Teatre-Museu Dalí
Teatre-Museu Dalí de Figueres
Alt Empordà
3 de setembre de 2019
Alt Empordà
3 de setembre de 2019
Aquest setembre la Marisa i jo vam fer una escapada a Platja
d’Aro. El temps no ens va acompanyar gaire per poder fer un bany a les platges
i per això, vam decidir dur a terme una visita que feia molt de temps que volíem
fer, anar al Museu Dalí de Figueres. Jo ja l’havia visitat als anys vuitanta
però la Marisa no el coneixia i va quedar encisada tant de la figura de Dalí
com de les obres que hi vam poder veure.
El Teatre-Museu Dalí, inaugurat el 1974, fou construït sobre
les restes de l'antic teatre de Figueres, i forma part del triangle dalinià
empordanès junt amb el Castell Gala Dalí de Púbol i la Casa-Museu Salvador Dalí
de Portlligat, tots gestionats per la Fundació Gala-Salvador Dalí. És
considerat com l'objecte surrealista més gran del món.
Història
L'edifici del Museu Dalí és un monument del municipi de
Figueres (Alt Empordà) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de
Catalunya. L'espai que actualment ocupa el Teatre-Museu Dalí fou, durant molts anys,
un teatre notable (anomenat Teatre Principal de Figueres, construït entre 1849
i 1850, obra de l'arquitecte Josep Roca i Bros) i ple d'activitat en la vida
figuerenca de l'època (pel qual hi passaren de gira les principals companyies
d'òpera que actuaven al Liceu de Barcelona i una gran quantitat de grups de
sarsuela i de teatre que constantment recorrien Espanya. Sorgí com a resultat
de l'activitat cívica cultural i associativa de la societat figuerenca del
segle XIX. Fou un exemple més dintre de l'onada de construcció de teatres,
entre els quals destaquen els d'Olot, Girona, Barcelona, Reus, Valls, etc.
El 1939 s'incendià i quedà parcialment destruït i posteriorment
abandonat. Quan Dalí era petit era l'únic teatre de Figueres, i aquí havia
estat on havia vist les seves primeres obres teatrals i altres espectacles); un
teatre que ja havia estat construït sobre un altre teatre encara més antic,
aixecat el 1814, segons diferents historiadors, i que a la vegada havia estat,
antigament, un cementiri.
La construcció de l’actual Teatre-Museu
L'any 1960 Dalí era una figura de renom mundial, i Ramon
Guardiola i Rovira, el llavors alcalde de Figueres, s'adonà de seguida que la
vila natal de l'artista havia de tenir un espai on hi estigués representat i es
difongués la seva obra.
El 8 de novembre d'aquell mateix any, però, Dalí i Gala havien
signat un llegat conjunt on es deia que totes les seves pintures, dibuixos i
altres creacions artístiques anirien a parar al Museo del Prado; i els seus
béns i immobles al departament de Belles Arts del Ministeri d'Educació de
Madrid. Per aquest motiu, el maig de l'any següent, el 1961, quan els Dalí havien
tornat del seu viatge anual a París i Nova York, Guardiola va anar a veure'ls
en persona a Portlligat. L'objectiu de la visita era convèncer l'artista
d'habilitar una sala al Museu de l'Empordà dedicada a la seva figura i a la
seva obra.
La resposta del geni
L'any 1954, Dalí havia presentat una ‘Mostra di quadri, disegni
ed oreficerie a la Sala de les Cariàtides del Palau Reial de Milà’, propietat
del seu amic el comte Theo Rossi di Montelera, que havia estat bombardejat el
1943 durant la II Guerra Mundial. Dalí havia començat a pensar en les parets
cremades del Teatre Municipal de la seva Figueres natal com a possible espai on
exposar la seva obra. Per aquesta raó, quan el fotògraf i amic comú Melitó
Casals, Meli, el va anar a visitar per fer-li la mateixa proposta que Guardiola,
el mestre li va contestar que no volia una sala al Museu de l'Empordà, sinó tot
un museu per a ell. I no tan sols això, sinó que ja havia decidit
l'emplaçament: les ruïnes del Teatre Principal.
