Ripoll, bressol de Catalunya
Monestir de Santa Maria de Ripoll
Ripollès
1 de febrer de 2020
Ripollès
1 de febrer de 2020
La Marisa i jo no vam deixar escapar el primer cap de setmana de febrer per fer una escapada a Ripoll. Feia temps que volíem anar a aquesta vila per visitar el Monestir de Santa Maria i passejar pels seus carrers.
HISTÒRIA DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIPOLL
La fundació
El Monestir de Ripoll
de patronatge comtal, va ser fundat vers el 879-880 per Guifré el Pelós, comte
d’Urgell, Cerdanya, Girona-Besalú i Barcelona, dins un pla molt ambiciós
d’afermament del seu poder a l’alta vall del Ter i en territoris de més al sud,
que des de la revolta d’Aissó (826-827) havien restat desorganitzats i amb una
població molt minsa.
Ripoll s’integrà al bisbat de Vic, tot just restaurat, i al
comtat d’Osona i més tard als dominis dels comtes de Cerdanya i Besalú. Amb la
fundació de Ripoll Guifré s’assegurà, a més d’un ferm suport a la repoblació,
de disposar d’un monestir que acollís les seves despulles i en el qual es
pregués per a salvació de la seva ànima.
El 880 ja es té notícia del primer abat, Daguí, i d’una
comunitat de monjos. Aleshores es devia iniciar la construcció de la primera
església, que el bisbe Gotmar, a instàncies de Guifré i la seva esposa
Guinedilda, va consagrar el 20 d’abril de 888. En el mateix acte els esposos
van lliurar el seu fill Radulf, infant encara, perquè hi professés com a monjo.
La comunitat va prosperar ràpidament sota la regla de Sant Benet i a l’empara
de la protecció comtal. El 935 els bisbes Jordi de Vic i Radulf d’Urgell,
l’esmentat fill de Guifré, consagraren de nou l’església monacal, que s’havia
reconstruït i ampliat, i van confirmar amb escreix el patrimoni del cenobi. El
mateix va fer un precepte reial del 939, que, a més, li concedí la immunitat.
A la segona meitat del segle X el monestir va viure un
primer període d’esplendor de la mà de l’abat Arnulf (949-970), que des del 954
era també bisbe de Girona. Viatjà a Roma el 951, d’on va obtenir una butlla del
papa Agapit II de confirmació dels béns i de la immunitat del monestir, i del
dret de lliure elecció de l’abat. S’emprengué la reedificació de l’església i
el claustre. Les set arts liberals floriren dins els murs del monestir, mentre
nombrosos manuscrits passaven a engruixir la biblioteca monàstica. L’abat
Guidiscle va culminar la tasca del seu predecessor i el 977 es consagrà un
tercer temple abacial, que disposava de cinc altars. És possible que pocs anys
abans Ripoll hagués rebut la visita del monjo Gerbert d’Orlhac, futur papa
Silvestre II, deixeble del bisbe Ató de Vic.
L’abad Oliba
La figura de l’abat
Oliba (1008-1046) ressegueix d’un cap a l’altre la història del monestir a la
primera meitat del segle XI. L’actual església abacial n’és el record més
perdurable. Oliba era fill dels comtes de Besalú i Cerdanya Oliba Cabreta i
Ermengarda, i besnét de Guifré el Pelós.
El jove Oliba havia estat destinat pels seus pares a seguir
la carrera política i militar i va rebre en herència el Ripollès i el Berguedà,
on exercí de comte, però el 1003 va decidir fer-se monjo i ingressar al
monestir de Ripoll. El seu parentiu amb la família comtal i les seves dots de
govern, expliquen que el 1008 fos escollit abat, al mateix moment que també
n’esdevenia de Sant Miquel de Cuixà. I finalment que el 1017 fos nomenat bisbe
de Vic.
Home culte i emprenedor, ben relacionat amb els poders de
l’època, conseller d’Ermessenda de Carcassona, se li reconeix un paper
pacificador clau en aquells anys tèrbols gràcies al seu fort ascendent sobre
les famílies comtals i els principals llinatges aristocràtics. Va ser un zelós
defensor dels béns i els drets de Ripoll, Cuixà i la mitra vigatana. Presidí i
convocà sínodes on es van proclamar els primers estatuts o constitucions de Pau
i Treva i va tenir un paper molt actiu en la repoblació de la Marca o frontera
amb Al-Andalus. Molts dels monestirs catalans i de més enllà el van tenir com a
pare espiritual. A ell es deu la fundació del priorat de Santa Maria de
Montserrat vers el 1023. També va tenir una intervenció molt destacada en la
fundació de Sant Martí del Canigó, Sant Pere de la Portella i Sant Miquel de
Fluvià.
Viatjà almenys dues vegades a Roma, el 1011 i el 1016, d’on
portà relíquies i butlles. Hom creu que aprofità aquestes anades per contractar
mestres d’obra del nord d’Itàlia, que foren els introductors a Catalunya de
l’estil romànic llombard. Va promoure la renovació de l’església abacial de
Ripoll seguint aquesta nova manera de construir, un extraordinari edifici amb
un transsepte molt desenvolupat on s’obren set absis i que ell mateix va
consagrar el 15 de gener de 1032. La seva condició de literat i amant de les
lletres també es va deixar sentir a l’escriptori monàstic. Oliba hi reuní
alguns dels millors copistes i il·lustradors del seu temps, autors de
magnífiques bíblies. Va morir a Cuixà, on va ser enterrat.
L’escriptori
Durant els segles
X-XII l’escriptori monacal de Ripoll va ser l’escriptori més destacat dels
establerts als comtats catalans i, al mateix temps, un dels capdavanters a
Europa. Allí treballaren destres copistes com Guifred, Arnau o Oliba, homònim
de l’abat. I allí van néixer les cèlebres bíblies ripolleses, obres mestres de
l’art del llibre.
El cenobi i el seu escriptori eren una veritable escola de
cal·lígrafs i miniaturistes i un notable centre d’ensenyament de les set arts
liberals, les que formaven el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el
quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia). La situació geogràfica
del monestir, a mig camí entre Al-Andalus i França, va convertir-lo en gresol
d’influències diverses: s’hi estudiaven alhora clàssics llatins, tractats
carolingis de música polifònica i traduccions de textos àrabs sobre astronomia
o matemàtiques. El monestir va produir molts manuscrits miscel·lanis adreçats a
l’educació de novicis i monjos, va comprar-ne d’altres i en va rebre també com
a donatiu, de manera que va reunir una biblioteca de centenars de llibres. Poc
després de la mort d’Oliba, la biblioteca disposava d’uns 246 exemplars. Al
principi del segle XIX se’n conservaven encara uns 300, molts dels quals es van
salvar de la desfeta de 1835 i ara són a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Ja es documenta l’activitat de l’escriptori durant el govern
dels abats Ennegó (919-949) i Arnulf (949-970), si bé la seva època daurada no
es va viure fins a l’abadiat d’Oliba (1008-1046) i en els anys següents a la
seva mort, poc abans de la subjecció a Sant Víctor de Marsella (1070). Vers els
anys 1010-1025 els monjos copien i il·lustren la Bíblia de Ripoll (Biblioteca
Apostolica Vaticana) i la Bíblia de Rodes (Bibliothèque Nationale, París),
aquesta darrera probablement acabada a Sant Pere de Rodes entre final del segle
XI i el 1130. Són obres on és ben present l’influx del món carolingi i italià.
