Templers. Guerra i religió a l'Europa de les croades
Exposició "Templers. Guerra i religió a l'Europa de les croades"
Museu d'Història de Catalunya (Barcelonès)
6 de juliol de 2017
Els templers
La vida dels templers
L'hàbit i els emblemes
El Temple a la Corona d'Aragó
L'establiment del Temple a Catalunya i Aragó
El primer èxit dels templers a casa nostra va arribar quan el comte Ramon Berenguer III es va fer frare en el seu llit de mort i els va atorgar el castell de Granyena (1131). Aviat reberen més donacions i molts catalans entraren a l'orde.
A Aragó, Alfons el Bataller va fer donació del seu regne al Temple, a l'Hospital i al Sant Sepulcre de Jerusalem. Els aragonesos s'hi van oposar i van lliurar al regne a Ramon Berenguer IV. A canvi de renunciar a Aragó, els templers rebrien la cinquena part de les terres que serien conquerides als andalusins (1143).
L'organització territorial: les comandes
Els establiments templers al nostre país eren de natura molt diferent: a la Catalunya Vella dominaren les comandes granja o bé les cases urbanes. A la Catalunya Nova, els templers pogueren disposar de grans dominis territorials i de castells. Cada comanda tenia uns espais residencials, d'altres per a l'emmagatzematge i l'estabulació i, finalment, una església o capella. Els temples de l'orde solien tenir fama d'estar ben guarnits i decorats i en alguns casos foren objecte de la devoció de la gent dels voltants.
Activitats dels templers catalans
La principal activitat templera va ser l'explotació dels béns que havien obtingut al llarg dels anys: les terres de cultiu, la ramaderia, els drets i monopolis senyorials i l'exercici de la justícia. A les ciutats, prestaven diners, acceptaven dipòsits de moneda i objectes i preparaven les travessies cap a Terra Santa. Aquestes es feien cada estiu, en un vaixell atapeït de frares, cavalls, armes i diners. Els templers també van exercir com a oficials i comptables dels reis d'Aragó i dels de Mallorca.
La fi del Temple
El 1291, el que quedava del regne de Jerusalem va ser destruït pels mamelucs. Aquest fet posà en dubte la utilitat dels ordes militars. Els crítics deien que Déu no els concedia victòries a causa del seu capteniment erroni. Corrien molts rumors i xafarderies sobre els templers, que els acusaven de ser garrepes heretges i sodomites. El seu pes polític i la seva riquesa els feien impopulars.
Aquest desprestigi va ser aprofitat pel rei Felip IV de França per ordir una conspiració contra els templers del seu regne. Va reunir "proves" d'heretgia i els va arrestar en nom de l'inquisidor. D'aquesta manera, pretenia reforçar la seva imatge de rei defensor de la fe i eliminar els dutes que tenia amb l'orde. La resta de sobirans europeus seguiren l'exemple francès i, amb el suport papal, el Temple va ser suprimit el 1312. El darrer mestre, Jacques de Molay, va ser cremat viu dos anys més tard.
La caiguda de Sant Joan d'Acre
Sant Joan d'acre va caure després d'un sagnant setge en què molts templers van morir. A la caiguda de la ciutat, seguí la fugida cap a Xipre de les guarnicions que encara resistien en altres punts forts de la costa: tir, Sidó, Beirut, Tortosa de Síria i Athlit. Davant de Tortosa, els templers encara tingueren una guarnició a l'illa de Rwad. Però el 1302 l'abandonaren a causa de la dificultat de mantenir-s'hi. El mestre del Temple anà a residir a França, ben a la vora del rei.
El desprestigi i l'arrest
El mestre del Temple esperava mobilitzar una gran corada que reconquerís Terra Santa, però això era una fantasia. L'opinió més comuna, suportada per intel·lectuals de la talla de Ramon Llull, era que els ordes militars havien de ser unificats en un de sol. Però, mentrestant, en un únic dia d'octubre del 1307, el rei de França va fer arrestar tots els templers i els va obligar amb coaccions i tortures a confessar tota mena de delictes: des de l'adoració d'ídols fins a la negació de Crist o escopir sobre la creu.