La tria de l'enrunat Teatre Principal va ser molt inspirada des
de tots els punts de vista. Tal com va comentar Dalí a Guardiola, aquell espai
era el més adequat per tres raons: la primera, perquè sóc un pintor eminentment
teatral; la segona, perquè el Teatre es troba al davant de l'església on vaig
ésser batejat; i la tercera, perquè precisament fou en la sala del vestíbul del
Teatre on vaig exposar la meva primera mostra de pintura. Efectivament, és ben
sabut que Dalí era un showman excèntric, també és cert que va ser batejat a
l'església de Sant Pere de Figueres, davant del Teatre Principal, i que hi
havia exposat el 1918 amb els pintors Bonaterra i Montoriol, i sol el 1919.
1961 L’homenatge de Figueres a Dalí
El 12 d'agost de 1961 Figueres va retre un homenatge a Dalí.
Hi va haver nombrosos actes, com una corrida de toros i altres celebracions en
honor a l'artista (espetec de focs d'artifici, desfilada de gegants i colles
folklòriques, etc.). Dalí va fer una cerimoniosa entrada a la plaça amb el seu
Cadillac descapotable, i va donar-hi la volta sota els aplaudiments del públic.
Al vespre, després del descobriment d'una placa a la façana de la casa on Dalí
va néixer, al carrer Monturiol, i d'una multitudinària recepció a l'ajuntament
(on va rebre la Fulla de Figuera de Plata de la ciutat), va arribar el moment
culminant del dia: enmig de les ruïnes carbonitzades del Teatre Principal, Dalí
va anunciar la creació del seu Museu. Era un emplaçament predestinat, va
aclarir als assistents, perquè hi havia fet la seva primera exposició. Però no
se n'havia de canviar res, perquè cada centímetre d'aquelles parets tan brutes
era una autèntica pintura abstracta. Seria l'únic museu surrealista del món. I
no contindria cap original. Dalí hi instal·laria grans fotografies de totes les
seves obres, tapades amb plàstic per protegir-les contra els elements externs.
Els visitants no en quedarien decebuts: les fotografies de pintures serien
millors que les pintures mateixes. Els interessats en l'obra de Dalí haurien de
venir a Figueres, perquè seria l'únic lloc del món on es podria contemplar tot
el volum de la seva producció.
Malgrat els somriures i aplaudiments, Guardiola i els
regidors de l'ajuntament es devien demanar en quina una s'havien ficat. Un museu
sense teulada, sense cap obra original i, com a peces exposades, centenars de
fotografies de les pintures i els dibuixos de Dalí... No tenia precisament
l'aire d'haver de ser cap gran atracció turística ni cap centre d'estudis
dalinians. Va ser també aquesta l'opinió que hi va haver a Madrid, i, per molt
que Dalí hagués donat a entendre als mitjans de comunicació que el departament
de Belles Arts del Ministeri de Cultura de Madrid participaria en el projecte,
no hi va haver cap representació oficial per part d'aquest cos. Dalí va
comprendre ben aviat que l'edifici s'hauria de reconstruir completament i no es
podria deixar exposat a la pluja i la tramuntana com d'entrada havia pensat, i
que, si es volia obtenir ajuda oficial per al Museu, hauria de contenir un
volum substancial d'obra original.
Entrebancs polítics, la Cúpula de Piñero i els inicis de la
construcció
Després d'aquella jornada històrica per a la ciutat de
Figueres hi va haver un parèntesi durant el qual van córrer rumors que el Museu
no es podria construir per falta de finançament. El departament de Belles Arts
del Ministeri de Cultura de Madrid no es pronunciava i els mesos passaven sense
que s'iniciessin les obres del tan desitjat Teatre-Museu. Gràcies, però, a la
tossuderia d'uns pocs entusiastes, amb Guardiola al capdavant, i emparant-se en
una antiga llei franquista (concretament la de l'obligació de l'estat a reparar
les zones afectades per la guerra civil per part del Servicio Nacional de
Regiones Devastadas y Reparaciones, tot i que aquest organisme ja feia temps
que estava dissolt i a més l'edifici del teatre no l'havia fet malbé una acció
bèl·lica, sinó el descuit d'uns mercenaris franquistes que hi van calar foc per
accident), finalment el Ministeri de l'Habitatge de Madrid es va fer subsidiari
de les omissions i de l'abandonament històric. Però encara haurien de passar
uns quants anys abans no es comencessin les obres.