Altres manuscrits destacats que es van copiar als mateixos anys són el Breviari
de música o el Tractat d’astronomia i del rellotge. Al segle XII l’activitat de
l’escriptori va canviar de rumb. La miniatura s’empobrí i van guanyar pes les
obres de caràcter jurídic, històric, mèdic o literari. La contribució dels
monjos de Ripoll al naixement de la historiografia catalana va ser molt
remarcable.
Els segles XII i XIII
A la mort d’Oliba
començà un període conflictiu dins el monestir a causa del nomenament simoníac
d’abats i el relaxament de l’observança de la regla. Va ser tan greu el
trasbals, que entre el 1061 i el 1068 hi van arribar a haver tres abats alhora,
dos dels quals intrusos.
Per trobar una sortida a l’atzucac, el 1070 el comte Bernat
II de Besalú, descendent del Pelós i detentor del patronatge de l’abadia, uní
Ripoll al monestir provençal de Sant Víctor de Marsella, paladí de la reforma
gregoriana, que passà a controlar la casa i a designar els abats. Molts altres
monestirs catalans van caure en aquest mateix moment en l’òrbita del monestir
marsellès. En els anys següents la comunitat i el culte dins el monestir van
viure un període de reviscolament. Sobretot van ser uns anys de consolidació de
l’abadiat, el territori exempt sota la jurisdicció del monestir, proveïdor de
generoses rendes. Ripoll era senyor de viles com Ripoll mateix, Olot o Tossa i
de molts termes rurals i algun castell. L’abat també gaudia de molts drets
sobre les esglésies parroquials de l’abadiat, la qual cosa l’enfrontà amb el
bisbe de Vic. I fins vuit priorats en depenien: Montserrat, Gualter, Sant Pere
Gros, Tresponts, Panissars, Sant Quintí de Mediona, Santa Maria de Meià i Santa
Maria de Banyeres. Al segle XII l’administració del monestir es va reorganitzar
i les rendes es distribuïren entre les dignitats claustrals (quatre pabordes,
el cellerer, l’almoiner i el cambrer, entre altres). Vers el 1150 es va bastir
la portalada monumental. Aleshores Ripoll continuava essent la casa monàstica
més rellevant de Catalunya i tant Ramon Berenguer III, que heretà el comtat de
Besalú a la mort de Bernat III, com Ramon Berenguer IV encara s’hi van fer
enterrar.
Ripoll va recuperar la seva independència a la segona meitat
del segle XII. El 1169 els setanta-cinc monjos de la comunitat van elegir abat
el monjo ripollès Ramon de Berga, sense el consentiment de Marsella, que ho
rebutjà. Berga va rebre el suport d’Alfons el Cast i a partir de 1172 ja va
ser-ne l’abat efectiu, fins a la seva mort el 1205. A ell s’atribueix l’inici
de la renovació del claustre i la galeria de la planta baixa de l’ala nord.
Vers 1215-1219 Ripoll s’integrà a la Congregació Claustral Tarraconense, on
jugà un paper molt actiu fins a la seva desaparició. Altres abats notables que
regiren el monestir durant el segle XIII van ser Bernat de Peramola, Bertran
Desbac o Ramon de Vilaregut, constructor del porxo que aixopluga la portalada.
La vila i el monestir
Al llarg dels segles
el monestir i la vila de Ripoll van formar un binomi inseparable. Ripoll era la
població més important de l’abadiat i el cenobi la governava amb mà de ferro.
Des de final del segle XIII consten nombrosos conflictes, sovint revoltes
violentes, entre els abats i els vilatans, que bregaven per tenir un govern
municipal autònom, que no obtingueren fins mitjan segle XVIII.
L’origen de la vila s’ha de cercar en els mateixos anys de
la fundació del monestir, quan, per atendre la població que vivia al seu redós,
els comtes Guifré i Guinedilda van promoure la fundació de l’església
parroquial de Sant Pere, que ja existia el 880 prop del recinte monacal, a
ponent. El bisbe Gotmar la consagrà el 25 de juny de l’any 890, probablement
després d’una reedificació. Fou renovada diverses vegades més en els segles
següents. Actualment és un edifici gòtic tardà del pas dels segles XVI al XVII,
amb vestigis d’edificis anteriors.
Més a migdia, vers la confluència dels rius Ter i Freser, es
començà a celebrar des de molt aviat un mercat, essent com era Ripoll una
cruïlla de camins, documentat des del segle X i que fou causa del naixement de
l’altre nucli generador de la vila. Al voltant del mercat, actual Plaça Gran o
del Mercadal, es bastiren cases i es van traçar carrers. Al costat del camí que
unia el mercat amb el monestir –actual carrer de Sant Pere– s’erigí la capella
de Sant Eudald, consagrada el 1054, on es guardaven les relíquies del sant
patró de la vila en una urna de plata feta el 1670, ara al monestir. El temple
es reconstruí al principi del segle XIX i fou aterrat durant la Guerra Civil
Espanyola.
El progrés de la vila féu que a poc a poc s’urbanitzés
l’espai entre els dos nuclis primigenis fins a formar una sola trama, un procés
que devia cloure al segle XIII. Es construïren també dos ponts d’accés a la
vila, en el camí d’Olot i en el de Barcelona. La sèquia de Santa Maria i altres
canals i reguerons van portar l’aigua a l’interior del clos monàstic i de la
vila i van ser un element clau en el desenvolupament de la indústria tèxtil, la
metal·lúrgia, l’adoberia i la molineria. Com totes les poblacions importants,
Ripoll es dotà d’una muralla, una construcció dels segles XIII-XV, amb moltes
remodelacions posteriors, de la qual en resten alguns vestigis. Un altre mur
separava el monestir de les cases de la vila.
La baixa edat mitjana
Durant els segles XIV
i XV Ripoll i el seu abadiat van patir tota mena de tribulacions: la pesta
bubònica, les fams, la crisi econòmica i la guerra. El terratrèmol de 1428
destruí gran part del monestir. Amb tot, en diverses fases, es prosseguí la
construcció del claustre.
