la bellesa del poble de Catalunya en els paisatges, el patrimoni industrial i l’art. Encara que les fotografies d’aquella època eren en blanc i negre, ens transmeten l’essència i la llum de la seva visió. Quaranta anys més tard, quan Wainman es va jubilar, es va submergir en l’estudi del català mentre escrivia les memòries dels seus anys a Espanya que acompanyarien les seves fotografies.
 |
Tossa de Mar. Aquest poble pesquer i agrícola que es veu a les
imatges no va quedar gaire afectat per la guerra. Després Tossa
es va convertir en lloc de trobada d'artistes com Chagall, Matisse
i Dora Maar. Tossa de Mar, 21 de març de 1937
|
 |
Retrats de vilatans treballant.
Prop del front de l'Ebre, 28 de juliol de 1938
|
 |
Estàtua d'un soldat de l'Exèrcit Popular que
promovia la integració de les milícies
anarquistes i sindicalistes. El monument al
Soldat del Poble estava situat al centre de la
Plaça de Catalunya, i va ser inaugurat pel
president de la Generalitat de Catalunya,
Lluís Companys. L'estàtua de 12 metres
d'altura, va tenir una vida curta i va ser
realitzada per l'escultor Miquel Paredes i
Fonollàs. Barcelona, 14 de març de 1937
|
 |
| Vilatans xerrant. Prop del front de l'Ebre, 28 de juliol de 1937 |
Solidaritat mundial en la Guerra Civil
Uns cinc mil voluntaris, entre metges, infermeres, conductors d’ambulància i auxiliars, van venir de tot el món per donar assistència sanitària a la República. Els seus Comitès Sanitaris Populars van aconseguir recollir una gran quantitat de diners per fer la seva feina. Tot i treballar en unes condicions molt difícils (carreteres precàries, manca de llum, instal·lacions improvisades, manca de medicaments bàsics…), en l’àmbit mèdic es va fer història en la cirurgia de traumatologia, les transfusions de sang i l’organització de l’activitat quirúrgica a les proximitats del front. Són considerats els precursors del MASH nord-americà (Hospital Mòbil Quirúrgic de l’Exèrcit) i de l’organització francesa Metges Sense Fronteres. Molts dels voluntaris eren apolítics i van esdevenir herois desconeguts, com ara el doctor Doug Jolly, cirurgià de Nova Zelanda, i la infermera australiana Ada Hodson.
Després de la retirada, l’any 1939, es va crear una xarxa humanitària de suport per als exiliats espanyols i per a la diàspora internacional.
Després de la retirada, l’any 1939, es va crear una xarxa humanitària de suport per als exiliats espanyols i per a la diàspora internacional.
 |
Com que París era la base per a les operacions d’ajuda
internacional, els cartells dels camions estaven en francès.
Els primers voluntaris de la missió sanitària britànica
es van reunir a Brive-la-Gaillarde. Un mes després, Emmanuel
Julius (a dalt a l’esquerra) es va enrolar en la milícia i va morir
al front d’Alcubierre, a l’Aragó.
França, 30-31 d’agost de 1936
|
 |
La infermera quàquera Margaret de Culpeper consolant els
pacients al costat de la cova. Aquest hospital de 150 llits
tenia dos nivells, un per als pacients republicans i un altre
per als nacionals. Prop de la Bisbal de Falset, a principis
d'agost de 1938
|
 |
L'equip de 72 membres incloïa dues
infermeres espanyoles formades per
Ann Murray.
|
 |
A causa de la gran quantitat de ferits, sovint les operacions
s'anaven fent sense parar.
Hospital de campanya del front de l'Ebre, a principis d'agost de 1938. |
 |
El doctor Jolly operant la mà a un combatent a les casernes
improvisades. La infermera hongaresa Anne-Marie Basch-Revesz
(al centre) amb l'auxiliar de cirurgià americà, el doctor Franklin
Bissell (a l'esquerra), que va fer el postdoctorat en radiologia a
Viena (Àustria) el 1932. Els dotze membres de l'equip
internacional de l'hospital procedien de set països i quatre
continents. Ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia
de la Fatarella, hospital de campanya del front de l'Ebre,
a principis d'agost del 1938
|
 |
L'última foto d'Alec Wainman a la
República espanyola abans de la seva
tornada obligada a Anglaterra a causa
d'haver contret una hepatitis.
Estació de tren de Marçà-Falset, a
principis d'agost de 1938
|