El procés dels templers catalans i aragonesos
Jaume II d'Aragó decidí imitar el seu parent francès. Però els templers ja estaven advertits, així que molts es van tancar en castells. Calgueren mesos per obtenir-ne la capitulació. Els interrogatoris no aportaren res de concloent. Finalment, el papa autoritzà l'ús de la tortura, però les confessions de culpabilitat foren poques i el concili de Tarragona del 1312 va decretar la innocència dels templers catalans. Mentrestant, però, el Temple ja havia estat suprimit a escala mundial per una butlla papal.
El patrimoni dels templers
El papa volia que tot el patrimoni immobiliari del Temple anés a parar a l'orde de l'Hospital. Tanmateix, Jaume II no veia amb bons ulls la creació d'un gran espai senyorial en mans hospitaleres. Per això va pactar la creació d'un nou orde militar, el de Montesa, en terres valencianes, que absorbiria el patrimoni templer i hospitaler d'aquell regne. L'Hospital només conservaria una comanda a la ciutat de València. El 1317, el patrimoni templer de Catalunya era traspassat als hospitalers.
La llegenda
A mitjan segle XIV, el record dels templers es va anar apaivagant a mesura que morien els últims frares. Només uns pocs cronistes continuaren recordant-se de la seva dissort. Calgué esperar la Il·lustració perquè la figura del templer ressorgís en l'imaginari col·lectiu, si bé ho féu de manera esbiaixada. Durant el segle XVIII els francmaçons buscaren identificar el seu grup amb una societat perseguida i dipositària de secrets, i per això es declararen hereus dels templers. Se'ls va atribuir tota mena de gestes, com ara que van ser els instigadors de la Revolució francesa. Els templers també aparegueren en la literatura romàntica com a a personatges cruels i decadents.
Ja al segle XIX començaren a sorgir erudits preocupats pel relat real de l'orde. la consulta dels arxius va ser clau per comprendre'n el paper històric veritable i això va permetre el redreçament de la història templera.
Els temps immediats
Encara en temps medievals, alguns autors, que consideraven el templers homes íntegres que van patir la pitjor de les injustícies, van deixar constància de les seves vicissituds. Els llocs que senyorejaren foren testimoni permanent de llur presència. Moltes van ser les ciutats i viles que conservaren les paraules Temple o Templers a la seva toponímia. en la literatura, els templers van estar envoltats d'una aureola llegendària en obres com el Tirant lo Blanc o el Parzival, però van perdre tota traça de verisme històric.
Els temps moderns
Els temps moderns van viure la creació de la pseudohistòria templera, afavorida per tota mena d'autors esotèrics. L'interès que van despertar els templers també va fer que els historiadors investiguessin què hi havia en realitat darrere d'aquelles invencions. Malgrat que l'arxiu central de l'orde s'havia perdut durant la invasió turca de Xipre (1571), els arxius de moltes províncies templeres es conservaven encara a Europa, la qual cosa va permetre el naixement reeixit dels estudis templers.
Museu d'Història de Catalunya (Barcelonès)
6 de juliol de 2017
El Museu d'Història de Catalunya presenta la primera gran exposició a Catalunya dedicada a conèixer de manera rigorosa i atractiva qui eren els templers. Coneguts com a templers perquè es creia que residien al l'antic temple de Jerusalem, van ser un dels ordes religiosomilitars més famosos de l'edat mitjana. Lorde va ser creat degut als atacs continuats dels bandits que assassinaven als cristians que peregrinaven a Jerusalem. Hug de Payens va decidir junt amb altres cavallers, protegir els pelegrins a l'hora que portaven una vida religiosa en comú, fent vots monàstics i portant una existència de monjo i guerrer a la vegada.
El món mediterrani en els albors de la croada
A finals del segle XI, tres són les grans civilitzacions que dominen les ribes de la Mediterrània. Tenim l'Europa occidental, catòlica, dividida en regnes i principats, on el feudalisme domina l'agenda política i els papes i els emperadors germànics es barallen per la supremacia.