Els repetits brots de pesta que van començar el 1348
delmaren la comunitat i molts beneficis van restar vacants. Aquest flagell va
coincidir amb noves revoltes dels vilatans contra el monestir, com la viscuda
el 1353. També s’inicià llavors l’amenaça de les companyies d’armes franceses.
El 1374 l’exèrcit de l’infant Jaume de Mallorca va passar per Ripoll en el seu
camí cap a Barcelona, coincidint amb els mesos de la pitjor fam del segle XIV.
Les rendes van enfonsar-se i ja no es va poder mantenir una comunitat tan
nombrosa com segles abans. Vers el 1389 el nombre de monjos s’havia reduït a
vint-i-vuit. En aquesta època es va produir un enfrontament molt fort entre
Pere el Cerimoniós i l’abat.
Tanmateix, cap al final de segle es constata una revifalla,
de la qual n’és una bona mostra la represa de les obres del claustre. S’alçà
una nova galeria sobre l’ala romànica, obra de l’abat Galceran de Besora
(1380-1383), i el seu successor Ramon Descatllar (1383-1408) construí les
galeries de la planta baixa de les ales de llevant, ponent i migdia. Hi
treballaren picapedrers i escultors de Girona, Perpinyà i Barcelona. Amb tot,
el monestir no va poder evitar que el 1409 el papa Benet XIII erigís en abadia
el priorat de Santa Maria de Montserrat, que s’independitzà de Ripoll.
El terratrèmol del 2 de febrer de 1428, amb epicentre prop
de Queralbs, va suposar un cop molt dur per al monestir: es va ensorrar el
campanar de tramuntana, la sagristia i la volta major de l’església abacial, a
més d’altres dependències. La reconstrucció dels anys següents, d’un gran cost,
es va fer seguint el llenguatge arquitectònic del gòtic. La nau central i
l’absis major es cobriren amb voltes de creueria i es va fer un nou cor de fusta
del mateix estil.
El segle XV va veure també l’inici del període dels abats
comendataris, nomenats des de Roma, que no feien residència al monestir o només
esporàdicament. El primer va ser el cardenal Roderic de Borja (1461-1463).
Aquest fet va coincidir amb l’esclat de la Guerra Civil Catalana. Ripoll es va
decantar per donar suport a la causa del Principat. El 1464 les tropes de Pere
de Rocabertí, capità al servei de Joan II, van ocupar el cenobi, en el marc
d’una campanya per aconseguir recursos per sostenir la guerra. Entre altres
destrosses i robatoris, van profanar l’altar major i es van endur el frontal
d’or de l’època del bisbe Oliba.
L’època moderna
L’antiga esplendor
del període del romànic no va tornar, però la casa va mantenir una notable
vitalitat. El 1787 Ripoll era el segon monestir català de la Congregació
Claustral Tarraconense en nombre de monjos i el dotat amb majors rendes.
Durant el segle XVI continuà el govern dels abats
comendataris, algun dels quals, i gràcies al reviscolament econòmic d’aquells
anys, van portar a terme empreses artístiques d’envergadura, com la
finalització del pis superior del claustre (v.1509-1510), amb la construcció de
les ales de llevant, migdia i ponent, o l’edificació de la torre del palau
abacial (1525-1530). L’abat Climent Mai va promoure la fundació de l’hospital
al cap del pont d’Olot (1573). Foren anys d’enfrontaments dins la comunitat
perquè alguns monjos es resistien a acceptar les disposicions provinents del
concili tridentí. En morir Mai es va produir un etapa d’abadiat vacant, fins el
1596, en què va ser nomenat el primer abat de provisió reial. El conflicte amb
els veïns de la vila es va mantenir al llarg del segle XVI i s’agreujà a la
primeria del XVII, quan l’abat fins i tot se serví de quadrilles de bandolers
per imposar la seva voluntat. Cada vegada era més feridor el contrast entre els
drets tradicionals del monestir sobre la vila i la puixança de la població,
convertida en un centre industrial de primer ordre, sobretot gràcies a la
indústria del ferro i de fabricació d’armes. L’abat Francesc de Santjust
(1616-1621) va fer construir l’edifici de la Cort del Vicari, centre
d’administració de les possessions de l’abadia. Després vingué un nou període
de seu vacant (1627-1634) i la Guerra dels Segadors, amb repetides ocupacions
franceses, que es van perllongar fins el final de segle.
Al darrer terç del segle XVII va tenir lloc l’adaptació de
l’església abacial al gust barroc. El 1686 es construí un cambril per a
facilitar l’adoració de la imatge de la Mare de Déu, el que va obligar a
modificar l’absis major i un dels absidiols contigus. Les obres no s’acabaren
fins després de 1705, quan s’inicià una segona fase d’obres. En els mateixos
anys es bastí la capella de la Congregació de la Immaculada Concepció (1691),
annexa a la parroquial de Sant Pere. Després de la Guerra de Successió seguí un
llarg període de tranquil·litat. Però el segle s’acabà amb una nova ocupació
francesa (1794). Les tropes entraren al monestir i van profanar la tomba de
Ramon Berenguer IV, fet que presagiava el que s’esdevendria pocs anys més tard,
la guerra del Francès i la Primera Guerra Carlina, durant la qual es produí la
crema del monestir i la fi de la vida conventual.
El segle XIX:
destrucció i restauració
El triomf del
pronunciament de Riego al principi del 1820 comportà que les noves Corts
decretessin la dissolució dels ordes religiosos monacals i confirmessin
l’abolició dels senyorius jurisdiccionals. La majoria de monjos van abandonar
el monestir. L’abat només va conservar el càrrec de prelat ordinari dins el
territori de l’abadiat.
Amb el restabliment de l’absolutisme el 1823, es va produir
la restauració de la vida monàstica i poc després, entre el 1826 i el 1830,
l’abat Francesc Xavier de Portella endegà un ambiciós pla de renovació de
l’església, seguint un projecte de l’arquitecte vigatà Josep Morató. El temple
va passar de tenir cinc naus a disposar-ne només de tres i es va decorar segons
el gust neoclàssic. La destrucció i supressió definitiva del monestir
s’esdevingué arran de la Primera Guerra Carlina. El 9 d’agost de 1835 un
batalló liberal, format per oficials i soldats molt radicalitzats, va entrar a
Ripoll. La tropa acusà la comunitat de connivència amb els carlins i assaltà el
cenobi. Incendiaren el conjunt i durant tres dies es van dedicar al pillatge.
