La vaga de La Canadenca
La vaga de La Canadenca
Exposició del Museu d'Història de Catalunya (Barcelonès)
22 de desembre de 2019
Exposició del Museu d'Història de Catalunya (Barcelonès)
22 de desembre de 2019
La Marisa i jo hem anat a veure aquesta exposició organitzada pel Museu d'Història de Catalunya que teníem moltes ganes de veure. Ha estat del tot interessant, l'hem gaudit i hem conegut més detalladament aquests fets tant importants de la nostra història. Una exposició del tot recomanable per enriquir el coneixement sobre el sindicalisme del nostre país a les primeres dècades del segle XX.
Hi ha esdeveniments que la memòria col·lectiva recorda com a
moments de triomf i la vaga de La Canadenca n’és un. Obtenir la jornada de 8
hores va ser indubtablement una gran fita en la lluita pels drets laborals de
la classe obrera. Al cap de cent anys d’aquells fets, aquesta exposició vol
ressaltar el paper de Catalunya en la consecució d’aquesta important millora en
les condicions de treball.
La vaga es va iniciar a l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro,
que estava duent a terme el projecte d’electrificació de Catalunya, va ser
liderada pel Comitè de la Regional Catalana de la CNT i la van protagonitzar i
guanyar obrers que treballaven en diferents indrets de Catalunya.
L’exposició que us presentem està dividida en tres àmbits:
el context, la vaga en si i la llarga lluita per aconseguir la reducció de la
jornada laboral a 8 hores. Les imatges de fotoperiodistes i d’humoristes
gràfics, les filmacions, l’aportació de documents originals i les reflexions de
protagonistes dels fets són els recursos que utilitza l’exposició per relatar
visualment els esdeveniments, identificar alguns dels seus protagonistes i
apropar- nos a l’època. A més, la cronologia facilita entendre millor cada
etapa d’aquesta mobilització.
 |
Amb grans olles es feien menjars col·lectius
pels vaguistes
|
La jornada de 8 hores va suposar un abans i un després en
les condicions de treball, però la lluita sindical continua avui en dia perquè
encara resten molts drets laborals per conquerir.
El context
Cal conèixer l’escenari en què es van produir els fets per
entendre la mobilització. L’empresa des d’on es propaga la vaga, La Canadenca,
primera multinacional que va operar a Catalunya, desplegava la seva activitat
al sector energètic, clau en l’economia, en la producció i distribució de la
nova font d’energia de l’època: l’electricitat.
Aquells anys són també anys de canvi per al moviment obrer:
l’organització obrera atomitzada va donant pas a grans organitzacions sindicals
una de les quals, l’anarquista CNT, va liderar la mobilització.
En el context polític català cal destacar en aquell moment
el paper d’una institució, la Mancomunitat de Catalunya, que havia aconseguit
federar les quatre diputacions a fi de gestionar-ne millor els recursos i que
maldava per aconseguir l’aprovació del primer Estatut d’autonomia.
La Canadenca
La segona revolució industrial es va caracteritzar per l’ús
de noves fonts d’energia: el petroli i l’electricitat. A Catalunya, entre el
1897 i el 1913, es va produir un gran creixement de la indústria elèctrica en
aplicar-se a l’enllumenat, ja que era una energia més neta, segura, fàcil
d’usar que no el gas i, a més, no produïa olors.
 |
| Seu de La Canadenca al carrer Paral·lel de Barcelona |
Una companyia va revolucionar el panorama de les empreses
elèctriques durant el segon decenni del segle XX: la Barcelona Traction, Light
and Power Company, Ld., fundada per Frederick Stark Pearson el 12 de setembre
de 1911 a Toronto, Canadà (d’aquí ve que fos coneguda popularment com La
Canadenca). L’empresa tenia accionistes canadencs, britànics i, des del 1914,
belgues, i va ser la primera gran multinacional que es va implantar a
Catalunya. La companyia operava amb bancs amb seu a la ciutat de Londres
(Canadian Bank of Commerce, Bank of Scotland i Bank of Edinburgh), però
invertia els actius a Catalunya. El seu model de negoci tenia com a principal
mercat Barcelona, on l’energia elèctrica s’usava en l’enllumenat, els tramvies
i el ferrocarril. Però treballava a tot Catalunya, on va començar a bastir les
grans xarxes que acabarien després subministrant electricitat a tot el
territori català.
 |
| Marisa junt a una reproducció d'una oficina |
El sindicalisme
Catalunya, a començament del segle XX, tenia uns dos milions
d’habitants. Eren temps d’intenses migracions del camp a la ciutat: mà d’obra
procedent de les zones rurals de l’interior de Catalunya i de València, d’Aragó
i de Múrcia es desplaçava en gran nombre cap a les ciutats on hi havia els
centres fabrils.