L'islam està representat per dos grans poders autocràtics: a la península ibèrica dominen els puixants almoràvits, una dinastia integrista que controla el nord d'Àfrica fins a Líbia i Ghana. Egipte està governat per fatimites xiïtes, més tolerants, que es troben en decadència a causa de les disputes internes.
La tercera gran civilització és l'Imperi bizantí, de fe ortodoxa, successor de l'Imperi romà d'Orient. Bizanci ha patit cops territorials molt forts, ha perdut el sud d'Itàlia i Sicilia a mans dels normands, aliats dels papes, i bona part de l'Àsia menor a mans dels turcs, que han fundat el sultanat de Rum ("Roma").
La idea de guerra santa i la Primera Croada
Des dels seus inicis, l'islam va aprovar la guerra com a mitjà lícit per a l'expansió de la religió. En canvi, al món cristià, la idea de guerra santa no s'adoptà fins al segle XI, quan es va concloure que les empreses militars contra els infidels i els enemic de l'Església eren bones a ulls de la Divinitat.
Ja durant l'època de Carlemany, les seves gestes guerreres van ser lloades com a favorables a la fe. Però el canvi total de mentalitat es donà al segle X en les campanyes defensives contra magiars, víkings i àrabs, que eren vistos com a saquejadors d'esglésies i enemics de Déu. El papat esdevingué el primer promotor d'una guerra conduïda pels cristians en defensa de la fe. Finalment, com a vicaris de Crist, els papes s'atorgaren el dret de poder convocar expedicions armades. Les croades per recuperar Jerusalem són la darrera baula en l'evolució d'aquestes guerres aprovades pel papat.
El cristianisme i l'ofici de les armes
Des dels primers temps del cristianisme, el monjo era considerat el millor exemple de cristià, mentre que la professió de guerrer es creia que era impura i pecaminosa. Aquell que vessava sang humana havia d'estar preparat per afrontar la penitència i el penediment. Els cristians veneraven més els sants guerrers pel fet d'haver renunciat a la violència, que no pas per la seva dedicació marcial. Tot i això, aquests sants eren considerats protectors dels exèrcits i dels soldats.
La guerra santa
Amb les convulsions del feudalisme, aquells que servien com a defensors de l'Església van rebre tota mena de benediccions i elogis, i encara més si s'enfrontaven a un enemic que no era cristià. La influència de la guerra a la península Ibèrica es deixà sentir arreu d'Europa i, com al món islàmic, es digué que els guerrers que moririen lluitant contra els infidels aconseguirien la salvació eterna. A l'hora de redimir pecats, les expedicions contra els musulmans van ser equiparades a les peregrinacions.
Jerusalem
Al segle IV es van identificar els llocs de la vida i passió de Jesucrist, així com les seves relíquies. L'emperador Constantí hi va fer edificar la basílica del Sant Sepulcre, que va consolidar unes peregrinacions que l'ocupació de Jerusalem pels musulmans (638) no va aturar. Només a inicis del segle XI el califa Hakim inicià una virulenta campanya anticristiana. Els peregrinatges prosseguiren, però la invasió turca de l'Imperi bizantí tornà a barrar el camí a Jerusalem (1071).
Abans del segle XI, als monjos se'ls solia anomenar "soldats de Crist", ja que menaven una vida de sacrifici i de renúncia als plaers. Coincidint amb la sacralització de les guerres per la defensa de l'Església, els guerrers van començar a ser definits com a "soldats de Sant Pere" o "soldats de Crist". Els més elogiats van ser els croats que marxaren a Jerusalem, perquè anaren a combatre per la fe en un viatge molt arriscat.
Però, per gran que fos el seu fervor, resultava obvi que en un escenari de lluites dilatades en el temps no es podia confiar en el compromís total d'aquests homes. Per defensar Terra Santa, calia un nou tipus de "Milícia de Crist" que es caracteritzés pel seu servei permanent i abnegat. La fórmula es trobà quan a Jerusalem, uns cavallers feren vots monàstics i decidiren viure en comunitat, i van crear el primer orde religiosomilitar, format per monjos que eren a la vegada guerrers.