El 1964 Dalí va declarar a la revista Time que el Museu es
començaria amb la instal·lació d'una cúpula reticular de Richard Buckminster
Fuller sobre l'escenari de l'antic teatre (és a dir, es començaria el Museu pel
sostre). Malgrat l'entusiasme de Dalí amb la idea que fos l'arquitecte
estatunidenc qui dissenyés la cúpula per al seu Museu, la seva voluntat no va
poder ser satisfeta per una qüestió pressupostària.
El 29 de gener de 1968, mitjançant una proposta municipal,
s'acordava que l'antic teatre es reconvertís en Museu Dalí. A més, l'any
següent, el 1969, s'encarregava a l'arquitecte murcià Emilio Pérez Piñero la
construcció de la cúpula geodèsica que tant anhelava Dalí. Pérez Piñero era, en
aquell moment, l'únic arquitecte a Espanya que fes aquest tipus d'estructures.
Aquest tracte no hauria estat possible sense les gestions del catedràtic de
l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid, i col·laborador de la Direcció
General d'Arquitectura, Antonio Cámara Niño, el qual es desplaçà fins a
Figueres per conèixer l'edifici i posar-se d'acord amb els arquitectes Ros de
Ramis i Bonaterra.
Finalment, el 13 d'octubre de 1970, tenia lloc una
preinauguració del Teatre-Museu, en què Dalí va mostrar públicament la tela central
del sostre del Palau del Vent i en va exposar l'esbós complet. La rehabilitació
de l'edifici seria dirigida pels arquitectes Joaquim de Ros i de Ramis i el
figuerenc Alexandre Bonaterra Matas. Es pot dir que aquesta és la data d'inici
oficial de la construcció de l'actual Teatre-Museu Dalí.
Durant els mesos d'agost i setembre de 1973 es va presentar
al museu, amb un ample ressò mediàtic, l'exposició ‘Dalí, su arte en joyas en
benefici de la Sociedad Española de Amigos de la Infancia’, mostra que es pot
considerar un preludi de la inauguració oficial del Teatre-Museu.
La inauguració de l’edifici inacabat
En aquella època (abril de 1974) Dalí tenia molt present el
seu Teatre-Museu de Figueres, i des Canes va telefonar a Ramon Guardiola per
donar-li instruccions. El 2 de maig, quan va arribar a Figueres i va donar una
de les seves possessions més preuades, La panera del pa, Guardiola (que ja no
era alcalde però continuava estretament relacionat amb el projecte) va saber
que la batalla estava guanyada. Feia tretze anys que havia assumit la
responsabilitat de convertir el somni de Dalí en realitat. Li havia calgut
submergir-se en munts i més munts de paperassa, i hi havia hagut contratemps
constants; però els seus esforços sobrehumans estaven a punt de tenir la seva
recompensa. Ara només calia donar els últims tocs als estatus de la Fundació i enllestir
la composició de la junta.
El 20 de maig de 1974, Dalí, que acabava de complir els
setanta anys, va anar amb cotxe a Madrid amb Guardiola i Gonçal Serraclara, on
va tenir entrevistes amb Franco, el príncep Joan Carles i altres autoritats,
totes amb la intenció de garantir que el museu s'inaugurés aquell setembre tal
com estava previst. Aquell mateix mes, a més, Dalí i Gala havien firmat uns testaments
conjunts radicalment nous segons els quals tot el seu patrimoni artístic havia
d'anar a parar no al Prado, com el 1960, sinó, sota els auspicis del Patrimonio
Nacional, al Teatre-Museu de Figueres.
Finalment, el 28 de setembre de 1974, va tenir lloc la
inauguració oficial de l'edifici, tot i no estar acabat encara del tot.
