Ell farcell de la postguerra
El farcell de la postguerra
Exposició del Museu d'Història de Catalunya (Barcelonès)
7 de juny de 2018
Exposició del Museu d'Història de Catalunya (Barcelonès)
7 de juny de 2018
Després de la misèria, va venir la fam
Ja fa gairebé
vuitanta anys de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, el 1939. Va ser
l’inici de la postguerra, un llarg període dividit entre vencedors i vençuts,
quan a casa nostra es va viure un dels episodis més durs de repressió, fam i
misèries. L’estratègia del nou règim per resoldre el problema de la fam va
consistir a controlar la producció de matèries primeres i activar un sistema de
racionament dels aliments. De les 750 fleques que hi havia a Barcelona, només
en funcionaven 180. Així doncs, calia complir unes normes i sempre hi havia
l’oportunitat d’estafar: en el pes, en la qualitat de la farina o en la cuita.
Els
camps estaven controlats per inspectors que vigilaven la collita. Els
productors tenien l’obligació de vendre la producció a l’Estat a un preu taxat
i aquest, al seu torn, també la venia a un preu fixat als consumidors i la
racionava mitjançant les cartilles de racionament. Això va provocar el
ressorgiment d’un mercat negre, també anomenat d’estraperlo, on la picaresca
era moneda corrent. El pa es va convertir en un símbol. La farina de blat es va
substituir per altres farines com la de blat de moro o de tramús, que eren la
base del pa de moresc i les farinetes que molts deuen recordar.
La cartilla
de racionament
El 18 de maig
de 1939 es va establir oficialment a tot l’Estat el règim de racionament. Els
vencedors, a través de la Comissaria General d'Avituallaments i Transports, van
activar un pla d’intervenció dels productes alimentaris per fixar-ne els preus
amb el propòsit de normalitzar-ne el comerç i fomentar-ne la producció. A
Catalunya, els governadors civils s’encarregaven de controlar el proveïment i
la distribució dels aliments. Al començament, les cartilles de racionament eren
de tipus familiar i estaven dividides en quatre categories segons el nivell
salarial de la població: de primera, de segona i de tercera classe, i infantil.
Més endavant van ser substituïdes per les cartilles individuals en un intent de
controlar-les millor i evitar la picaresca.
Per
accedir al subministrament de productes es retallaven els cupons corresponents
al període de temps pertinent i a l’article o grup de productes que es rebien.
La cartilla individual també incloïa els residents en hotels, pensions o
residències i per cada setmana d’estada se'n retallava un full sencer de
cupons. En el cas dels àpats accidentals, se'n retallava la meitat d’un cupó de
pa.
“Plat únic” i
“Dia sense postres”
El «dia del
plat únic» va ser imposat per llei durant la Guerra Civil al bàndol franquista.
Aquest sistema regia els dies 1 i 15 de cada mes als restaurants, les fondes i
qualsevol establiment hoteler on se servien menjars. El sistema consistia que
els restauradors oferien un plat de verdures, un altre de carn o un tercer de
peix. Els clients només podien optar per un d'aquests i unes postres però, en
canvi, havien de pagar el preu habitual del menú. Això va aguditzar l’enginy
dels restauradors que van preparar el «plat combinat», un sol plat que portava
una mica de tot.
Es
va fer molta propaganda d'aquesta llei per ràdio, a la premsa i en cartells.
Els restaurants havien de pagar, almenys, el 25 per cent de la recaptació del
dia i havien de portar el control dels comensals mitjançant una llista. El
compliment del «dia del plat únic» era de caràcter obligat i els ingressos
obtinguts d’aquesta manera es destinaven als menjadors de beneficència i de
l’Auxili Social. La campanya es va ampliar posteriorment amb el «dia sense
postres» que tenia lloc els dilluns.