Els pobres cavallers de Crist
El regne de Jerusalem trigà uns anys a consolidar-se i la ruta dels peregrins continuava sent perillosa. Vers el 1120, per combatre aquesta situació, nou cavallers liderats per Hug de Payens es reuniren en confraria i van jurar protegir els pelegrins en seu trànsit als Llocs Sants. Al cap de poc, el rei Balduí II, que volia aprofitar la força militar d'aquests "pobres cavallers de Crist", els oferí les estances del seu palau (la mesquita d'Al-Aqsa). Com que es creia que aquell edifici era el temple de Salomó, començaren a ser coneguts com a templers.00
L'elogi de la nova milícia
Els tampers trobaren un ferm aliat en Bernat de Claravall, fundador de l'orde del Cister. Aquest ajudà a resoldre el dilema de com es podia ser monjo i soldat alhora, i va afirmar que era possible si el templer combatia contra els enemics de la cristiandat. El 1129, un concili autoritzà l'orde i al seva regla. Per a reforç del seu ideal, Bernat va escriure poc després l'Elogi de la nova milícia, on justifica l'elecció vital dels frares i els lloa com a guardians dels peregrins i els Sants Llocs.
El reconeixement final de l'orde
El paper del Temple seria finalment sancionat pel papa Innocenci II a la seva butlla Omne datum optimum, on definia els frares del Temple com a "defensors de l'Església i adversaris dels enemics de Crist". El papa els deslliurava de l'obediència al patriarca de Jerusalem, i a qualsevol altre bisbe, i els situava directament solta la tutela de ls Santa Seu. La butlla també estatuïa la jerarquia i els privilegis de l'orde, com ara el fet de poder disposar d'esglésies, cementiris i capellans propis.
El regne de Jerusalem
Malgrat la matança inicial de jueus i musulmans, els reis de Jerusalem del segle XII van ser tolerants amb les diferents cultures del seus dominis, ja que els occidentals eren una quarta part dels seus habitants. La resta eren jueus, musulmans i cristians orientals de quatre confessions: ortodoxos, armenis, siríacs i maronites. Tots mantenien la seva legislació pròpia i gaudien de llibertat de culte.
El comerç, els peregrins i les esporàdiques croades mantenien el regne en contacte amb Occident. Els nouvinguts es trobaven una societat molt més sofisticada i no entenien tanta tolerància. Al Temple passava quelcom similar. Els templers honoraven convidats àrabs deixant-los pegar en una estança el seu convent de Jerusalem. Una vegada, un templer nouvingut va prova d'impedir-ho, fins que els seus companys el van aturar.
Malgrat tot, el regne era vist com un cos estrany i molts governants musulmans miraven de liquidar-lo. El 1187, Saladí va destruir l'exèrcit cristià i va capturar Jerusalem. Des de llavors el regne quedà reduït a poc mes que les ciutats costaneres.
Com a religiosos professos, els templers es caracteritzaven per una rígida disciplina, necessària tant per a la rutina diària d'oració i entrenament com per a la vida en campanya. No eren un orde intel·lectualment brillant. Excepte els seus capellans, cap templer no rebia els ordes majors i, pr tant, no podien dir missa ni administrar els sagraments. La gran majoria de templers no coneixien el llatí ni sabien llegir ni escriure. Això ls feia difícilment dipositaris d'una saviesa ancestral que alguns autors els han atribuït.
Els frares es dividien en dues grans categories: els cavallers i els sergents. Els primers eren fills de nobles, i la seva missió era combatre i manar. Els sergents provenien de la gent del comú, de l'artesanat o la pagesia, però també de la rica burgesia urbana. Tenien al seu càrrec tasques més ervicials, però també s'esperava d'ells que combatessin.
