A peu per la Barcelona de les dones

Escrita per
A peu per la Barcelona de les dones
Ruta a peu organitzada pel Museu d'Història de Catalunya
9 de març de 2019

Amb motiu del dia de la dona, el Museu d'Història de Catalunya ha organitzat un seguit d'activitats relacionades amb la dona. Una d'aquestes activitats ha estat un itinerari a peu pels carrers de la Ciutat Vella, al que la Marisa i jo ens hem apuntat.
La guia del MHC ens ha fet un recorregut tant pels carrers com pels llocs significatius de la història de la ciutat. Hem vist llocs que han estat escenari quotidià de la vida de moltes dones anònimes amb els oficis més variats, però també del dia a dia de reines, metgesses, intel·lectuals, dones influents, ... el nom de les quals ha arribat fins als nostres dies. 


Tot passejant, ens va mostrar l’evolució històrica del paper de les dones a la societat i vam conèixer aquells indrets en els que encara avui podem trobar indicis del seu llegat. 
Al llarg del recorregut, hem tingut la possibilitat de veure les petjades d’alguna d'aquelles dones que han deixat empremta al llarg de la Història, des de la Barcelona romana fins al dia d’avui amb el desenvolupament del moviment feminista.

Les dones a Barcino


En sortint del Museu d’Història, el primer lloc que vam visitar va ser la porta que donava a mar de la Muralla Romana. En concret, les restes corresponen a un dels passos laterals per als vianants que pertanyia a una de les portes de la muralla de la ciutat romana de Barcino, construïda amb anterioritat a mitjan segle II dC. 


Cap a principis del segle IV dC, el pas va quedar inutilitzat i l'espai es podria haver destinat al cos de guàrdia que controlava l'entrada a la ciutat.


Tot i que podem trobar algun nom de dona a les restes de les tombes romanes de la ciutat, no ha arribat als nostres dies el nom de cap dona influent de l’antiga Barcino.


Cal recordar que les dones patrícies, tot i que naixien lliures, estaven sempre sota la tutela d’un home, el “pater familias”, i no podien votar ni ocupar càrrecs públics. Recordem que davant de la llei, les dones eren considerades sovint com a dèbils mentals i ignorants. Les seves principals funcions eren l’administració de la casa i l’educació dels fills.

Elionor de Sicília


Després vam apropar-nos al lloc on s’aixecava el Palau Reial Menor, residència d’Elionor de Sicília, esposa de Pere el Cerimoniós, que havia estat construït per a ella. Estava situat entre els actuals carrers d’Ataülf, dels Templers i de Palau  i fou enderrocat per la comtessa de Sobradiel el 1866. Avui només en podem veure una part com la façana de la capella templera de Palau. Rep aquest nom perquè en origen fou la seu del Palau dels Templers de la comanda templera a la ciutat comtal.


Elionor era una dona intel·ligent, decidida i amb ambició. Es creu que va rebre la seva acurada formació en un monestir de clarisses sicilianes. Era molt religiosa i amant de relíquies, les quals conservava desades en magnífics estoigs. La seva biblioteca estava fornida de llibres religiosos alguns dels quals estaven il·luminats. Vivia preferentment a Barcelona, a l’esmentat Palau Reial Menor, que comptava amb un hort per proveir la taula de la reina i una claveguera que arribava al mar. Li agradaven els ocells exòtics i animals d’altres latituds. 


Alguns estudiosos afirmen que el Palau podria considerar-se com el primer zoològic d’Europa. Se’n destaca la defensa dels seus fills en qualsevol qüestió, i es recorda especialment com va negar-se en vida al casament de la seva filla Elionor amb el príncep castellà Joan. Tot i així, a la seva mort, el Rei Pere va concertar aquest matrimoni amb Joan I de Castella de la dinastia Trastàmara.