Van ser assassinats dos monjos, es van profanar les tombes comtals i es cremà
l’arxiu. El posterior setge i destrucció de la vila per part dels carlins el
1839 convertí Ripoll en una població mig deserta i en ruïnes. En els anys
següents s’esfondraren la torre del palau de l’abat (1846), part del claustre
(1847) i les naus de l’església (1852). La Cort del Vicari fou cedida a
l’Ajuntament per a Cases Consistorials.
La primera intervenció important per restaurar el conjunt es
féu a partir del 1861-1863, sota la supervisió de la Comissió de Monuments de
Girona. Eudald Raguer en va ser nomenat conservador o delegat al monestir i més
tard ho foren Josep Raguer i Josep M. Pellicer. Però les obres s’interromperen
sovint per manca de finançament o per contingències polítiques. La Comissió
presentà el 1880 un projecte de restauració del conjunt redactat per
l’arquitecte Martí Sureda, que no tirà endavant. Anys abans l’Acadèmia
Provincial de Belles Arts de Barcelona havia encarregat a l’arquitecte Elies
Rogent un primer projecte (1863-1865). La fase final de la restauració va tenir
lloc a partir del 1885, quan el bisbe Josep Morgades aconseguí que l’Estat
cedís a la mitra de Vic l’església i el claustre, per a convertir-los en la
nova seu de la parròquia de Ripoll. Morgades va emprendre una exitosa campanya
per trobar finançament per a les obres, les quals van començar el març de 1886
segons el projecte d’Elies Rogent, revisat, que perseguia retornar l’edifici a
l’estat que devia tenir quan Oliba el consagrà el 1032. El gener del mateix
1886 Jacint Verdaguer havia publicat el poema Canigó, clau en la difusió del
mite de Ripoll. Aprofitant la inauguració de les obres, el bisbe Morgades
homenatjà el poeta en nom de Catalunya i el coronà amb dues branques de llorer.
El 2 de juliol de 1893 Josep Morgades beneí el nou altar
major i va dir-hi la primera missa. En els anys següents es completà el
mobiliari i la decoració de l’interior de l’edifici amb notables peces d’estil
modernista.
Del 1900 fins avui
En els primers anys
del segle XX s’acabà la decoració de la basílica restaurada, convertida en
parròquia de la vila. En 1912 s’inaugurà el baldaquí, obra de l’arquitecte Joan
Rubió i Bellver, amb pintures de Joan Llimona. El 1909, en un acte solemne, es
va fer el trasllat a Ripoll de les despulles del bisbe Josep Morgades, mort el
1901. Fou enterrat en una tomba als peus de l’església, segellada per una
làpida de marbre.
El primer terç del segle XX foren anys de plenitud de la
vida parroquial, que es van veure interromputs amb l’esclat de la Guerra Civil
Espanyola. L’estiu del 1936 l’església fou saquejada. Mobiliari, ornaments i vestimenta
litúrgics foren trets de l’interior, alguns foren confiscats o robats i molts
altres es portaren a cremar en un descampat. Es van salvar unes poques peces,
com el mosaic de la Mare de Déu de l’altar major, que havia finançat el papa
Lleó XIII, els sepulcres de Radulf i Bernat Tallaferro, o les pintures del
baldaquí. També es profanà la tomba del bisbe Morgades. Però l’arquitectura de
l’edifici va ser respectada. Foren assassinats aquells dies sis preveres de la
parròquia, l’organista Manuel Caballeria, el conservador del Museu Folklòric
Josep Raguer, Josep Santanach, els germans Damià i Vicenç Torrents i Ramon
Vilalta.
La postguerra va suposar un retorn a la pràctica religiosa,
que va ser especialment intensa en aquells anys. Així mateix, s’inicià, a poc a
poc, la reposició del mobiliari i la imatgeria i la reparació dels desperfectes
del 1936. La nova làpida de la tomba del bisbe Morgades es va instal·lar el
1952. L’església passà a acollir el reliquiari de Sant Eudald (1939), que es
col·locà a la capella de Sant Joaquim.
Entre els anys seixanta i vuitanta es van celebrar a la
basílica actes rellevants: els setanta-cinc anys de la fi de les obres de
restauració (1968), el mil·lenari del naixement de l’abat Oliba (1971), el
mil·lenari de la tercera consagració (1977), la inauguració de la nova tomba
del comte Guifré (1982) i la celebració dels mil cent anys de l’església abacial
(1988). El 2008 es van commemorar els mil anys de l’abadiat d’Oliba. També va
tenir lloc la fundació del Patronat del Monestir (1985), que ha fet una
meritòria tasca en la conservació i restauració del monument. El formen el
Bisbat de Vic, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Ripoll i la
Diputació de Girona. En els darrers anys destaca sobretot la intervenció al
claustre (2005-2011), amb la restauració de la galeria romànica i el repicat
dels murs, sota la direcció de l’arquitecte Josep Arimany i la supervisió del
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. El lapidari
del claustre es traslladà a l’antiga l’església de Sant Pere. També s’ha
inaugurat una nova seu per al Museu Etnogràfic de Ripoll (2011), successor de l’Arxiu
Museu Folklòric de Sant Pere (1929). El 2013 s’obrí al públic el Centre
d’Interpretació del Monestir, a la capella de la Congregació (recuperada dins
l’església de Sant Pere) i se celebrà un simpòsium internacional sobre la
portalada.
EL MONESTIR
El cenobi medieval
El monestir de Santa
Maria de Ripoll ha estat considerat un dels edificis emblemàtics del romànic
català. La seva fundació pel comte Guifré el Pilós i la seva dona Guinedilda,
la consagració de l’església monàstica el 888, l’elecció com a lloc
d’enterrament del propi Guifré i d’un bon nombre dels seus descendents,
distingeix i singularitza el monestir dels altres cenobis coetanis.
El tracte de favor dels comtes de Besalú i Cerdanya i
l’empenta constructiva d’abats com Arnulf (949-970), Guidiscle (970-979) i
Oliba (1008-1046) expliquen les successives consagracions de l’església
monàstica els anys 935, 977 i 1032 i la renovació de la seva fàbrica, un espai
que s’amplià i es monumentalitzà.
Si bé l’interior de l’església actual és fruit, en gran
mesura, de la restauració dirigida per Elies Rogent conclosa el 1893, la planta
respon al pla de l’edifici impulsat per l’abat Oliba, el mateix que ell
consagrà el 1032. Es tracta d’una església de cinc naus, tallades per un ample
transsepte coronat per set absis, el central més gran. La llargada de les naus
i el fet de ser-ne cinc, les laterals separades per alternança de pilars i
columnes, i la capçalera amb una bateria de set d’absis arrenglerats, són trets
del tot inusuals en l’arquitectura romànica catalana del segle XI i, com s’ha suggerit,
cal buscar-ne el model tant a les grans basíliques romanes com a esglésies
monàstiques mosanes o renanes, sense oblidar l’església de Sant Miquel de
Cuixà, governada pel propi Oliba. Aquest gran transsepte es va alçar damunt
d’una necròpoli amb tombes que s’han datat dels primers dos segles del
monestir.