La vida religiosa
El Temple seguia una regla molta semblant a la del Cister, fins al punt que templers i cistercencs es consideraven "germans de religió". La seva jornada monàstica estava estructurada segons la jornada tradicional establerta per sant Benet ja en el segle VI. Els oficis diaris hi eren detallats amb tota precisió. El silenci, la modèstia i l'obediència eren encoratjats en el comportament dels frares. Es deia que els templers no faltaven mai a les pregàries i eren constants en la seva devoció.
 |
| Maqueta de la Casa del Temple de Barcelona |
L'hàbit dels templers seguia el vot de pobresa que feien en entrar a l'orde. No es podien portar teles cares ni adorns extravagants. Les robes eren grisoses, marrons o negres. La capa blanca distingia els cavallers dels sergents, que la portaven negra. Els emblemes principals eren al creu vermella i l'estendard balçà, blanc i negre. El segell de l'orde representava dos frares en un sol cavall, com a símbol de solidaritat, i la cúpula del Sant Sepulcre en l'altra cara, com a recordatori de la seva missió.
L'armament i l'equip
Per tal de regular la pobresa dels germans, la Regla del Temple estatuïa quienes i quantes havien de ser les armes personals de cada home. La protecció comuna del cos eren les malles de ferro, i les armes les típiques de la cavalleria i infanteria medievals. Els templers desdenyaven les decoracions ostentoses de l'equip, així com els estreps decorats iels esperons platejats o daurats. Ara bé, acceptaven les donacions d'utensilis rics, encara que no els embellien, per aixió provocar-ne el desgast i ocultar-ne d'aqueta manera el caràcter luxós.
La defensa dels Sants Llocs
Els templers eren una de les poques tropes permanents amb què els sobirans d'Ultramar podien comptar. Eren combatents obstinats, disciplinats i professionals. En trobar-se en estat de guerra permanent, les seves pèrdues sempre van ser molt nombroses. Contínuament hi havia xocs i escaramusses amb els sarraïns i la seva esperança de vida no era gaire alta. Si queien presoners, els esperava el martiri i la mort, ja que només els comandants eren rescatas a canvi de diners.
El 1130 els templers van enviar un frare a la península Ibèrica perquè els fes publicitat. Aviat obtingueren el suport dels dinastes catalans i aragonesos, que els volien implicar en la guerra contra els sarraïns. Pocs anys després, el Temple governava grans districtes a les terres conquerides als andalusins. Però l'orde mai no va veure les terres ibèriques com un camp de batalla, la major part d'aquest guanys territorial la van rebre per donació pietosa o per negociació política.
Si Terra Santa era el seu terreny de lluita, les seves possessions europees eren la granja que l'alimentava. Com a senyors feudals, el templers adoptaren les bases econòmiques de la seva època i fomentaren la repoblació i els erets locals. Amés a més, a les ciutats apostaren per l'economia monetària. Per guanyar-ne el favor polític, es convertiren en eficaços col·laboradors dels reis d'Aragó.
L'establiment del Temple a Catalunya i Aragó
El primer èxit dels templers a casa nostra va arribar quan el comte Ramon Berenguer III es va fer frare en el seu llit de mort i els va atorgar el castell de Granyena (1131). Aviat reberen més donacions i molts catalans entraren a l'orde.
A Aragó, Alfons el Bataller va fer donació del seu regne al Temple, a l'Hospital i al Sant Sepulcre de Jerusalem. Els aragonesos s'hi van oposar i van lliurar al regne a Ramon Berenguer IV. A canvi de renunciar a Aragó, els templers rebrien la cinquena part de les terres que serien conquerides als andalusins (1143).
Els establiments templers al nostre país eren de natura molt diferent: a la Catalunya Vella dominaren les comandes granja o bé les cases urbanes. A la Catalunya Nova, els templers pogueren disposar de grans dominis territorials i de castells. Cada comanda tenia uns espais residencials, d'altres per a l'emmagatzematge i l'estabulació i, finalment, una església o capella. Els temples de l'orde solien tenir fama d'estar ben guarnits i decorats i en alguns casos foren objecte de la devoció de la gent dels voltants.
Activitats dels templers catalans
La principal activitat templera va ser l'explotació dels béns que havien obtingut al llarg dels anys: les terres de cultiu, la ramaderia, els drets i monopolis senyorials i l'exercici de la justícia. A les ciutats, prestaven diners, acceptaven dipòsits de moneda i objectes i preparaven les travessies cap a Terra Santa. Aquestes es feien cada estiu, en un vaixell atapeït de frares, cavalls, armes i diners. Els templers també van exercir com a oficials i comptables dels reis d'Aragó i dels de Mallorca.