Les condicions de vida dels obrers es caracteritzaven pels
salaris baixos, les llargues jornades laborals i les condicions insalubres a
les fàbriques. En aquest context laboral, les dones i els infants constituïen
la mà d’obra més barata.
El 1910 es va crear la Confederació Nacional del Treball
(CNT), anarquista, que va esdevenir aviat el sindicat majoritari. Arran de la
Primera Guerra Mundial, va augmentar el preu dels productes de primera
necessitat, van empitjorar les condicions de vida de la classe obrera i les
tensions socials van desembocar en fets com la vaga general revolucionària del
1917 o la revolta de les dones del 1918.
La Mancomunitat
A la segona dècada del segle XX, el sistema polític de la
Restauració espanyola havia entrat en crisi i conservadors i liberals es
repartien el poder en governs que cada cop duraven menys.
La Mancomunitat de Catalunya es va poder crear pel Reial
decret de 1913 del govern d’Eduardo Dato i així, entre el 1914 i el 1925, les
quatre diputacions catalanes es van agrupar per millorar l’eficàcia dels seus
serveis i optimitzar els seus recursos. El primer president de la Mancomunitat
va ser Enric Prat de la Riba i, a la seva mort, el va succeir en el càrrec
Josep Puig i Cadafalch (que l’any 1923 es va haver d’exiliar per culpa de la política
anticatalanista de Primo de Rivera). Després i fins a la dissolució de la
Mancomunitat el 1925, va presidir-la Alfons Sala.
La institució va posar en marxa una política de
modernització material i cultural del país que té, com a principals assoliments,
la recuperació de la llengua catalana en l’àmbit públic i normatiu, la creació
d’institucions culturals, la construcció de biblioteques populars i la
implantació de la xarxa de telèfons i d’altres infraestructures. A finals de
1918, juntament amb la Lliga Regionalista de Francesc Cambó i amb l’Assemblea
de Parlamentaris, la Mancomunitat va impulsar un primer projecte d’Estatut
d’autonomia.
La vaga
Els dirigents de la CNT van comprovar l’eficàcia dels
sindicats únics acordats al Congrés de Sants quan, un cop iniciat el conflicte
a Camarasa, els treballadors de La Canadenca van començar una vaga contra
l’empresa que dominava el sector de l’energia en el món industrial català.
La mobilització obrera es va estendre de Camarasa a Lleida,
a Barcelona i altres indrets de Catalunya i va ser secundada per molts
treballadors que havien vist disminuir el seu poder adquisitiu durant la Gran
Guerra i que, a l’inici de la postguerra, fins i tot veien perillar la seva
feina.
L’empresa i les autoritats polítiques es van veure superades
pels efectes de la mobilització obrera. El Sindicat Únic d’Aigua, Gas i
Electricitat va deixar Barcelona a les fosques i també sense subministrament
d’energia els tramvies i les empreses, que es van haver d’aturar. La
confiscació de La Canadenca, la militarització dels treballadors en vaga i la
declaració de l’estat de guerra van comportar la persecució de sindicalistes.
Com a resultat, les presons es van omplir de treballadors. Finalment, però, es
va imposar la necessitat d’arribar a un pacte.
 |
| La revolta de les dones... |
La reticència dels vaguistes a tornar a la feina si els
companys de la presó no eren excarcerats va provocar la declaració de la vaga
general. La mobilització va aconseguir finalment una victòria sindical
indubtable: la publicació del Decret de la jornada de 8 hores per a tot
l’Estat.