Reginor i Francesca


Tot seguit vam desplaçar-nos a la Barcelona dels segles XII i XIV en visitar on havia estat el barri jueu medieval, és a dir, el Call. De fet, n’hi havia dos, el Call Menor i el Call Major que tenia el límit est al Carrer de Sant Honorat. A l’extrem d’aquest carrer hi havia un dels portals d’accés al Call i, en un carreró ara desaparegut, la font, la Sinagoga Poca i altres construccions medievals. La densitat de població del Call era la més alta de Barcelona, i els seus edificis els més alts de la ciutat. Tenia un altre de les seves portes a l'arc del Gall (ara de Sant Ramon). Disposava també de un magatzem de gra i una carnisseria. S'han documentat oficis com el de coraller, sastre i seder. La comunitat jueva va residir al call fins al 1391, quan fou assaltat amb el resultat de tres-cents morts. 


D’aquesta època la guia ens parlà de dues dones. Una fou Reginor, una metgessa d’origen jueu que vivia i desenvolupava la seva feina al Call barceloní. El seu renom ha arribat fins als nostres dies donat que els seus coneixements mèdics foren tan destacats a l’època que traspassà els límits del Call i de les diferents comunitats. 


L’altre nom correspon a Francesca, una curandera cristiana que també fou famosa. En diem curandera i no metgessa perquè a la societat medieval cristiana, el món dels metges estava reservat exclusivament als homes. Es feu famosa perquè, tot i els apercebiments de les autoritats perquè deixes de fer pràctiques medicinals amb el risc de ser tractada de bruixa o metzinera, seguí desenvolupant la seva feina de forma exitosa.


Aquestes dues dones i metgesses de l’edat mitjana, com moltes d’altres, foren encarregades de conservar i transmetre els coneixements, les tradicions i els costums del seu poble.

Hipòlita de Requesens


A tomb del segle XVI, ens desplaçarem a l’entrada del Palau Requesens per conèixer la figura de Hipòlita Roís de Liori i de Montcada, més coneguda per Hipòlita de Requesens ja que fou l’esposa de Lluís de Requesens.
Lluís de Requesens fou un militar, marí, diplomàtic i polític espanyol. Fou patge de Felip II quan era príncep, comanador major de Sant Jaume, representant del rei a Roma, lluità contra pirates i moriscos i a la batalla de Lepant. També governador del Milanesat i dels Països Baixos on trobà la mort als quaranta-set anys.


Però parlem de la seva vídua, Hipòlita, coneguda també com la trista comtessa de Palamós. En morir el seu marit, esdevingué usufructuària de totes les possessions d’ell, convertint-se en una de les vídues més importants del país. Havia nascut a València, descendent d’un llinatge noble d’Aragó, els Roís de Liori, després de la conquesta.
Hipòlita dedicà la seva vida a conservar i engrandir aquest patrimoni, cosa que fa a base de moltes hores de feina i de pocs escrúpols. Diem amb pocs escrúpols perquè s’apropià del títol de comtessa de Palamós que corresponia a la seva neboda al morir el seu marit, i perquè no respectar clàusules del testament fent casar la seva filla amb algun Requesens per mantenir el cognom, fent-ho amb un camarlenc i preceptor del príncep reial per obtenir favors de la Cort de Madrid. Un cop casada la filla mantingué, en contra del testament, l’usdefruit del patrimoni familiar.


Junt amb el manteniment i enriquiment del patrimoni, Hipòlita porta a terme una iniciativa en el negoci tèxtil que la converteix en dona de negocis. L'emperadriu Isabel concedeix al seu gendre Juan de Zúñiga un privilegi per a trenta anys per a poder construir uns molins per a cardar draps a Catalunya. Hipòlita (amb una inversió amb una finalitat totalment lucrativa) aprofita el privilegi per a introduir a Catalunya un nou aparell que es desconeix. Aquest aparell per a cardar els draps va substituir l'antiga perxa. La introducció del nou aparell és un èxit i desperta ràpidament l'interès dels paraires catalans, d'Hipòlita entra a formar part de la confraria i es converteix en la fabricant de l'aparell, que vendrà als seus confrares.
Cal destacar l’epistolari d’Hipòlita que conté 872 cartes, de les quals 89 són escrites per ella. Són cartes adreçades a la família i als administradors, posant en relleu com Hipòlita, un cop enviudada, dedica la seva vida a negociejar i no escatima esforços per tal de conservar i engrandir el patrimoni familiar i emprendre negocis tèxtils.