El 1291, el que quedava del regne de Jerusalem va ser destruït pels mamelucs. Aquest fet posà en dubte la utilitat dels ordes militars. Els crítics deien que Déu no els concedia victòries a causa del seu capteniment erroni. Corrien molts rumors i xafarderies sobre els templers, que els acusaven de ser garrepes heretges i sodomites. El seu pes polític i la seva riquesa els feien impopulars.
Aquest desprestigi va ser aprofitat pel rei Felip IV de França per ordir una conspiració contra els templers del seu regne. Va reunir "proves" d'heretgia i els va arrestar en nom de l'inquisidor. D'aquesta manera, pretenia reforçar la seva imatge de rei defensor de la fe i eliminar els dutes que tenia amb l'orde. La resta de sobirans europeus seguiren l'exemple francès i, amb el suport papal, el Temple va ser suprimit el 1312. El darrer mestre, Jacques de Molay, va ser cremat viu dos anys més tard.
La caiguda de Sant Joan d'Acre
Sant Joan d'acre va caure després d'un sagnant setge en què molts templers van morir. A la caiguda de la ciutat, seguí la fugida cap a Xipre de les guarnicions que encara resistien en altres punts forts de la costa: tir, Sidó, Beirut, Tortosa de Síria i Athlit. Davant de Tortosa, els templers encara tingueren una guarnició a l'illa de Rwad. Però el 1302 l'abandonaren a causa de la dificultat de mantenir-s'hi. El mestre del Temple anà a residir a França, ben a la vora del rei.
El mestre del Temple esperava mobilitzar una gran corada que reconquerís Terra Santa, però això era una fantasia. L'opinió més comuna, suportada per intel·lectuals de la talla de Ramon Llull, era que els ordes militars havien de ser unificats en un de sol. Però, mentrestant, en un únic dia d'octubre del 1307, el rei de França va fer arrestar tots els templers i els va obligar amb coaccions i tortures a confessar tota mena de delictes: des de l'adoració d'ídols fins a la negació de Crist o escopir sobre la creu.
El procés dels templers catalans i aragonesos
Jaume II d'Aragó decidí imitar el seu parent francès. Però els templers ja estaven advertits, així que molts es van tancar en castells. Calgueren mesos per obtenir-ne la capitulació. Els interrogatoris no aportaren res de concloent. Finalment, el papa autoritzà l'ús de la tortura, però les confessions de culpabilitat foren poques i el concili de Tarragona del 1312 va decretar la innocència dels templers catalans. Mentrestant, però, el Temple ja havia estat suprimit a escala mundial per una butlla papal.
El patrimoni dels templers
El papa volia que tot el patrimoni immobiliari del Temple anés a parar a l'orde de l'Hospital. Tanmateix, Jaume II no veia amb bons ulls la creació d'un gran espai senyorial en mans hospitaleres. Per això va pactar la creació d'un nou orde militar, el de Montesa, en terres valencianes, que absorbiria el patrimoni templer i hospitaler d'aquell regne. L'Hospital només conservaria una comanda a la ciutat de València. El 1317, el patrimoni templer de Catalunya era traspassat als hospitalers.
A mitjan segle XIV, el record dels templers es va anar apaivagant a mesura que morien els últims frares. Només uns pocs cronistes continuaren recordant-se de la seva dissort. Calgué esperar la Il·lustració perquè la figura del templer ressorgís en l'imaginari col·lectiu, si bé ho féu de manera esbiaixada. Durant el segle XVIII els francmaçons buscaren identificar el seu grup amb una societat perseguida i dipositària de secrets, i per això es declararen hereus dels templers. Se'ls va atribuir tota mena de gestes, com ara que van ser els instigadors de la Revolució francesa. Els templers també aparegueren en la literatura romàntica com a a personatges cruels i decadents.
