La dansa de la venjança

La dansa de la venjança
Ateneu de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental)
15 de novembre de 2019

El passat 15 de desembre vam anar a l’Ateneu de Cerdanyola per veure una obra de teatre producció del teatre Villarroel.

En començar aquest comentari, he decidit introduir una crítica de Júlia Costa, bàsicament per centrar el tronc argumental i situar la història de Jordi Casanovas, amb la direcció de Pere Riera. Comentar però que aquesta crítica és de quan es representava al Teatre Villarroel en que la protagonista estava representada per Laia Marull. A Cerdanyola l’actriu protagonista ha estat Maria Ribera.

La crítica diu així. “La dansa de la venjança ofereix un notable i espinós dol interpretatiu entre Pablo Derqui i Laia Marull, una parella de ficció que s’ha separat i que es retroba per primera vegada, després d’aquesta separació, complexa i mal tancada. Els dos actors estan en tot moment damunt de l’escenari i la tensió entre els personatges no s’abalteix en cap moment. Un tercer personatge, invisible però definitiu, és el fill de la parella, objecte de discussions i manipulacions per part de tots dos, la víctima innocent que està perdent la innocència i repetint capteniments negatius.”

“En aquest tens diàleg aniran sorgint ressentiments, manipulacions mútues, infidelitats de l’home, records incòmodes, mentides i mitges veritats. No hi ha aquí bons i dolents. O potser sí. En tot cas l’autor no pren partida per cap dels dos i no cau en el parany del maltractament recurrent, en tot cas aquest ha estat contingut, psicològic, però per ambdues parts. La dona és inestable mentalment i no ha superat alguns problemes antics. El fill, a causa de la situació, té problemes a l’escola. O això és el que ens explica la dona, ja que al llarg de la narració planen  alguns dubtes sobre allò que ella explica o es capaç d’explicar per tal de justificar-se.”

“Hi ha al darrere de l’obra, una certa metàfora del mon d’avui. La violència, en molts casos, esta reprimida, continguda, afortunadament, però qualsevol circumstància extrema, real o potenciada, pot fer que surti el pitjor de cadascú. El fill, en aquest cas, és tractat com una mena de botí de guerra. L’obra és interessant, tot i que en algun moment resulta reiterativa i l’abrupte final no em sembla del tot convincent. El mite de Medea, personatge sobre el qual debaten els protagonistes, és reflecteix en la situació actual d’aquesta parella que ha passat de l’amor a l’odi i el ressentiment. L’home és un triomfador professional, més o menys, però la dona no sembla haver tingut una feina estable fins que no es va dedicar a la pintura, afició que va representar un punt més de conflicte entre tots dos.”

“Falta alguna cosa en aquesta història, una progressió més acurada de la tensió o una explicació més aprofundida dels fets del passat, que justifiquin el desenllaç. Resulta interessant el repartiment de responsabilitat entre el violent potencial i aquell que el provoca. L’home ens sembla un masclista relativament tebi, contingut, però amb un sentiment de superioritat que no pot reprimir. Es cau en certs tòpics, l’home més important econòmicament i professional, infidel, insegur en molts aspectes. La dona, subjecta a comportaments manipuladors i amb problemes psicològics evidents que ens evoquen l’antic histerisme femení. En tot cas, un text i un plantejament molt interessants, que no deixen indiferents, amb un equip teatral de gent de la mateixa generació, si fa no fa, la de mitjans dels setanta que ara es troba en la plenitud de la seva maduresa i en actiu.”

Bé, abans de donar el meu parer voldria apuntar que el teatre, al meu criteri, són emocions, reflexions, enriquiment i sentiments que una obra teatral aporta als espectadors a través dels seus intèrprets. Dit això, he d’estar en desacord amb gran part de la crítica abans transcrita.

Coincidim en que és una trobada d’una parella amb una separació mal tancada molt ben interpretada per Pablo Derqui i en aquest cas per Maria Ribera, però amb el que no puc estar d’acord amb la crítica és en que “no hi ha bons i dolents”.

Per a mi, l’obra presenta l’execrable manipulació d’un esser masclista i dominador, gosaria fins i tot a qualificar de misogin, que únicament pretén sotmetre psíquicament a la seva ex-parella, en benefici dels seus interessos. Als cinc minuts, i tiro llarg, els meus sentiments envers el personatge masculí ja bategaven en forma de rebuig davant del ser masclista dominador.

La crítica ens parla també de “maltractament psicològic” per ambdues parts. Bé doncs, que s’ho faci mirar perquè el que jo entenc és que després d’anys de dominació per part de la figura masclista i patiment i submissió de la figura femenina, només hi ha un atac de la dona en forma de venjança per tots els anys viscuts anteriorment. El desenllaç potser només reflecteix la victòria pírrica dels dèbils.  

A la crítica (i no vull valorar-la més) es comenta que falta argumentació per a justificar el desenllaç de la història. Evidentment, res no justifica la violència ni l’assassinat, però la crítica no troba prou justificable anys de submissió i maltractaments per arribar a un desenllaç com aquest?

Per acabar només vull comentar la gran interpretació de Pablo Derqui, immens en tots els aspectes de la interpretació.