En ocasió de l'esdeveniment Figueres era plena a vessar, amb
una pròdiga presència de hippies vestits de colors cridaners. Hi havia càmeres
de televisió pertot arreu. Pels carrers van actuar majorettes, dansaires,
músics i un elefant, i ni tan sols la tramuntanada que bufava va aconseguir
desanimar la gentada que esperava veure com Dalí i la seva musa arribava amb el
seu Cadillac descapotable. Després de la cerimònia oficial a l'ajuntament, on
el ministre d'Habitatge va lliurar l'edifici a l'Ajuntament i van concedir a
Dalí la Medalla d'Or de Figueres, la parella va recórrer a peu els pocs metres
que els separaven del Teatre-Museu, on més d'un miler de convidats començava a
impacientar-se perquè tot anava tard.
Als seus vuitanta anys, aparents tot i les operacions de
cirurgia facial i la perruca negra, Gala va fer la seva entrada a l'edifici en companyia
de Dalí duent un ram de fragants nards de l'Índia i amb un aire una mica
atordit. Els acompanyava Amanda Lear, esplèndida amb el vestit de mussolina de
color castany clar que Dalí li havia comprat especialment per a l'ocasió. Gala,
a més, havia fet venir amb avió des de Nova York Jeff Fenholt, l'aleshores
flamant protagonista de Jesus Christ Superstar a Broadway, però, mentre
s'obrien pas en direcció a l'entrada del Teatre-Museu, el personatge va quedar
enrere enmig de l'aglomeració, la qual cosa va desconcertar Gala, que el
buscava desesperada. En qualsevol cas, el Teatre-Museu Dalí quedava inaugurat.
Les reaccions respecte al museu van ser molt variades, però
el sentiment general era que hi faltaven obres de pes per molt que Dalí pogués
afirmar que constituïa un Teatre de la Memòria destinat a estimular el
subconscient del visitant i fer-hi tenir inesperats descobriments íntims. La
persona que segurament estava més decebuda aquell vespre al Teatre-Museu era
Ramon Guardiola. Considerava que Dalí hauria hagut d'estar acompanyat no tan
sols per les autoritats locals i les de Madrid, sinó també per artistes,
escriptors i intel·lectuals de vàlua internacional, dels quals no se'n veia ni
un. L'esdeveniment havia estat pensat sobretot per satisfer els interessos i
els objectius dels polítics, no per fer honor al desig manifestat per Dalí que
el Teatre-Museu es convertís en un dels centres espirituals d'Europa.
Ampliacions posteriors
El museu va continuar creixent i desplegant-se, com un ésser
viu, ja que l'artista hi va aportar canvis i incorporacions fins a l'any de la
seva mort, el 1989. Aquest centre representa la seva darrera gran obra, i la
culminació d'una obra d'art total.
El Teatre-Museu Dalí actual comprèn no només l'edifici
situat a l'antic teatre, sinó també el conjunt de sales resultat de les successives
ampliacions del conjunt originari del Teatre Municipal: des de la cripta de
Dalí, fins a les sales pertanyents a Torre Galatea, edifici adquirit el 1981,
que formava part de les antigues muralles medievals de la ciutat, i on Dalí hi
va viure des de l'octubre de 1984 fins a la seva mort, el 23 de gener de 1989.
A més, entre els mesos de març i juny de 1998, la Fundació
va dur a terme la reconstrucció de la cúpula geodèsica del museu, un dels
projectes tècnicament més complexos dels que s'hi han realitzat d'ençà de la
seva inauguració. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya i portat a terme per l'equip d'arquitectes Clotet,
Paricio i Assoc. de Barcelona, la "nova" cúpula és exactament igual a
la que es va construir originalment, però els nous materials i les noves tècniques
amb què s'ha construït l'actual permeten garantir unes condicions òptimes de
conservació a l'interior del museu.
El conjunt del Teatre-Museu amb la Cúpula i la Torre Galatea
(amb la seva façana decorada amb maniquins, ous i pans de crostó) formen una
imatge inesborrable del paisatge urbà de Figueres, visitat per milions de turistes
d'arreu del món.