Ja al segle XIX començaren a sorgir erudits preocupats pel relat real de l'orde. la consulta dels arxius va ser clau per comprendre'n el paper històric veritable i això va permetre el redreçament de la història templera.
Encara en temps medievals, alguns autors, que consideraven el templers homes íntegres que van patir la pitjor de les injustícies, van deixar constància de les seves vicissituds. Els llocs que senyorejaren foren testimoni permanent de llur presència. Moltes van ser les ciutats i viles que conservaren les paraules Temple o Templers a la seva toponímia. en la literatura, els templers van estar envoltats d'una aureola llegendària en obres com el Tirant lo Blanc o el Parzival, però van perdre tota traça de verisme històric.
Els temps moderns
Els temps moderns van viure la creació de la pseudohistòria templera, afavorida per tota mena d'autors esotèrics. L'interès que van despertar els templers també va fer que els historiadors investiguessin què hi havia en realitat darrere d'aquelles invencions. Malgrat que l'arxiu central de l'orde s'havia perdut durant la invasió turca de Xipre (1571), els arxius de moltes províncies templeres es conservaven encara a Europa, la qual cosa va permetre el naixement reeixit dels estudis templers.
Cronologia
6-4 aC. Naixement de Crist.
30-36 Passió de Crist.
326-328 Helena, mare de l'emperador Constantí, visita els Sants Llocs i identifica els llocs de la Passió.
614 Els perses sassànides, en guerra contra l'emperador Heracli, capturen Jerusalem.
638 L'emperador Heracli torna a perdre Jerusalem, aquest cop a mans de l'islam.
1004-1012 El califa al-Hakim ordena destruir el Sant Sepulcre i perseguir els cristians.
1071 Conquesta turca de l'Àsia Menor
1095 Inici de la Primera Croada
1099 L'exèrcit croat captura Jerusalem.
1120 Fundació de l'orde del Temple.
1127-1130 Hug de Payens viatja a Europa a cercar suports per als templers.
1129 El concili de Troyes aprova definitivament l'orde del Temple.
1136 Mort d'Hug de Payens.
1144 El comtat d'Edessa és el primer estat dels croats a caure a mans dels turcs.
1148 La Segona Croada, amb participació templera, falla en la conquesta de Damasc.
1153 Els templers participen a la conquesta d'Ascaló, a la frontera egípcia.
1158 Aliança entre el regne de Jerusalem i l'Imperi bizantí contra el creixent poder àrab.
1169 Saladí és nomenat visir d'Egipte.
1174 Saladí aconsegueix el sultanat conjunt d'Egipte i Síria.
1177 L'exèrcit cristià amb els templers derrota Saladí a Montgisard.
1182 Nova derrota de Saladí a Belvoir.
1183 Una nova invasió de Saladí és avortada per les forces del regne de Jerusalem.
1187 Saladí derrota els templers a Cresson. Saladí destrueix l'exèrcit del regne de Jerusalem a Hattin. Hi moren tres-cents templers. Saladí recupera Jerusalem per a l'islam. Els templers perden per sempre la seva seu.
1189 Tercera Croada, amb una àmplia participació templera.
1191 Ricard Cor de Lleó, rei d'Anglaterra, derrota Saladí a Arsuf.
1192 Tractat de pau entre Saladí i Ricard Cor de Lleó.
1197-1198 La Croada dels alemanys consolida el domini cristià a la costa de Terra Santa.
1204 La Quarta Croada es desvia de Terra Santa, i conquereix i saqueja Constantinoble.
1215-1221 La Cinquena Croada intenta conquerir Egipte.
1228-1229 Sisena Croada, dirigida per l'emperador Frederic II.
1229-1244 Frederic aconsegueix que Jerusalem estigui de nou en poder dels cristians.