Mercat negre
i productes d’estraperlo
El mercat
negre o estraperlo consistia a comercialitzar il·legalment els productes al
marge del que estipulava el racionament i a un preu molt més alt, cosa que
provocava una forta pujada dels preus i l’acumulació de capital en poques mans.
La carn i els ous eren els productes que més escassejaven i la llet i l’oli els
més adulterats. Als pobles calia permís de les autoritats per fer la matança.
Molta gent, principalment dones, viatjaven de la ciutat al camp per aconseguir
qualsevol producte dels pagesos. Era famós el tren que anava des del Prat fins
a Barcelona, conegut com «el tren de l’estraperlo», que en acostar-se a la
ciutat reduïa la marxa i en aquell moment tothom aprofitava per llençar els
farcells amb aliments per la finestra i saltar del tren per tal d’evitar els
controls dels burots i la Guàrdia Civil.
Els
burots eren una mena de duanes que hi havia a les entrades de les ciutats i que
tenien com a finalitat requisar tota mena de productes il·legals i recaptar
impostos pel trànsit de mercaderies, bàsicament queviures. El 1948, entrar una
gallina a Barcelona costava 50 cèntims.
La gana
aguditza l’enginy
Els problemes
per trobar menjar de qualitat i la falta d’higiene van provocar l’inici d’una
campanya intensiva per intentar conscienciar la població dels greus problemes
de salut que patia. El tifus, la tuberculosi i la verola eren molt freqüents,
fet que van aprofitar moltes empreses de productes alimentaris i farmacèutics
per crear concentrats i reconstituents de baix cost. Eren temps de menjar en
pols, concentrats i fórmules per enganyar la gana: «pastilles de caldo», llet i
flams en pols, concentrats de tomàquet i d’ous, sals litíniques («aigua de
litines»), barretes de regalèssia, xiclets i condiments de tota mena per
disfressar els àpats.
L’Auxili Social i el nou paper de la dona
L'Auxili Social, fundat el 1936, va ser l’organisme oficial del
nou règim encarregat d’assistir els més necessitats i difondre el nou model
educatiu. Estava dividit en diferents departaments: el Departament Central
d’Auxili d’Hivern, el Departament de Protecció a la Mare i al Nen, el de Llars
d’Aprenentatge i Albergs Escolars i el Rectorat Central d’Ensenyament Mitjà i
Universitari. Els primers dies de l’ocupació, la principal preocupació de
l'Auxili Social va ser la distribució d'aliments a la població afamada i amb
aquesta finalitat, va instal·lar els seus primers menjadors al Palau Moja de la
Rambla i en una part dels magatzems SEPU. Més endavant van aparèixer les Cuines
de Germanor que s’encarregaven de proporcionar aliments a les persones més
necessitades i on es va fer molt coneguda la «sopa de pobre». L'any 1939,
l'Auxili Social va distribuir a la província de Barcelona una mitjana mensual
de més d’un milió i mig d'àpats. La seva doctrina es basava en la formació
religiosa i nacionalsindicalista, així com en la preparació de la dona per al
desenvolupament de les tasques de la casa. La dona era esposa, mare i reserva
dels valors espirituals.
L’economia domèstica
Durant la postguerra, els moniatos, les garrofes, les guixes, les
arengades i les sopes es van convertir en aliments clau per sobreviure. Davant
l’escassetat de patates, els moniatos es menjaven fins i tot fregits, guisats o
per postres. Les arengades, sardines de mida grossa i de qualitat inferior,
popularment conegudes com civils
o guàrdies
civils, eren les reines dels esmorzars. A l’hora de
menjar-les, s’embolicaven
amb paper de diari i es posaven al muntant d’una porta, que es tancava per
aixafar-les i aconseguir així separar la pell de la carn. La ingesta excessiva
de guixes va provocar una mena de paràlisi que no tenia cura. Les autoritats es
van fer ressò a la premsa d’aquesta greu toxicitat que podia provocar la mort.