Juntament amb la capçalera, una de les parts més
interessants de l’església és la façana occidental, flanquejada a banda i banda
per dues torres canpanar, de les quals només la meridional conserva bona part
de l’estructura i la decoració original. Entre les dues torres va existir un
cos occidental de doble nivell, l’inferior presidit, en un primer moment, per
la porta d’accés al temple i decorat amb pintura mural de la qual resten alguns
vestigis rere la gran portalada superposada al mur, construïda a mitjan segle
XII. El nivell superior tenia una funció cultual i és probable que hostatgés
l’altar dedicat al Sant Salvador i les relíquies de la Creu.
A mitjan segle XII la comunitat renova parts substancials
del cenobi com l’altar major, on es construeix un nou baldaquí i s’obra un
mosaic que serveix de paviment al presbiteri. L’accés a l’església es
monumentalitza amb una gran portada historiada i, finalment, s’inicia la
renovació del claustre, que ja existia, i en el qual ara s’aixeca, almenys, una
nova galeria, la nord –la que toca a l’església–, organitzada i decorada amb un
estil i un llenguatge plenament romànics.
Sota l’abadiat de Ramon de Vilaregut (1280-1310) es
construeix l’atri anterior a la portalada, amb un porxo d’arcs de mig punt. És
un espai conegut amb el nom de galilea i que tingué una funció funerària com és
atestat per erudits que visitaren el monestir al segle XIX, que veieren tombes
sumptuoses a banda i banda de la portada.
El terratrèmol del 2 de febrer de 1428 provocà greus
destrosses, entre elles l’esfondrament de la volta major de l’església,
reconstruïda més tard amb voltes de creueria. Encara avui es conserven al
lapidari de l’antiga església parroquial de Sant Pere diverses claus de la
volta gòtica dedicades als goigs de la Mare de Déu. La millor conservada
representa la coronació de la Mare de Déu, envoltada d’àngels que lloen la
reina del cel.
Gràcies a l’acta de consagració del 1032 i als inventaris
dels segles XI i XII coneixem l’aixovar litúrgic del monestir. A la mort
d’Oliba es realitza un dels inventaris que enregistra, entre altres elements,
un frontal d’or amb pedres precioses i esmalts amb dues taules menors de plata
per a l’altar major, i un baldaquí amb quatre columnes que sostenen la coberta
de plata. Cap d’aquestes esplèndides obres ens ha pervingut, llevat de quatre
bases de columna que possiblement pertanyien a un segon baldaquí, del segle
XII, i que avui es guarden al lapidari del monestir i al Museu Nacional d’Art
de Catalunya, i cinc fragments del mosaic original. La imatge romànica de la
Mare de Déu, titular del monestir, es conservà fins el 1835 al cambril.
El panteó comtal
Guifré el Pelós mor
l’11 d’agost del 897 i les seves despulles són sebollides al monestir de Ripoll,
tal com ell mateix havia disposat. Inaugura una tradició que serà continuada
pels seus descendents, els comtes de Cerdanya i Besalú, i, ja al segle XII, per
dos comtes del casal de Barcelona, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV.
Santa Maria de Ripoll esdevé, d’aquesta manera, el primer panteó de la dinastia
que governarà el territori català fins al segle XV.
Seguint un costum altmedieval, monarques i nobles escollien
com a lloc de sepultura monestirs i els atorgaven generoses deixes a canvi
d’obtenir l’oració de la comunitat per l’etern descans de la seva ànima i la
dels seus familiars.
La memòria dels comtes enterrats al monestir de Ripoll
continuava viva al segle XI, quan el propi abat Oliba escriu del seu puny i
lletra uns epitafis per a les set tombes dels descendents de Guifré allà
sebollits. Sabem que les de Guifré, el seu fill Radulf i el seu besnét Bernat
Tallaferro, comte de Besalú, així com la del comte Ramon Berenguer III el Gran,
estaven situades a la galeria oriental del claustre al començament del segle
XIX. Un altre espai d’enterrament privilegiat del monestir era la galilea, és a
dir, el porxo d’entrada a l’església presidit per la portalada romànica, on es
conservaven cinc tombes a banda i banda d’aquesta.
La invasió dels francesos de 1794, els avalots i l’incendi
del 1835 provocaren la profanació i la pèrdua de gairebé tots els sepulcres
comtals. Sortosament, les despulles de Guifré es conservaren. Després de
diversos intents fallits, el 1982 es dugué a terme la construcció del sepulcre
definitiu, situat a l’extrem del transsepte nord. Al seu costat, un cenotafi
inaugurat el 1895 recorda el comte Ramon Berenguer IV el Sant († 1162),
enterrat també al monestir.
Al transsepte contrari, el de migdia, es conserva a
l’interior d’un arcosoli el sepulcre monumental de Ramon Berenguer III el Gran
(† 1131), que hi fou col·locat solemnement l’1 de juliol de 1893. La caixa
sepulcral amb els relleus que descriuen la mort del comte daten del segle XII,
la resta són fruit del projecte de l’arquitecte Francesc Rogent i de l’escultor
Josep Llimona, que tallà la figura eqüestre de Ramon Berenguer III que
presideix el timpà.
Adossats als pilars de la nau central, tocant el presbiteri,
hi ha les urnes sepulcrals d’estil modernista del comte de Besalú Bernat
Tallaferro, a l’esquerra de la nau, i la del Radulf, fill de Guifré el Pelós i
bisbe d’Urgell, a la dreta, inaugurades el 1896 i el 1898.
El claustre
El claustre de Santa
Maria de Ripoll és un espai trapezoïdal, unitari i harmònic, que comunica les
principals dependències del monestir. La galeria romànica –la nord– amb
arcuacions decorades amb bells capitells figuratius i vegetals, no és gaire
posterior a la portalada monumental. La resta de galeries incorporen ja un
llenguatge plenament gòtic, com ho palesen els excepcionals capitells de l’ala
est. En aquest mateix període, al tombant del segle XV, es basteix el pis
superior, conclòs al XVI.
El claustre és l’espai que vertebra el conjunt de les
dependències monàstiques més lligades a la vida comunitària. Així, a través
dels passadissos del claustre es comunicava l’església, on els monjos es
reunien per resar l’ofici litúrgic vuit vegades al dia, amb la sala capitular i
el dormitori –a Ripoll situats a l’ala oriental– o el refectori, en aquest cas
a la galeria meridional. Eren també espais d’esbarjo i d’oració, alhora que
desenvolupaven una funció litúrgica, ja que per les seves galeries circulaven
les processons durant les grans festes del calendari religiós.