1244 Destrucció de l'exèrcit del regne de Jerusalem a la batalla de la Forbie, inclòs el contingent templer.
1248 Setena Croada, dirigida per Lluís IX de França, contra Egipte.
1254 Lluís IX abandona Terra Santa després de fortificar les ciutats cristianes.
1268 Els mamelucs s'apoderen d'Antioquia, segona ciutat del regne de Jerusalem.
1269 Croada fracassada del rei Jaume I, amb el suport dels templers catalans.
1270 Vuitena Croada. Lluís IX es dirigeix a Tunis en comptes de Terra Santa.
1274 Jaume I no rep suports estrangers per organitzar una segona croada.
1291 Cau Sant Joan d'Acre a mans dels mamelucs. S'Evacuen la resta de places fortes.
1302-1303 Els templers s'estableixen a l'illa de Rwad, davant de Trípoli.
1307 Comença el procés contra els templers.
1312 El concili de Viena suprimeix l'orde del Temple.
6-4 aC. Naixement de Crist.
30-36 Passió de Crist.
326-328 Helena, mare de l'emperador Constantí, visita els Sants Llocs i identifica els llocs de la Passió.
614 Els perses sassànides, en guerra contra l'emperador Heracli, capturen Jerusalem.
638 L'emperador Heracli torna a perdre Jerusalem, aquest cop a mans de l'islam.
1004-1012 El califa al-Hakim ordena destruir el Sant Sepulcre i perseguir els cristians.
1071 Conquesta turca de l'Àsia Menor
1095 Inici de la Primera Croada
1099 L'exèrcit croat captura Jerusalem.
1120 Fundació de l'orde del Temple.
1127-1130 Hug de Payens viatja a Europa a cercar suports per als templers.
1129 El concili de Troyes aprova definitivament l'orde del Temple.
1136 Mort d'Hug de Payens.
1144 El comtat d'Edessa és el primer estat dels croats a caure a mans dels turcs.
1148 La Segona Croada, amb participació templera, falla en la conquesta de Damasc.
1153 Els templers participen a la conquesta d'Ascaló, a la frontera egípcia.
1158 Aliança entre el regne de Jerusalem i l'Imperi bizantí contra el creixent poder àrab.
1169 Saladí és nomenat visir d'Egipte.
1174 Saladí aconsegueix el sultanat conjunt d'Egipte i Síria.
1177 L'exèrcit cristià amb els templers derrota Saladí a Montgisard.
1182 Nova derrota de Saladí a Belvoir.
1183 Una nova invasió de Saladí és avortada per les forces del regne de Jerusalem.
1187 Saladí derrota els templers a Cresson. Saladí destrueix l'exèrcit del regne de Jerusalem a Hattin. Hi moren tres-cents templers. Saladí recupera Jerusalem per a l'islam. Els templers perden per sempre la seva seu.
1189 Tercera Croada, amb una àmplia participació templera.
1191 Ricard Cor de Lleó, rei d'Anglaterra, derrota Saladí a Arsuf.
1192 Tractat de pau entre Saladí i Ricard Cor de Lleó.
1197-1198 La Croada dels alemanys consolida el domini cristià a la costa de Terra Santa.
1204 La Quarta Croada es desvia de Terra Santa, i conquereix i saqueja Constantinoble.
1215-1221 La Cinquena Croada intenta conquerir Egipte.
1228-1229 Sisena Croada, dirigida per l'emperador Frederic II.
1229-1244 Frederic aconsegueix que Jerusalem estigui de nou en poder dels cristians.
1244 Destrucció de l'exèrcit del regne de Jerusalem a la batalla de la Forbie, inclòs el contingent templer.
1248 Setena Croada, dirigida per Lluís IX de França, contra Egipte.
1254 Lluís IX abandona Terra Santa després de fortificar les ciutats cristianes.
1268 Els mamelucs s'apoderen d'Antioquia, segona ciutat del regne de Jerusalem.
1269 Croada fracassada del rei Jaume I, amb el suport dels templers catalans.
1270 Vuitena Croada. Lluís IX es dirigeix a Tunis en comptes de Terra Santa.
1274 Jaume I no rep suports estrangers per organitzar una segona croada.
1291 Cau Sant Joan d'Acre a mans dels mamelucs. S'Evacuen la resta de places fortes.
1302-1303 Els templers s'estableixen a l'illa de Rwad, davant de Trípoli.
1307 Comença el procés contra els templers.
1312 El concili de Viena suprimeix l'orde del Temple.