Les carasses


El segle XVII fou una centúria convulsa per Catalunya. Diferents revoltes populars com l’Avalot de les faves de Manresa, l’Avalot dels pobres de Valls o la revolta dels Angelets de la terra del Rosselló, culminà amb la Guerra dels Segadors.
Com a conseqüència de tots els conflictes, Catalunya es veié ocupada per tropes borbòniques que s’establiren a diferents casernes de les poblacions catalanes. La presència d’aquest homes, la misèria i la fam, va provocar un augment de la prostitució a les ciutats. Amb l’increment de la prostitució, les autoritats es van veure obligades a regular-ne l’activitat i controlar els bordells amb fins socials, sanitaris i recaptatoris. L’església fou l’encarregada de controlar els bordells que curiosament foren establerts prop de convents i esglésies.


El 1670 les autoritats de la ciutat van establir al carrer Egipcíaques un lloc destinat a acollir les dones de dubtosa reputació, conegudes com “penedides”. Les obres de l’establiment acabaren el 1677 i foren conegudes popularment com el Convent de les Egipcíaques. Posteriorment foren traslladades al Carrer de Sant Pau. 


Avui en dia, i així ho vam poder comprovar el carrer Mirallers, encara podem identificar els carrers on es duia a terme aquesta activitat en aquells temps, per la presència de les cares esculpides al xamfrà del carrers, anomenades carasses. Era la forma de senyalitzar la localització dels bordells als estrangers, no oblidem que, per exemple, les tropes borbòniques que ocupaven les nostres terres desconeixien el nostre idioma català.
En el recorregut doncs, s’ha volgut doncs també recordar a totes aquestes dones que van patir un segle tan convuls de la nostra història.

Josepha Vilaret


El següent lloc on ens vam adreçar var ser la plaça de la Llana, una plaça emblemàtica de Barcelona situada en el punt de confluència dels barris medievals de Santa Caterina, Bòria i Sant Cugat. La plaça té 500 anys o més d'antiguitat. Està documentada la seva activitat com a mercat a partir de l'any 1513, en un primer moment, de plats i olles i posteriorment de llana, d'aquí li ve el nom. Val a dir que en el proper barri de Sant Pere s'ubicaven multitud de telers i vapors relacionats amb el sector tèxtil.


En aquest lloc tingueren lloc els fets coneguts com el “rebomboris del pa” que van ser una revolta popular espontània contra la puja del preu del pa que es produí a Barcelona el 28 de febrer de 1789. El moviment, liderat per les dones, s'estengué durant uns quants dies adquirint una gran violència. Finalment fou sufocat pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto, mitjançant una forta repressió.


Encapçalà la revolta una dona anomenada Josepha Vilaret, de sobrenom “la negreta”, casada i mare de dues criatures. Com a conseqüència de la revolta, es van deportar unes 90 persones, moltes d'elles nouvingudes, i es va condemnar a mort cinc homes i una dona, Josepha Vilaret, que van ser executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella, tot i les protestes dels barcelonins.

Francesca Bonnemaison


El darrer lloc que vam visitar fou el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. Evidentment, la guia ens va parlar de Francesca Bonnemaison, pedagoga, escriptora i promotora de l’educació femenina popular catalana.


Aquesta dona fou la mecenes i creadora de la Biblioteca Popular de la Dona el 1909, al barri de Sant Pere de Barcelona. Aquesta dona, tot hi haver nascut i viure en una posició acomodada de la burgesia de finals del segle XIX i principis del XX, i que podríem considerar conservadora, catalanista i catòlica, va treballar per fer arribar una educació i formació a totes les dones de l’època. Amb la proclamació de la República s’implicà en la vida política participant en les campanyes a favor del vot femení i fent-se càrrec de l’organització femenina de la Lliga Regionalista del seu amic Francesc Cambó. Podríem considerar a Francesca Bonnemaison com una de les primeres dones feministes, si més no, defensora de la igualtat de les dones del segle XX. Tingué una gran amistat amb Dolors Monserdà, escriptora que amb les seves obres denunciava la situació de la dona a principis del segle XX (obra destacada “La fàbrica”).

Després de la sortida, la Marisa i jo vam gaudir d’un bon arròs negre a la Barceloneta.