El claustre de Ripoll, de planta trapezoïdal, està format
per quatre galeries amb arcs de mig punt que recolzen sobre dobles columnes,
amb àbacs i capitells decorats, que reposen damunt d’un sòcol. Sobre aquest
nivell s’alça un pis superior que segueix l’estructura i decoració del nivell
inferior. Les parts més antigues –sectors puntuals dels murs de tancament de
les galeries est, sud i oest– daten del segle X i foren aixecats sota l’abadiat
d’Arnulf (949-970) i els seus successors Guidiscle (970-979) i Sunifred
(979-1008).
De les quatre galeries, la més antiga i la que marca el
programa estructural de tot el claustre, és la septentrional, paral·lela a les
naus de l’església, bastida a la segona meitat del segle XII, moment en què es
renova bona part del mobiliari i aixovar litúrgic de l’església. Es
construeixen aleshores les arcuacions que reposen sobre dobles columnes amb
àbacs i capitells profusament decorats amb elements vegetals, animals i
antropomorfs, que enllacen amb l’estil i els motius de la portalada i el
repertori iconogràfic dels tallers rossellonesos. Els capitells de marbre blanc
destaquen sobre els fusts rogencs de pedra del Montseny i marbre de Gualba, tot
creant un bell joc cromàtic. La datació de la galeria queda confirmada per l’efígie
de l’abat Ramon de Berga (1172-1205) esculpida al pilar nord-oriental.
Al segle XIV es reprengueren les obres del claustre. L’abat
Galceran de Besora (1380-1383) impulsà la construcció del pis superior de l’ala
septentrional, damunt de la galeria romànica. S’utilitzaren elements
prefabricats procedents dels tallers de pedra de Girona: columnes coronades per
capitells amb un doble nivell de fulles que responen als models estandaritzats
d’aquests obradors.
Durant l’abadiat de Ramon Descatllar (1384-1408) es bastiren
les tres galeries restants de la planta baixa. Així cal destacar l’excel·lent
factura d’alguns capitells figuratius de la galeria de llevant –la que dóna pas
al dormitori i a la sala capitular– on intervingué mestre Colí. Coneixem els
noms d’altres escultors contractats el 1390 per a l’ala sud: Pere Gregori de Perpinyà
i Jordi de Déu, i per a la de ponent el 1401: Pere Torra, picapedrer, i Guillem
Barrera i Francesc Joan, que treballaren sota la direcció del mestre d’obres
Pere Mieres.
Les obres del pis superior devien patir una aturada al segle
XV, degut molt probablement al fort terratrèmol de 1428. Les galeries de
llevant, la meridional i la de ponent es conclouen vers el 1510, tot seguint
els models sorgits dels tallers gironins, utilitzats a l’ala de llevant. El
conjunt d’aquest pis alt respira una unitat i harmonia singular.
Els estralls provocats per la invasió dels francesos el
1794, l’exclaustració i la crema de l’església afectaren greument el claustre i
les tombes comtals que hostatjava. El febrer de 1847 s’ensorra la galeria
oriental. Es fa necessària la restauració que es du a terme de manera
pràcticament paral·lela a l’església (1886-1907) i que seguirà els mateixos
criteris homogenitzadors. Així, els murs foren coberts per una capa de ciment
pòrtland que unificà el parament i amagà l’aparell original.
No va ser fins la intervenció conclosa el 2011, realitzada amb el finançament del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, que es recuperaren els murs interiors i es van descobrir els accessos a les dependències monàstiques medievals i modernes. Això va permetre datar amb més seguretat l’evolució constructiva del claustre i l’església. Entre les troballes cal destacar tres obertures, probablement la porta i les finestres de la sala capitular a l’ala est, unes finestres bífores aparedades d’època preromànica i un timpà amb la imatge fragmentària de la Mare de Déu, d’estuc, que coronava la porta del refectori, de la segona meitat del segle XIII, ambdós a l’ala sud.
No va ser fins la intervenció conclosa el 2011, realitzada amb el finançament del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, que es recuperaren els murs interiors i es van descobrir els accessos a les dependències monàstiques medievals i modernes. Això va permetre datar amb més seguretat l’evolució constructiva del claustre i l’església. Entre les troballes cal destacar tres obertures, probablement la porta i les finestres de la sala capitular a l’ala est, unes finestres bífores aparedades d’època preromànica i un timpà amb la imatge fragmentària de la Mare de Déu, d’estuc, que coronava la porta del refectori, de la segona meitat del segle XIII, ambdós a l’ala sud.
La portalada
La portalada
monumental de l’església de Santa Maria de Ripoll, situada a la façana
occidental, data de mitjan segle XII i substitueix la primitiva porta del
temple. És una gran estructura rectangular adossada al mur realitzada en pedra
de gres local i treballada en relleu amb escenes bíbliques i motius vegetals i
geomètrics.
Es tracta d’una obra
única. La seva singularitat rau tant en la seva forma, un gran arc de triomf,
com en la riquesa i complexitat del programa iconogràfic, concebut molt probablement
dintre la pròpia comunitat de benedictins ripollesos.
La portalada s’organitza en dos cossos horitzontals
emmarcats als extrems per dues columnes superposades. A la part inferior hi ha
un registre que funciona com a sòcol i, a la superior, sobre un fris corregut,
destaca l’àtic, presidit per la figura de Crist en Majestat que és l’eix
central i la clau interpretativa de tot el programa iconogràfic. Al centre
s’obre la porta emmarcada per set arquivoltes de forta esqueixada.
La lectura iconogràfica del conjunt s’inicia per la porta i
continua pels dos cossos horitzontals, de baix a dalt. El punt d’inici és la
clau central de l’intradós de l’arc inferior, amb el bust de Crist beneint a
banda i banda quatre escenes formen el cicle de Caín i Abel. La segona
arquivolta presenta deu episodis de la vida dels profetes Jonàs i Daniel –amb
representacions com la del rei Nabucodonosor amb l’estàtua divina que ha fet erigir
i dos músics que criden a l’oració i l’àngel que pren al profeta Habacuc i el
condueix a Babilònia perquè alimenti a Daniel, empresonat a la fossa dels
lleons pel rei– inspirades en l’Antic Testament; ambdós personatges són imatges
que prefiguren Crist. La cinquena arquivolta està dedicada a sant Pere i sant
Pau: els relleus de les dovelles corresponen als miracles de Pere realitzats
durant la seva missió apostòlica, i la seva presó i crucifixió; per a sant Pau,
s’han seleccionat els temes de la conversió, predicació i mort. Ambdues
arquivoltes reposen sobre estàtues columna que representen els dos apòstols
–Pere amb la clau i el volum i Pau amb un document desplegat–. Als muntants de
la porta hi ha relleus dels mesos de l’any: gener (llenyataire fent un feix per
la llar), febrer (home i dona elaboren formatges), març (el pagès conrea la
terra sota els arbres que broten), abril (pastura del ramat), maig (collita de
la fruita), juny (la sega del blat), juliol (el pagès porta la garba a l’era),
agost (homes encerclen el cup per a la verema), setembre (la verema), octubre
(la poda dels ceps i els porcs menjant), novembre (la matança del porc) i
desembre (esposos al voltant de la llar de foc).