Camarasa
El novembre de 1918, el Sindicat de Camarasa --afiliat al
Sindicat Únic de Construccions de la CNT-- va aconseguir petites millores
laborals per als treballadors que construïen la central hidroelèctrica de La
Canadenca en aquest municipi. L’1 de desembre, però, el director de construccions,
el senyor Caldwell, va instar la Guàrdia Civil perquè escorcollés els
treballadors a l’entrada de l’obra. Aquest fet va ser determinant per a la
declaració de la vaga.
 |
| Obres a Camarasa |
L’aturada va tenir un seguiment massiu i el comitè de vaga
va demanar la fi dels escorcolls i millores salarials. A partir de l’11 de
desembre, el Comitè de la CNT de Catalunya va dirigir la mobilització, va
exigir la jornada de 8 hores com a principal reivindicació i va dissenyar
l’estratègia per estendre la vaga a Lleida i a la resta de Catalunya. Alhora,
el sindicat es va organitzar per recaptar diners i oferir així suport econòmic
als vaguistes, cosa que va permetre mantenir l’aturada gairebé un mes i mig.
Barcelona
Un conflicte circumscrit a un centenar de treballadors de
l’oficina de Riegos y Fuerza del Ebro va iniciar la vaga de La Canadenca a
Barcelona. La CNT, amb molts dels seus dirigents a la presó, va organitzar la
lluita i va aconseguir que treballadors del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i
Electricitat de diferents empreses s’hi sumessin i s’anessin incorporant a la
vaga. El resultat va ser sorprenent: la ciutat va quedar a les fosques i sense
energia.
L’Estat va reaccionar confiscant empreses -amb el vistiplau
dels seus directors- i els vaguistes van ser substituïts per soldats de l’exèrcit
que havien de normalitzar els serveis aturats. La militarització obligava els
treballadors a retornar a la feina, però molts s’hi van negar i van ser
empresonats. Finalment, les autoritats polítiques van implicar-se en el
conflicte i el van reconduir cap a la negociació i l’acord. En el míting
celebrat a la plaça de toros de Les Arenes, Salvador Seguí va aconseguir
convèncer els treballadors perquè tornessin a la feina.
 |
Enginyers militars supliren als vaguistes
al Ferrocarril de Sarrià
|
La vaga general
El 24 de març, davant l’incompliment d’alliberar els presos,
es va declarar la vaga general, a la qual s’hi van afegir treballadors de
moltes empreses, des de les elèctriques fins a les pompes fúnebres. El capità
general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, va declarar l’estat de guerra i
l’exèrcit, amb l’ajut del sometent, el va fer complir, alhora que va procurar
garantir d’alguna manera el subministrament d’aliments a la ciutat.
 |
| Conseqüències dels aldarulls a la vaga |
A conseqüència d’aquesta vaga i de la força del moviment
obrer, la patronal catalana va reaccionar ordenant el locaut (tancament
patronal o vaga d’empreses i acomiadament dels treballadors) i perseguint els
sindicalistes.
 |
Pou d'aigua a Cornellà vigilat per l'exèrcit
durant la vaga general
|
El 3 d’abril el Govern de Madrid va intervenir en el
conflicte per frenar l’escalada de tensions i es va publicar el Decret de la
jornada de 8 hores, el gran triomf de la vaga de La Canadenca.
La llarga lluita per les 8 hores
Des de l’inici de la industrialització, els treballadors han
lluitat per reduir les jornades laborals abusives. Durant la segona meitat del
segle XIX, sindicats apolítics dels Estats Units i socialistes i anarquistes
d’Europa van impulsar la lluita per la jornada de 8 hores. L’any 1866, la
Primera Internacional la va convertir en símbol i reivindicació del treball
d’arreu. El lema “8 hores de treball, 8
hores de descans i 8 d’esbarjo” va tenir
molt d’èxit.
La reivindicació de les 8 hores a Catalunya va començar al
segle XIX, durant la Primera República, època en què es va regular per primera
vegada el treball infantil. El 1903 es va crear l’Institut de Reformes Socials,
que va promoure la regulació del treball femení, infantil i d’activitats
perilloses. El 1904 es va aconseguir el descans dominical i el 3 d’abril del
1919, com a conseqüència de la vaga de La Canadenca, va arribar finalment el
Decret de les 8 hores. Així, per la pressió exercida des de Catalunya, Espanya
esdevé el primer país de l’Europa occidental que aconsegueix aquest avenç.
Després de la visita a l'exposició i com és habitual a les nostres visites al MHC, vam anar a fer un vermut i menjar uns calamars a la romana. Què hi farem!