Els pans de tres crostons
A Dalí li van agradar els pans de tres crostons que feia un
flequer de Figueres situat al carrer Peralada, com va demostrar de vegades
portant-los per barret, i li va encomanar realitzar una cinquantena de pans
dels quals en van fer motlles i reproduccions. Les reproduccions van ser
pintades i col·locades a la façana del museu.
Col·lecció
El museu mateix es considera una obra d'art, però en el seu
interior es poden veure moltes obres mestres del pintor figuerenc. Dins de les
obres exposades es poden veure diferents exemples de tot el seu recorregut
artístic, des dels inicis on va experimentar amb el futurisme, impressionisme,
passant per l'explosió del surrealisme fins a obres tardanes. També cal
destacar el conjunt d'obres realitzades per l'artista expressament per al
Teatre-Museu, com la sala Mae West, la sala Palau del Vent, el Monument a
Francesc Pujols o el Cadillac plujós.
La llista següent és una selecció, per ordre cronològic, de
les obres més destacades exposades al Teatre-Museu Dalí:
La festa a
l'ermita (1921)
La Venus qui
somriu (1921)
Fires de la
Santa Creu de Figueres (1922)
Els primers
dies de la primavera (1922-1923)
Port Alguer
(1923)
Autoretrat
amb l'Humanité (1923)
Composició
satírica (1923)
Sifó i
ampolleta de rhum (1924)
Retrat de la
meva germana (1925)
Maniquí de
Barcelona (1926)
Noia de
Figueres (1926)
Natura morta
al clar de lluna malva (1926)
Figueres
ajagudes a la sorra (1926)
Pell de
gallina inaugural (1928)
Ocell
putrefacte (1928)
Metamorfosi
paranoica del rostre Gala (1932)
Retrat de
Gala amb dues costelles de xai en equilibri sobre la seva espatlla (1933)
Figura i
drapejat en un paisatge (1934)
Espectre del
sex-appeal (1934)
Elements
enigmàtics en un paisatge (1934)
Singularitats
(1935)
Composició
surrealista amb figures invisibles (1936)
Paisatge
pagà mitjà (1937)
La imatge
desapareix (1938)
Dos trossos
de pa expressant el sentiment de l'amor (1940)
Centaure
(1940)
Autoretrat
tou amb bacó fregit (1941)
Poesia
d'Amèrica - Els atletes còsmics (1943)
Estudi per a
Galarina (1943)
Estudi per
al teló de fons del Tristany foll (1944)
El nas de
Napoleó transformat en una dona encinta que passeja la seva ombra malenconiosa
entre les ruïnes originals (1945)
La panera
del pa (1945)
Galarina
(1945)
Retrat de
Pablo Picasso al segle XXI (1947)
Leda atòmica
(1949)
Galatea de
les esferes (1952)
Figura
rinoceròntica de l'Il·lisos de Fídies (1954)
Santa
Cecília ascensionista (1955)
Gala
d'esquena mirant un mirall invisible (1960)
Apoteosi del
dòlar (1965)
Crist de la
Tramuntana (1968)
Quant cau,
cau (1972-1973)
El Palau del
Vent (1972-1973)
Dalí d'esquena
pintant Gala d'esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides
a sis miralls vertaders (1972-1973)
Gala nua
mirant el mar que a 18 metres apareix el President Lincoln (1975)
Aurora,
migdia, capvespre i crepuscle (1979)
Al·lucinació
rafaelesca (1979)
Gala
contemplant l'aparició del Príncep Baltasar Carles (1981)
El camí de
l'enigma (1981)
Eco
geòlogic. La pietat (1982)
Otel·lo
somiant Venècia (1982)
Sense títol.
Cua d'oreneta i violoncel (1983)
Dins del
museu també s'hi poden veure obres de la col·lecció privada del mateix pintor,
amb obres d'artistes com ara Antoni Pitxot, Evarist Vallès, Modest Urgell,
Marcel Duchamp, Gerrit Dou, El Greco, Marià Fortuny, Meissonier, i Bouguereau,
entre d'altres.