La lectura continua als dos cossos laterals. En el registre
inferior (d’ambdós cossos) destaquen les figures de dos grans quadrúpedes que
lluiten contra éssers que els flanquegen (lateral dret i lateral esquerra).
S’ha apuntat que poden ser les visions de Daniel, però també s’ha suggerit una
lectura en clau històrica. El registre superior de les dues parts està
organitzat en cinc arcs que aixopluguen personatges: a la dreta, el primer s’ha
identificat amb Yavhé que entrega les taules de la Llei a Moisès i, darrera
seu, tres personatges, un guerrer, un eclesiàstic que llueix els atributs
episcopals i un cavaller. Són figures de difícil identificació. S’ha vist en
ells una referència genèrica al poder religiós i al poder temporal, però també
se’ls hi ha atribuït una personalitat específica: per a uns, el primer
personatge podria ser Ramon Berenguer III, l’eclesiàstic l’arquebisbe de
Tarragona Gregori, el bisbe de Girona Berenguer Dalmau, un dels abats del
monestir o bé el papa Adrià IV, i el tercer cavaller Ramon Berenguer IV.
Recentment s’ha suggerit, recuperant una idea anterior, que aquests personatges
recordarien la consagració del monestir per l’abat Oliba, que portaria bàcul
com a bisbe de Vic, i, a banda i banda, hi tindria el comte de Besalú, Bernat
Tallaferro, i el seu fill Guifré.
El cos immediatament superior recull escenes de l’Èxode. La
lectura s’inicia pel registre superior lateral amb el pas del Mar Roig i
continua a la façana principal amb escenes protagonitzades per Moisès que obra
prodigis que mostren la protecció de Yavhé pel poble jueu: la pluja del mannà, la
pluja de les guatlles i l’aigua que brolla de la roca de l’Horeb. En el
registre inferior es representa la batalla dels jueus contra els amalecites que
conclou amb la victòria del poble escollit gràcies a l’oració de Moisès que
prega amb els braços alçats, sostinguts per Aaron i Hur.
Al cos esquerre les escenes es basen en el primer i segon
Llibre dels Reis i tenen com a protagonistes David i el seu fill Salomó. El
cicle s’inicia amb el trasllat de l’Arca de l’Aliança fins a Jerusalem, uns
músics toquen instruments davant del rei David, la ciutat de Jerusalem
empestada i David que aixeca un altar a Déu. Al registre superior es presenta
l’elecció de Salomó com a successor per part del seu pare David, la coronació
de Salomó, el judici de Salomó i el somni de Salomó en què Déu li concedeix la
saviesa. Al cos lateral es veu l’episodi en què Elies és endut cap al cel en un
carro de foc. Aquest compartiment fa de nexe al registre superior, on una
filera de sants i apòstols gaudeixen de la visió de Déu emmarcada pels símbols
dels evangelistes Lluc, un toro, i Marc, un brau. Corona tot el conjunt un fris
corregut amb els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi, els símbols dels
evangelistes Mateu, un àngel, i Joan, una àguila, dos àngels i, al centre i
presidint tota la porta, la figura de Crist en Majestat.
La Bíblia i els esdeveniments històrics de mitjan segle XII
són claus per interpretar la portalada. La porta de Ripoll té diverses lectures
riques en simbolisme. Dissortadament s’han perdut moltes de les inscripcions
llatines que permetrien avui la identificació precisa de cada escena. Hi ha un
evident desig de presentar l’acció salvadora de Déu que redimeix l’home del pecat
i el protegeix dels enemics a través de persones fidels a la voluntat divina
com són els profetes, els reis i els apòstols. També s’emfasitza el paper de
l’Església, prefigurada en el poble jueu i guiada per sant Pere, que condueix
al cristians fins el seu destí definitiu visible en l’Església triomfant dels
dos registres superiors. Però la portada presenta també elements que
al·ludeixen a esdeveniments contemporanis. La figura de Pere apunta la
submissió de la comunitat benedictina a Roma, reivindicada pels monjos
ripollesos davant la dependència de Sant Víctor de Marsella; la lluita entre
els jueus i els amalecites és una clara referència a la guerra contra els
pagans, els sarraïns, mentre les figures de Moisès i David, guies del poble i
governants, poden apuntar al poder temporal, al comte rei Ramon Berenguer IV
que impulsa la reconquesta i que, com el seu pare, disposa ser enterrat a
Ripoll, seguint la tradició iniciada per Guifré el Pelós, fundador del monestir
i de la dinastia comtal catalana.
Normalment s’ha datat la portada al voltant de mitjan de
segle XII, entre el 1140 i el 1160, en funció del regnat de Ramon Berenguer IV,
benefactor del monestir, i en concordància amb l’obra del claustre, que sembla
posterior.
En acabar la visita la Monestir vam anar a dinar. Vam optar per la Pizzeria Trattoria Testamatta on vam poder gaudir d’un menú econòmic i força bo.
En acabar la visita la Monestir vam anar a dinar. Vam optar per la Pizzeria Trattoria Testamatta on vam poder gaudir d’un menú econòmic i força bo.
RUTA HISTÒRICA. CINC
SEGLES FORJANT RIPOLL
Al sortir del restaurant vam anar a fer una de les dues
rutes a peu que ens havien informat a l’oficina de turisme, en concret l’anomenada
“Ruta històrica. Cinc segles forjant Ripoll”.
Aquesta ruta consisteix en un recorregut pels carrers del
casc antic de Ripoll, més conegut com el barri vell. Durant la caminada, hi ha identificats
onze punts significatius de la vila vella, amb la que es va descobrint tot
caminant el pas dels anys i l’evolució de la vila.
Al llarg de la ruta, hi ha una sèrie de informació que es
troba en uns planells informatius.
1. Carrer dels Pirineus
2. Barri de l’almoina i Farga Palau
Aquest barri tingué una important activitat preindustrial. A
l’època moderna abundaven els martinets de ferro i els molins drapers.