Durant els llargs anys de penúria, el bistec era de cor de bou, de llengua o de
pedrer. Les mestresses de casa de l’època sabien cuinar i coneixien tot de secrets
perquè les tripes no quedessin tan dures i perquè les turmes no fessin mala
olor. El pollastre era un luxe i es reservava per Nadal.
Receptes de subsistència
Els primers anys del franquisme, l’autarquia econòmica també
manava en el món editorial i, més concretament, en els receptaris de cuina.
Cuiners i editors amb experiència anterior a la guerra van apostar per la
reedició de llibres i revistes no censurats pel règim. Aquest va ser el cas
dels mestres cuiners Ignasi Domènech, Josep Rondissoni i Joan Vila que, amb els
noms castellanitzats, reapareixen a la reedició de gran part de les seves obres
adaptades als nous temps. Domènech aposta per incloure noms de dones als títols
dels seus llibres, com l’obra Marichu.
La mejor cocinera española i Claudina
sabe guisar. Platos de cocina fáciles. Rondissoni edita
la seva gran obra mestra, Culinaria.
Nuevo tratado de cocina i col·labora amb Gallina Blanca mentre imparteix
classes a la Secció Femenina de FET y de las JONS, i Joan Vila dona classes de
cuina a la Institució Cultural Femenina del passeig de Gràcia i reedita el Fichero Vila amb el patrocini de les ferreteries Dos Leones de
Barcelona.
El rebost, les llaunes i les carmanyoles
Molt abans que la nevera es convertís en un electrodomèstic
imprescindible a les cases, feia temps que les classes populars es preocupaven
per la conservació dels aliments pensant sobretot en l’hivern. Així es van
començar a aplicar les primeres formes naturals de conservació dels aliments:
el fred (en zones on hi havia neu i gel) i la dessecació (eliminació de l’aigua
dels comestibles per mitjà de l’exposició al sol, la pressió i el fum). Durant
la postguerra, les empreses de conserves i els seus productes enllaunats també
van ser un recurs per sobreviure i ampliar el rebost. Apareixen nous aparells
per a la cuina i destacats enginyers catalans com Enric Berrens, que va
començar important productes Turmix de Suïssa sota el nom de Comercial Hispano
Helvética, van facilitar les tasques domèstiques de moltes dones durant la
postguerra. L’any 1945 es va fundar l’empresa Pequeñas Industrias
Mecánico-Eléctricas Reunidas (PIMER), on Gabriel Lluelles va acabar sent un
dels dissenyadors més destacats de petits electrodomèstics a Catalunya amb la
batedora Minipimer.
1950, un canvi de tendència
Les mesures impulsades pel nou govern de 1951 van suposar un canvi
de la situació econòmica espanyola que es va plasmar en una millora del comerç,
el proveïment de productes de primera necessitat i l'estabilització dels preus,
cosa que va permetre la supressió del racionament i la desaparició del mercat
negre. De forma progressiva es van anar recuperant els salaris i els nivells de
producció d'abans de la guerra. La desaparició de les restriccions, particularment
les elèctriques, va reduir en certa mesura la duresa de les condicions de vida.
La cuina de gas va començar a substituir les cuines de carbó a totes les cases.
Van arribar el turisme i les ajudes de productes nord-americans amb una invasió
de missatges publicitaris sobre la felicitat. Gràcies al Pla Marshall, les
escoles públiques, anomenades «Escoles Nacionals», rebien com a ajuda llaunes
de llet en pols, formatge cheddar i mantega. Es va produir un fort creixement
de la població urbana perquè, a mesura que s’anava desenvolupant la indústria,
cada cop més gent d’arreu de l’Estat emigrava del camp cap a les ciutats per
treballar a les fàbriques i al servei domèstic.
En acabar el recorregut de l'exposició, el Museu oferí un petit piscolabis basat en aquells productes que van servir d'alimentació en aquells anys de la postguerra.