Aprofitant les aigües del riu Freser, i del rec del Monestir (que era una
sèquia que servia per regar i per moure molins), van proliferar nombrosos
establiments: un tint, un rentador de llana, un molí de retòrcer o un molí
paperer. Al segle XVI, amb el creixement de la indústria siderúrgica a Ripoll,
van aparèixer diversos martinets d’estirar ferro, i també tornalls d’esmolar i
barrinar canons d’escopeta. Actualment, encara podem visitar l’antiga Farga
Palau.
3. Barri i pont del Raval
4. Casal Taurinyà
Els Taurinyà eren una antiga família ripollesa que va ocupar
diversos càrrecs públics al servei del senyor de la vila, l’Abat del Monestir de
Santa Maria de Ripoll. Al llarg del segle XVII trobem el batlle Miquel
Taurinyà, o el jutge de la vila, Josep Taurinyà. El seu emblema familiar està
representat per un toro, que encara es pot veure avui dia al llindar de la
porta del carrer de pujada cap al pont del Raval. A l’interior hi ha un arc de
mig punt rebaixat sobre impostes motllurades i dues pilastres amb forma humà:
un home i una dona, a més d’una data, el 1695.
5. Plaça Nova
6. Plaça Gran (o plaça Mercadal)
Plaça porxada on, des de temps antic, se celebrava
setmanalment el mercat de la vila. Hi tenia lloc la venda de productes bàsics
com la carn i el gra, però també d’altres articles com el sagí, la cera obrada,
la salsa de figues, fruits secs, llegums, espècies diverses com el safrà, o
mercaderies relacionades amb la indústria tèxtil o del ferro, com els draps de
lli, de llana, el cànem o el cuiro per adobar. També estava regulada a al avila
la venda d’esclaus.
A més, aquí es trobava la casa del Rei, seu de la Reial
Vegueria de Ripoll i el Ripollès, i, adossada a la muralla, al costat del
portal de l’Arquet, entre l’any 1707 i 1715, la casa del consell dels homes de
la vila de Ripoll.
7. Plaça de Sant Eudald
En mig d’aquesta plaça hi havia l’església de Sant Eudald,
construïda sobre l’antiga capella de Santa Oliva i dedicada el 3 de febrer de
1054. Dins de l’església s’hi torbava la confraria de Sant Eloi, que aglutinava
pràcticament tots els oficis de la vila: fusters, ferrers, traginers, mestres
de cases, hostalers, canoners, panyetaires, encepadors, corders, basters,
calderers i clavetaires. Als segles medievals, fins a principis del XVII, els
porxos de l’església es van convertir en un punt important de reunió dels homes
de la vila per tal de tractar assumptes polítics i socials, sempre “sots
invocació de Sant Eudald Màrtir”.
L’església es va enderrocar l’estiu de 1936 en el marc de la
Guerra Civil, d’aquesta manera va néixer la plaça actual.
8. Pont d’Olot, Raval d’Olot o de l’Hospital
9. Carrer de les vinyes.
10. Carrer perdut
Anomenat així perquè l’any 1651 va arribar a Ripoll un
important brot de pesta que va provocar una gran mortaldat entre els vilatans.
Es creu que la quantitat de morts va ser tan gran en aquest carrer que va
quedar completament deshabita, se’n va tapiar l’accés, i es va perdre el seu
nom de la memòria dels habitants ripollesos.
11. Església de Sant Pere de Ripoll
Últim punt de recorregut on podem trobar el Monestir que ja
vam visitar al matí.
MUSEU ETNOGRÀFIC DE
RIPOLL
Després de la visita a peu pel barri vell de Ripoll vam
adreçar-nos al Museu Etnogràfic de Ripoll.
A finals del segle XIX es féu patent, entre la burgesia
il·lustrada del Ripollès, la consciència que un gran patrimoni tradicional
estava a les portes de l’oblit. La industrialització havia fet que l’entorn
aparentment immutable dels nostres avantpassats canviés ràpidament. Era la cultura
d’un poble: oficis, artesania, costums, llegendes, cançons i balls, creences i
supersticions transmesos anònimament de generació en generació. Aquella minoria
sensibilitzada s’adonà que calia preservar la memòria dels temps antics com a
lliçó per al futur.
Al mateix temps, a Catalunya aquells aspectes de la pròpia cultura s’elevaven a la categoria de símbols nacionals destinats a reconèixer la pròpia identitat. Aquest fou entre nosaltres l’esperit de la Renaixença. Era el naixement del folklore, l’arxivística i l’excursionisme, i un fruit rellevant fou la creació de l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll, a les golfes de l’església de Sant Pere. Cal destacar que, ja de bon principi, i malgrat l’amateurisme d’aquells promotors, es va saber progressar des del simple col·leccionisme cap a la sistemàtica més adequada a una ciència social, que és com avui entenem l’etnologia. Passaren els anys i el museu de Ripoll esdevingué un ‘museu de museus’ per la seva representativitat. Avui, en el seva moderna ubicació, el Museu Etnogràfic de Ripoll ha arribat a ser el museu de referència del Pirineu Oriental.
Al mateix temps, a Catalunya aquells aspectes de la pròpia cultura s’elevaven a la categoria de símbols nacionals destinats a reconèixer la pròpia identitat. Aquest fou entre nosaltres l’esperit de la Renaixença. Era el naixement del folklore, l’arxivística i l’excursionisme, i un fruit rellevant fou la creació de l’Arxiu Museu Folklòric de Ripoll, a les golfes de l’església de Sant Pere. Cal destacar que, ja de bon principi, i malgrat l’amateurisme d’aquells promotors, es va saber progressar des del simple col·leccionisme cap a la sistemàtica més adequada a una ciència social, que és com avui entenem l’etnologia. Passaren els anys i el museu de Ripoll esdevingué un ‘museu de museus’ per la seva representativitat. Avui, en el seva moderna ubicació, el Museu Etnogràfic de Ripoll ha arribat a ser el museu de referència del Pirineu Oriental.
El Museu Etnogràfic de Ripoll és memòria i és vida: llegat
de les persones que ens han precedit i ensenyament per al futur. Les
generacions actuals i les que ens succeeixin som i seran producte d’antigues
formes de viure, pensar i lluitar.
El museu està dividit en dotze àmbits, el que provoca una
amplia visió del nostre passat col·lectiu. Aquest àmbits són: Ripoll i El
Ripollès, l’antic museu, treball de camp, treball a la llar, vida a la llar,
religiositat, jocs i joguines, oficis (treball a la vila), la llana i el cànem,
la Farga i el ferro, les armes de foc ripolleses i la societat del present
(vitrines del futur).
Vam gaudir molt de la visita a aquest museu. Els objectes
que vam poder veure, d’una gran varietat temàtica i històrica, ens van fer
recordar episodis i estris de la nostra infància, així com de les nostres
famílies.
En acabar la visita al museu, vam fer una nova passejada per
Ripoll fins que vam decidir tornar a casa.
